L’epidèmia de còlera de 1834 a Menorca és un episodi històric poc conegut que el doctor en Medicina i investigador de l’Institut Universitari d’Investigació en Ciències de la Salut de la UIB, Matías Tomás Salvá, ha investigat de forma exhaustiva a partir de documentació nova de la Reial Acadèmia de Medicina de les Illes Balears. Fruit d’aquest treball és el llibre «Acerca del cólera de 1834 en Menorca. Debates médicos y sensibilidad social», de 174 pàgines, que ha estat publicat per Documenta Balear.
Per què un llibre sobre el còlera de 1834 a Menorca?
—Per tres raons: perquè de la documentació trobada, nova, ens ha permès situar aquest brot colèric que era gairebé desconegut a Menorca amb la relació de les epidèmies que havia patit Balears al llarg de la seva història. També perquè aquesta descripció ens ha permès emmarcar aquest episodi dins un àmbit geogràfic, social i científic de la primera pandèmia de còlera que hi va haver a tota Europa entre 1827 i 1836, un dels darrers episodis va ser el de Menorca. I, finalment, perquè aquesta documentació nova ens ha permès inscriure aquest episodi en l’evolució del pensament mèdic a Balears durant tot el segle XIX.
On s’ha trobat aquesta documentació?
—Bàsicament en els arxius de la Reial Acadèmia de Medicina de les Illes Balears, és una documentació a la qual jo vaig accedir interessant-me bàsicament en com havia arribat la notícia de l’amenaça que representava aquesta primera pandèmia de còlera a mesura que des de Rússia es va anar atracant cap a Occident i com de manera progressiva les autoritats primer van prendre nota d’aquesta malaltia desconeguda, nova, misteriosa, i les mesures que anaven prenent. Va passar a nivell general d’Espanya i en particular també a nivell de Balears, de manera que interessant-me per les mesures que es prenien per preservar les illes d’aquesta amenaça, vaig fer-me primer un panorama científic del qual els metges a Balears sabien i consideraven respecte a aquesta malaltia, quines mesures se varen prendre i, finalment, van aparèixer també unes carpetes que feien referència a aquest episodi de còlera que hi va haver a Menorca el 1834, un episodi que per ventura va ser mal conegut...
Mal conegut, què vol dir?
—Sí, perquè les autoritats per tal d’evitar possibles desordres públics varen manejar amb molt de sigil tota aquesta informació. I també per les derivades cap al comerç i l’economia podia tenir el tancament del Llatzeret i del port de Maó a nivell més genèric.
I des d’on va arribar la malaltia a Menorca?
—Des d’un dels ports que estava infectat, que era Alacant, el llaüt «Isabel» va arribar a final d’agost amb malalts a bord i va ser el focus des del qual després es contagiarà Menorca.
Com es va estendre l’epidèmia per l’Illa?
—Primer el Llatzeret i també els bucs que estaven fondejats devora, no només el recinte, sinó també alguns dels vaixells que estaven fent la quarantena. Més tard va passar as Castell, per tot Maó, a Alaior, on hi va haver un brot important i significatiu, i també a Sant Lluís. Aquesta va ser l’àrea geogràfica que va estar afectada per l’epidèmia de còlera, entre setembre i novembre, que va tenir lloc fa cent noranta anys.
Quantes persones es van infectar i quantes van morir durant aquests tres mesos?
—Maó, amb 12.328 habitants, se’n van infectar 120, es van curar 54 i en van morir 66; a Alaior (5.124), 55 infectats, 32 curats i 23 morts; as Castell (3.640) 45 infectats, 20 curats i 25 morts; i a Sant Lluís (1.689), 4 infectats, 2 curats i 2 morts. En el cas d’Alaior, hem d’esmentar la tasca benemèrita que va dur a terme el metge i subdelegat a Alaior de l’Acadèmia de Medicina, Nicolau Guàrdia Melià, va tenir una actuació remarcable que s’ha de destacar, no només va atendre malalts al poble, sinó també als llocs.
I les esquadres estrangeres que feien estada l’hivern al port de Maó?
—Hi havia la flota holandesa, la flota francesa i la flota dels Estats Units, dos vaixells d’aquesta es van veure afectats per aquest brot: la fragata «Constellation» en el primer tram de l’epidèmia va tenir infectats i també morts, i a la darreria el navili de guerra «Delaware» on hi va haver denou morts, que va representar el final de l’epidèmia a Menorca.
Una novetat de l’estudi és que aporta la visió dels metges.
—Les aproximacions que s’han fet sobre les epidèmies que en el segle XIX ha patit Balears tenen una òptica des de la història, l’economia, la geografia i la política, qüestions evidentment molt importants, però gràcies a la documentació que he manejat aquest llibre presenta una visió complementària, la dels metges. La documentació que hi ha tracta de les comunicacions entre ells i amb la Reial Acadèmia de Medicina, on també hi havia metges, de tal manera que hi ha un substrat, no sé si dir una complicitat, són del mateix ofici i saben quines són les seves obligacions, quin és el seu art, quines són les seves preocupacions.
Quines eren aquestes preocupacions?
— Estan fonamentalment preocupats per tractar correctament els seus pacients, se’ls veu inquiets per respondre amb el seu compromís ciutadà i també despreocupats de les derivades polítiques i econòmiques que podrien suposar el seu criteri professional. S’ha de tenir en compte que la declaració de còlera importat hagués significat l’aïllament de Menorca, que hagués suposat un trasbals enorme per a la població i el trànsit marítim a nivell de tot el Mediterrani occidental, però als metges açò és el que menys els preocupa. Els preocupa la confirmació de què realment es tracta d’aquesta malaltia fins llavores desconeguda, ens hem de fer càrrec que es tractava d’una malaltia nova, els metges no tenien cap classe d’experiència i va ser mitjançant els estudis que havien fet dels tractats i estudis mèdics publicats que van veure que aquella malaltia que bruscament va esclatar el mes de setembre era distinta dels episodis gastroentèrics que solia tenir la població a final d’estiu a conseqüència de que les aigües ja no estaven en bones condicions i la gent patia episodis de diarrea.