A na Maria Villalonga Pons li agrada escoltar, justament el que va fer el poble de Sant Climent quan va pronunciar el seu pregó el 9 d'agost. Un escrit molt treballat que passeja per tot, juntament amb el seu llibre i la seva pròxima novel·la.
La literatura, motor de vida
Ella és una santclimentera nascuda a finals de 1965 que ha viscut tota la seva vida al seu poble, llevat d'una temporada a Maó. Treballa amb nombres, però va trobar la seva raó de ser a la literatura, en l'escriptura, però segons ella «massa tard». A principis d'any va publicar el seu primer llibre, ‘Geranis Vermells', i ara ja pensa en un nou text més llarg, una novel·la, que també durà el títol d'una flor.
No s'esperava la cridada de la Junta de l'Associació de Veïns. Es va tranquil·litzar quan li van dir que cercaven gent del poble, planera, «això és el que soc», afirmava i afegia que «la voleien conèixer més».
Quina és la seva relació amb Sant Climent?
—Soc santclimentera, hi vaig néixer 58 anys enrere, a finals del 1965. Hi he viscut pràcticament tota la meva vida, llevat de quan viure estar a Maó durant 20 anys.
S'hauria imaginat mai ser la pregonera de Sant Climent?
—No, de cap manera. Quan em van contactar de l'associació de veïns de Sant Climent, no m'ho podia ni pensar per què m'estaven cercant. Va ser una sorpresa.
Com ha canviat el poble d'ençà que eres petita?
—No crec que Sant Climent hagi canviat gaire. Sí que fèiem més vida al carrer: anàvem amb bicicleta, jugàvem a pilota, botàvem dins les tanques. No era perillós, ara sí. És més complicat pels al·lots, passen molts més cotxes. Això, però, s'entén a tota l'illa.
Sant Climent seria un bon lloc per ambientar una novel·la o un relat?
—Clar que sí que ho pot ser. De fet, un dels relats que vaig escriure a ‘Geranis Vermells', el meu primer llibre, s'ambienta a Sant Climent.
Com definiria ‘Geranis Vermells'?
—És un llibret totalment sanador de 21 relats curts. Quasi tots neixen del que jo dic que són espurnes dels meus ancestres, coses que potser de filleta vaig sentir que xerraven a casa, que m'han quedat dins el cap. De fet, el llibre es construeix a partir d'una imatge concreta, l'última que tenia el meu pare del seu pare: «L'avi Diego era glosador».
Quin és el fil conductor del llibre?
—Són els relats els vaig escriure als tallers de n'Ana Haro, la meva mentora i inspiració. El que lliga tot el llibre és la necessitat de sanar coses, sobretot de les dones de la meva família, que van viure una altra època, en la qual no podien fer el que elles volien. Tenia la necessitat de contar-ho.
Va presentar el seu primer llibre a Sant Climent?
—Vam presentar els llibres a tres llocs diferents: a Maó, Ciutadella i, com no podia ser d'una altra manera, a Sant Climent. Jo trobava que s'havia de fer quelcom per compartir amb els veïns i va ser una xalada. El poble es va bolcar, va venir molta gent. Es va viure un esperit de comunitat, de gent de sempre, de coneguts.
A qui li recomanaria?
—Crec que és un llibre que podria agradar molt a aquelles persones profundes, que els agradi reflexionar, anar una passa més enllà.
Entén la realitat com una teràpia?
—Per jo és totalment sanadora, una forma d'entendre el que passa a la teva vida. Moltes coses necessito posar-les en paper i donar-li distància. Després és polit llegir-ho.
Què és el que li va fer donar el pas per escriure?
—És el fons d'una recerca. Jo tota la vida he cercat alguna cosa, independentment de l'etapa vital; de filleta, d'adolescent i de dona. Cercava allò transcendental de qui som, què fem, què hem vingut a fer a la vida. Sempre he estat lectora i, arran de l'escriptura, diria que he trobat allò que cercava. Pot ser tard, vaig començar a escriure de debò als 50 anys. Ara, els meus estius han tornat a esdevenir llargs i dolços, com a la infantesa.
D'on li ve la passió per la literatura?
—És quelcom que em ve de sèrie, tot i que a ca meva no llegien més que el diari. Era una casa en la qual no hi havia biblioteca. Jo sempre vaig tenir aquesta necessitat de llegir, tal vegada per viure altres vides, m'agradava somiar amb altres històries.
Amb el seu primer llibre ja publicat, donarà el pas a la novel·la?
—La veritat és que ja l'estic escrivint, però encara està verda. Quan vaig començar a escriure aquesta història no sabia si anava a ser un relat o una novel·la. L'estic treballant per escenes, també als tallers de n'Ana Haro. Serà una història que comença i acaba a Menorca i que té a veure amb el món de la joieria.
Creu que falten històries ambientades a Menorca?
—Sí, crec que n'hi podria haver moltes més. Hauríem de treballar més en aquest sentit.
Com definiria l'estat actual de la literatura menorquina?
—Jo crec que està creixent molt, s'estan publicant moltíssims llibres d'autors menorquins darrerament. Definitvament, crec que anem pel bon camí.