Aquest diumenge al vespre, el Teatre Principal de Maó vivia una nit d’estrena d’un dels seus fills pròdigs, Marco Mezquida. Arribava, de la mà del músic maonès i de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, la seva obra per a piano i orquestra, «Talaiot». Una obra que el mateix Mezquida descriu com «un viatge musical ininterromput, personal, lliure, on poder-me sentir compositor, improvisador i intèrpret al mateix temps». Per tant, el primer que queda palès és que no es tracta (ni ho pretén) d’un concert per a piano i orquestra convencional. I potser el menys convencional de tot és la presència de Marco com a pianista solista, ja que resulta molt difícil (per no dir gairebé impossible) imaginar aquesta obra interpretada per un altre pianista que no sigui ell. No vull dir que la partitura de les parts de piano no existeixi, però la llibertat amb què Marco afronta aquestes parts, sense renunciar en cap moment al llenguatge del jazz que li és inherent, així com a un segell personal que el defineix com a músic d’excepció, es fa present en totes i cadascuna de les intervencions-improvisacions que crea a ulls de l’espectador. I tot plegat encaixa perfectament amb les incorporacions de l’orquestra, que intensifiquen allò que el piano ha avançat, engrandint tots i cadascun dels moments musicals que ens relata aquest Talaiot dedicat a la Menorca que l’ha vist créixer.
Començava la corda en un murmuri que podia recordar el brunzir del temps, com un flash-back que ens retrotreia a un passat ignot però imaginat tants i tants cops a través de les pedres mil·lenàries que ens han bressolat generació rere generació. A voltes la música era arisca, dissonant i crua, com si narrés els temps més foscos observats pels talaiots. Després era lluminosa i melòdica, plena de tonalitats menors, amables, suaus i tendres; evocadores també. On la mà de Marco construïa la seva pròpia simfonia a piano sol (com només ell ho sap fer) i ens feia pensar que l’orquestra s’havia refugiat, tota ella, dins el seu instrument. També s’establien diàlegs amb el vent-fusta, amb l’arpa, i el tutti tornava omplir el teatre de bells sons poderosos i sublims. S’hi veia la influència de certs compositors, com la reminiscència de Gershwin a l’inici de l’obra, però sempre des de la personal concepció d’un músic integral que ha crescut sota la mirada atenta de la seva comunitat i que rep la seva estima i admiració cada cop que trepitja el nostre estimat coliseu. Amb en Marco no funciona allò de que «ningú no és profeta a casa seva!».
Moment del concert que es dugué a terme el dissabte al Teatre des Born | TdB
L’OSIB va sonar entregada i plena sota l’atenta direcció de Pablo Mielgo, però el piano de Mezquida va regnar al llarg dels 50 minuts que durà la peça, sense respirs, sense transicions, com si d’una de les seves llargues improvisacions (aquest cop pautada) es tractés.
Va ser una nit plena de poesia, d’emoció, de sentit homenatge a una tradició cultural que ens és diferencial i per la qual la Unesco ens ha reconegut. Tots i cadascun dels elements de la comunitat orquestral edificaven aquest Talaiot musical, efímer i poderós alhora, i se’ns quedava la pols del temps passat i present incrustada a l’ànima. Un ahir i un avui que es carregava de futur per reforçar el nostre sentit de pertinença, de munió de poble, d’orgull de pertànyer, per origen i vocació, a un indret que vessa caràcter i que l’imprimeix a aquells que el saben escoltar, mirar i estimar. En Marco Mezquida ha sabut observar, escoltar i estimar per rompre el silenci de les pedres i compondre una obra que és en ella mateixa un monument contemporani ple d’amor a l’Illa.
Com a regal, en Marco s’asseia al piano per oferir-nos dues particulars i belles versions de músiques tradicionals, «Sa balada d’en Lucas» i «Un senyor damunt un ruc». D’aquesta darrera, entrava i sortia, de la manera més natural i orgànica, el darrer moviment de la «Novena Simfonia de Beethoven», tot arrabassant el somriure als cinquanta músics de l’orquestra i a tot el públic que omplia el ‘Principal’.
Gràcies, Marco, per aquest «Talaiot» que, a partir d’ara, passarà a engrandir el catàleg del nostre patrimoni mundial. Enhorabona sincera, estimat!