La periodista i escriptora catalana, d’ascendència menorquina, Àngela Vinent Besalduch (Barcelona, 1955) és l’autora de la novel·la «Adeu a Mô», que tracta sobre la història dels seus l’avis menorquins, per part paterna, i els seus fills que durant la II República van haver d’abandonar l’Illa i van establir-se a Barcelona. La mateixa autora i l’historiador Josep Portella presentaran la novel·la aquest dissabte, a les 12 hores, a la Llibreria Sa Catòlica, de Maó.
El santclimenter Fernando Vinent Capó, l’avi patern de l’autora d’«Adeu a Mô», va néixer al lloc de Matxani el 1883 i va ser el més jove dels set o vuit germans. Son pare va fer construir el molí de vent situat a Binimaimut, i més endavant va comprar el molí de foc de Sant Climent, quan aquest ja funcionava amb gasoil.
El santclimenter Fernando Vinent Capó | À.V.B.
En Fernando va continuar amb l’activitat del molí de vent, que li va reportar uns importants beneficis, a més dels ingressos obtinguts amb el contraban de tabac, que era -i va ser durant molts d’anys després de la Guerra Civil espanyola- una pràctica habitual de la gent que vivia i treballava a la zona costanera del sud-est de l’Illa, a més de ser batle pedani de Sant Climent a inicis de la II República.
No obstant açò, en Fernando es va arruïnar, va perdre la casa familiar i tot el patrimoni acumulat durant anys, per la qual cosa el 1932 va abandonar l’Illa amb la seva família -la dona i els quatre fills- per establir-se a Barcelona amb la finalitat d’aconseguir un millor futur, encara que malauradament ell va morir un any després.
Ficció i realitat
A partir d’aquesta reconstrucció familiar feta per Àngela Vinent, gràcies als pocs testimonis de son pare de quan era petita i la documentació genealògica i patrimonial familiar, i a la recerca sobre la Menorca del primer terç del segle XX, l’autora d’«Adeu a Mô» ha donat a llum una novel·la que -assegura- és una ficció juganera amb la veritat. En aquest sentit, Vinent afirma que «és una història familiar que sempre m’havia atret, jo no la vaig viure, però el meu pare de tant en tant ho comentava, que havien hagut de fugir ‘per cames’ i jo de petita pensava què era això de fugir ‘per cames’ de Menorca i anar a Barcelona. També m’atreia el tema del contraban, el meu pare em comentava ‘el teu avi era contrabandista’, com ho era molta gent, contraban de tabac. De petita tampoc explicaven res a casa, com es va morir, de què va morir, una tieta meva, germana de mon pare, sempre deia que es va morir de pena i això m’havia quedat en el record».
Vinent va viatjar en diverses ocasions fins a Menorca per consultar els registres civil, parroquial i de la propietat per documentar-se al màxim sobre la família paterna, a més de consultar l’hemeroteca insular, sobretot «La Voz de Menorca», per aproximar-se a la societat menorquina d’aquell temps. «Hi va haver un moment que ho vaig deixar, fa dos o tres anys, perquè per raons diverses no acabava de trobar com el volia acabar de reconduir. L’any passat el vaig tornar a agafar, vaig canviar algunes coses i com que la documentació ja la tenia tota, doncs es tractava de donar-li el to que jo volia a l’escriptura i el vaig presentar a Pagès editors que ja havia publicat amb ells, havia guanyat un premi literari i em coneixien, els va agradar el tema i aleshores van dir que sí, de fet ha sortit aquest any, fa un parell de mesos», subratlla.
Generico
Una finestra ben menorquina i la transcripció fonètica ‘Mô’
La portada de la novel·la d’Àngela Vinent destaca per la fotografia d’una finestra tradicional menorquina, verda i amb dos gaufons, i quant al títol, l’ús de «Mô», és a dir, la transcripció fonètica habitual a l’Illa del topònim «Maó».
Vinent afirma que «m’agrada com es pronuncia, un dia passejant pel centre de Maó vaig veure una botiga amb el nom de ‘Mô’ i vaig pensar que sonava bé, a l’editorial també els va agradar, tot i que en el text surt el topònim correcte, Maó».