Pep Aymerich té relació amb el món de l’espectacle des de fa molt de temps. De fet, ha construït diferents escenografies per a dansa i teatre o teatre d’objectes; per tant, l’escena no li és en absolut aliena. En aquesta proposta, però, la que va servir per tancar l’estiu i amb ell el festival Pedra Viva d’enguany, Pep Aymerich se’ns presenta completament nu d’artifici, només l’acció de construir una cadira a partir d’un tronc de castanyer. Ni música, ni focus, ni paraula, ni dansa... Només l’artesà enfront d’un tronc de fusta i les seves eines per extreure d’aquell cilindre un objecte quotidià que, en posar-lo sobre l’escenari (per poc convencional que aquest sigui), cobra la dimensió d’excepcional i d’objecte artístic.
Talment com quan Marcel Duchamp va revolucionar l’art de principis del segle XX, tot convertint un urinari en objecte d’art pel simple fet de descontextualitzar-lo i dotar-lo d’una narrativa, d’una idea. Aymerich, a més a més, construeix, al llarg de dues hores, de cap a peus, una cadira de fusta plenament artesanal. I ho fa amb un tempo intern que té una cadença i que li atorga un ritme particular a la creació. Un tempo que esdevé també aprenentatge per a l’espectador contemporani, acostumat a la immediatesa i les el·lipsis per assolir els seus objectius. Aquí no hi ha trampa, res no defuig tots i cadascun dels moviments i passos que són necessaris per enllestir un objecte elaborat a consciència i amb la cura i dedicació que una obra d’art demana.
Pep Aymerich va construir des de zero una cadira totalment artesanal. Foto: ÁLEX ARROYO
L’acció es duia terme al pati que separa les dues galeries de Hauser & Wirth, amb una figuera de fons d’escenari i el sol traient el cap per entre les veles que cobreixen l’espai exterior. Tot al voltant, un nombrós grup de gent atenta que seguia el devenir de la proposta sense perdre detall i fent comentaris en veu baixa sobre l’evolució del treball manual i el seu resultat final. A banda i banda, flanquejava l’acció l’obra d’Eduardo Chillida i de Roni Horn, tot observant l’evolució de la fusta, que s’obria pas entre les escultures de ferro, pedra i ceràmica d’un i les de vidre de l’altre.
Veritablement, tot artista plàstic porta un artesà a dins, però l’artesà no té per què assolir la condició d’artista si el seu treball no es nodreix de quelcom que li dona una dimensió extrasensorial que li atorga un discurs més enllà de l’objecte. L’espectacle que ens oferia Pep Aymerich es presentava sota l’aparença de la simplicitat artesana, on totes i cadascuna de les eines (clotell, cavallet, tascons, masseta i massa, enfornador, esberladora de fusta, filaberquí) eren emprades amb cura i fins i tot amb rutina. Però l’acció cobrava una dimensió que es transcendia a si mateixa i entrava en un estadi superior quan la cadira anava cobrant forma i ocupava la part central on abans només hi havia un tronc de castanyer. I és que el procés creatiu cobrava tot el sentit i esdevenia finalitat en ell mateix.
Un plaer ser testimoni d’una proposta tan diferent com entranyable, on allò quotidià esdevé excepcional i on la mirada es desautomatitza per dotar de sentit artístic quelcom que, a priori, no s’embolcalla de pretensions grandiloqüents.
Un final honest i ple de veritat estilitzada per a un festival que es defineix a si mateix com a artesà i que cerca incansablement nous llenguatges en espais que cocreen propostes. Veurem què ens depara l’edició de l’any que ve. Bona hivernada tinguem, benvolguts!