Era el torn de les Músiques del món, en la que fou la segona actuació del Festival d'Estiu dels Fosquets de Lithica, i va ser tota una grata sorpresa. Surava la curiositat sobre el concert i esdevingué una autèntica delícia. Amb el títol de «Tres ànimes, tres llibertats», el tercet protagonista, format per la mezzosoprano Daphné Souvatzi, el guitarrista François Aria i, en aquesta ocasió, també amb la participació d'Artyom Minasyan amb el duduk (un tipus d'oboè tradicional armeni) la nit de les Pedreres va resultar magnífica. Una vetlada musical pausada i agraïda després de la xafogosa jornada que envoltà Menorca el dijous i que ja fa percebre l'ardor estival de la canícula.
El vespre s'inicià amb un cant tradicional hel·lènic «La chute de Byzance» que exhibí la bella sonoritat de l'oboè armeni (duduk), a mans d'Artyom Minasyan i que causà una molt bona impressió. S'hi afegiren la incisiva veu de Daphné Souvatzi i també la guitarra de François Aria. Un format en el seu conjunt que feu encaixar una proposta realment sorprenent. La determinació vocal, el timbre càlid i suau de sonoritat nasal del duduk i els aires flamencs de les cordes van fondre una fantàstica nit. Tota una descoberta per al públic.
Un grup que persegueix i experimenta amb un repertori ben prou interessant: la cançó tradicional armènia, els cants tradicionals de l'antiga Grècia, el fado portuguès, les sonoritats barroques, la música de Bizanci o també sons mediterrànies. L'artífex d'aquest format és Souvatzi, que dins la mateixa línia es procura una merescuda gira europea per l'originalitat creativa. Van seguir després el cant tradicional armeni amb «Sari Siroun yar» i «Mer Tan Hitev», dues cançons que reprodueixen velles històries i reflecteixen la cruesa, la lluita i l'ànsia de llibertat d'aquests antics.
La quarta peça fou un fado portuguès, «Que deus me perdoe», de F. Valerio. Artyom va baixar de l'escenari per deixar el protagonisme a la veu i a la guitarra. Seguidament sonà «Tsampasin» per després oferir dues peces instrumentals: «Aparani par» i «Lorik». Daphné Souvatzi va sortir de la palestra. Dues interpretacions que tractaven sobre la llibertat. Fou un excels diàleg entre el duduk i la guitarra que ompliren el marès de l'Amfiteatre d'una esplèndida musicalitat. Mentre, una aura fresca acaronava l'audiència fent més còmoda la vetlada.
La impactant cançó «Hassan», amb els tres artistes de nou a l'escenari, representà un altre relat històric sobre un antic i rebel personatge de l'antiga Anatòlia, el gran territori que fou ocupat per moltes cultures. Ja cap al final del concert, dues cançons més, properes al barroc, dels italians Claudio Monteverdi i Giulio Caccini: «Lamento della Ninfa» i «Al fonte al Prato», respectivament -la primera, amorosa i de to planyívol, i la segona un càntic contra la guerra-, posaren un contrast bellíssim a les músiques tradicionals que completaren un repertori ben interessant.
El concert es tancà amb una darrera peça armènia, «Bingyol – Hanina», que tingué com a dues parts ben alternatives. Al final, la gent aplaudí al compàs de la música i Daphné Souvatzi es posà a ballar per donar més força a la actuació, però també destacà en aquest final l'instrument de vent d'Artytom. Tan polida va ser la cloenda que la gent els ovacionà dempeus, fet que, gairebé, obligà el trio a regalar un bis al respectable. Tanmateix, el regal va ser la proposta sencera presentada per aquests artistes a Lithica, la qual fusiona sons i es recrea en la bellesa de les músiques antigues, o sigui, en les músiques del món.