Una guia per llençar-se a xerrar menorquí

«Una llengua aliena és una font de sorpreses». Així comença Òscar Sbert la introducció del «Vocabulario Castellano-Menorquín», un recull recentment publicat que vol servir de guia pràctica perquè les persones castellanoparlants puguin «llençar-se a xerrar menorquí».

Editat aquest mateix 2025, el projecte té un llarg recorregut. Es va començar a gestar el 2018, quan Sbert, acabat de jubilar, va topar amb un exemplar antic del lèxic de Joan Benejam, publicat a principis del segle XX. Aquell vocabulari menorquí-castellà va esdevenir una inspiració directa. Juntament amb el «Diccionario menorquín-castellano» de Ferrer i Parpal, van ser les dues grans referències que l’autor va tenir sempre presents.

Després de recollir fins a 4.628 paraules en un full de càlcul, va ordenar-les alfabèticament i en va cercar les equivalències, funcions i observacions. En els casos en què dubtava o no trobava coincidències, va recórrer al «Diccionari Català-Valencià-Balear». El 2020, va imprimir tres exemplars de prova i els va compartir amb persones properes per obtenir una primera valoració. El 2024, va repetir l’assaig amb sis còpies més, aquesta vegada mostrant-les a persones castellanoparlants.

Sbert afirma que aquest treball li semblava «una cosa necessària». Considera que la llengua és un codi fonamental per comunicar-se i arrelar-se a un territori. A més, assegura que el seu projecte era del tot coherent amb iniciatives anteriors, com els quaderns «A l’abast», editats l’any 2001 per la Direcció General de Política Lingüística de les Illes Balears, on es proposaven expressions pròpies de les Balears traduïdes a les llengües més parlades de l’arxipèlag.

El «Vocabulario Castellano-Menorquín», però, no es limita a oferir traduccions. A cada entrada, s’hi inclou informació sobre l’ús gramatical del mot i observacions contextuals. Al final, també s’hi poden trobar les conjugacions. Amb tot, com explica l’autor, l’objectiu és facilitar que tothom pugui «rallar en pla».

Malgrat tot, Òscar Sbert no va néixer a Menorca, i es defineix «fill de l’emigració». Els seus pares, menorquins, van deixar l’Illa el 1933. Primer van viure a les Canàries, on va néixer la seva germana, i després es van traslladar a Barcelona, ciutat on ell va venir al món. Tot i que el seu pare era un gran defensor del parlar menorquí, a casa li parlava en castellà per facilitar la comunicació amb la germana gran.

No va ser fins que els seus avis, originaris d’Alaior i es Mercadal, van anar a viure a Barcelona que Sbert va començar a parlar menorquí. «Ells no sabien res més», recorda. I és així com, de la mà dels seus avis, va néixer un vincle profund amb l’Illa, i també amb la seva llengua.