Diu el vell aforisme que qui té un amic té un tresor. Anit va quedar palès que la ciutat que té un orgue com el que té Maó es pot sentir afortunada. Afortunada també perquè comença una nova edició del Festival de Música de Maó, que oferirà una variada i rica proposta musical, amb set concerts al llarg dels pròxims dos mesos.
Si el festival de l'any passat va ser especial per la mitja centúria de programacions, el d'enguany ho és perquè ret homenatge a Ernesto Fèlix Bosch, fundador i primer president de Joventuts Musicals de Maó, que malauradament ens va deixar a principis d'any.
Amb l'orgue com a protagonista, l'indret del concert inaugural no podia ser un altre que l'església de Santa Maria de Maó. Aquest fantàstic instrument, una joia patrimonial, ens promet un vespre emocionant en les mans i els peus del músic que avui ens visita.
Juan de la Rubia (La Vall d'Uixó, 1982), organista titular de la Basílica de la Sagrada Família de Barcelona i professor a l'ESMUC, ja té experiència en inaugurar el nostre festival. Ho va fer l'any 2015 quan va improvisar la banda sonora de la pel·lícula Faust de Murnau, un clàssic del cine mut. La música desplegada per l'organista castellonenc va deixar sense paraules l'audiència.
Avui de la Rubia ens duu, en les seves pròpies paraules, el repertori més adient per aquest instrument al qual li té una estima personal. Un programa eclèctic en estils i amb cronologia desordenada, tot un encert per mantenir l'interès. Música original, transcripcions i dos interludis improvisats a partir dels temes de les altres peces del concert, que serviran com a fil conductor i per articular la presentació en tres parts.
Per iniciar el concert res millor que una obertura. La de l'òpera Samson de G. F. Händel (1685-1759), que en transcripció del propi intèrpret conserva tots els matisos i l'energia d'una orquestra barroca. Seguim amb dues peces del segle XVI. Primer el senzill i dolç Anónimo: de la Virgen que parió. Desprès La fantasia en quatre parts sobre «Une jeune filette» d'E. du Caurroy (1549 - 1609). Amb aquestes variacions sobre un tema popular francés, de la Rubia deixa entreveure ja tot el potencial de l'instrument que tant s'estima.
Després del primer moment improvisat, s'obre el segon bloc amb la Sonata en Re major, R. 84 del català A. Soler (1729 - 1783). Peça arquetípica de la música per a tecla del primer classicisme, de la Rubia la interpreta amb l'elegància i precisió necessàries.
Les Variacions sobre un tema de Clement Jannequin, de l'organista i compositor francès J. Alain (1911 - 1940), amb melodies renaixentistes sobre harmonies dissonants pròpies del segle XX, són un àcid contrapunt a la peça anterior.
El segon moment improvisat deixa l'ambient preparat per a la darrera part del concert, que s'enceta amb Méditation, de les Trois improvisacions L. Vierne (1870 - 1937). També organista i compositor francès, el seu llenguatge personal i ric ens regala un moment d'instrospecció abans de la hipnòtica i vibrant Mad Rush del nord americà Ph. Glass (1937), un dels més afamats compositors minimalistes.
Acaba el recital amb la música d'un dels millors compositors de la història i el més reconegut en l'escriptura per a orgue: J. S. Bach (1685 - 1750). La Toccata, adagio i fuga en Do major, BWV 56 és el vehicle perfecte perquè l'artista convidat mostri les seves extraordinàries capacitats tècniques i artístiques, en un exercici colosal d'arquitectura musical i estètica.
Nou anys després, de la Rubia ens ha deixat una altra vegada sense paraules i marca un nivell magnífic que de segur continuaran els músics de l'OCIM el pròxim dijous al Teatre Principal. El romanticisme simfònic ens espera!