Un nou encert dels programadors d’aquesta 27a edició del Festival de Jazz de Menorca va ser portar el passat divendres al talentós pianista Alfredo Rodríguez al Teatre des Born. Alfredo Rodríguez, que va ser descobert als 15 anys per en Quincy Jones, va fer retronar el teatre i va deixar pel record de l’audiència un concert extraordinari. Un músic del que ens agradarà molt seguir l’evolució.
Alfredo Rodríguez va presentar el seu trio, format pel bateria Michael Olivera i el baixista Yarel Hernández, tots ells originaris de l’illa de Cuba. Durant tota la nit la complicitat i la precisió entre els tres músics van ser evidents i un motiu més de gaudi per al públic reunit as Born.
Després d’una breu obertura en la que ja van deixar el llistó ben alt, el trio de Rodríguez va arrencar el concert amb «Coral Way», un tema original del pianista que començava amb un homenatge al compositor porto-rriqueny Rafael Hernández i el seu Cumbanchero. Un tema frenètic, com molts dels que el seguirien, carregat d’arranjaments espectaculars en què Alfredo ja ens va demostrar el seu lirisme i la seva gran perícia al piano.
A aquest tema el va seguir un sofisticat «Bésame mucho». Un bolero que el públic es va apuntar a cantar i amb el qual Rodríguez, que practicava de petit a casa seva sobre un teclat que ell mateix havia dibuixat a la taula del menjador, es va ficar el públic a la butxaca.
De fet, aquest va ser un recurs que van anar repetint al llarg de la vetllada: tan aviat recuperaven melodies clàssiques com les revolucionaven donant-les la volta amb sofisticats ritmes i harmonies. Sempre amb molta naturalitat, bon gust i virtuosisme per part dels tres músics.
Després de presentar els músics i declarar la seva intenció d’omplir el teatre de ritmes d’arreu Alfredo Rodríguez va complir la seva paraula inundant la sala de música exuberant en la qual vam reconèixer molts ritmes i melodies caribenyes però també sonoritats més properes a la World Music, amb melodies etèries doblades amb piano i veu o llargues improvisacions a piano sol que ens recordaven els compositors minimalistes de finals del segle XX com Philip Glass o Michael Nyman.
El concert va arribar al seu punt àlgid quan van arrencar amb «Ay mamá Inés», tema que va incloure un solo de baix d’una musicalitat extraordinària i vam sentir que la nit entrava en una nova dimensió musical. Des de llavors i fins al final vam tenir la sensació de que els músics ens anaven a mostrar el que de veritat havien vingut a mostrar-nos i així la música va entrar en un territori en el qual la timba va marcar el caràcter de la resta de la vetllada.
Per als que ho desconeguin la timba és la música que s’està tocant a Cuba ara.
Allò que va començar amb el son i va seguir amb la salsa, la nova generació de joves músics cubans, inspirats per grups com NG La Banda, ho ha portat a una llibertat i sofisticació rítmica impressionant. En aquesta línia els arranjaments de tots els temes eren d’una enorme complexitat i interpretats amb moltíssima precisió per un trio de músics amb una complicitat portada a l’extrem. Per moments era difícil saber qui gaudia més, si l’audiència o els músics que estaven a dalt de l’escenari.
Un públic aplaudint dret, fidel resposta al treball dels músics, va reclamar un primer i un segon bis. El segon, com ens va explicar Rodríguez i sota la producció d’en Quincy Jones, va ser una versió cubanitzada del Thriller de Michael Jackson. I amb aquest bon sabor de boca que ens va deixar el trio d’Alfredo Rodríguez vam sortir del Teatre des Born amb una ballaruca als peus molt difícil d’aturar.
Dels millors concerts de jazz en vIu que he disfrutat.