Un quadre va entrar a la col·lecció permanent del Museu de Menorca el 2017. Era el retrat d’Àngela Seguí Poly, una dona benestant maonesa del segle XIX, pintat per Pasqual Calbó.
Podia semblar només un retrat d’època, però un detall va despertar l’interès de l’equip del museu. A la mà esquerra, duia un didal amb ploma i, al seu costat, un instrument que en aquell moment desconeixien. Es tractava d’un saltiri, un tipus de cítara de cordes metàl·liques, que tot sembla indicar que les dones, sobretot benestants i dels convents, tocaven als segles XVIII i XIX.
«És l’única representació gràfica conservada on es veu clarament com es tocava aquest instrument i com era el didal especial que s’usava per fer-lo sonar», explica Laura Triay, musicòloga i comissària científica de l’exposició Així sona Menorca, que des del març de 2025 i fins a principis de 2026 omple el Museu de música, històries i emocions.
El retrat va ser l’embrió d’un procés de recerca que ha permès al museu recuperar un instrument pràcticament desaparegut de la història musical illenca i també hispànica. Arran d’aquesta troballa, Triay va recordar una partitura manuscrita amb indicacions per a saltiri localitzada a l’Arxiu Històric de Ciutadella. Es tractava d’una peça atribuïda a una família de músics dels segles XVIII i XIX. «A Espanya només se’n coneixen una dotzena, i la de Menorca és molt rellevant perquè confirma que el saltiri també formava part de la musical illenca», puntualitza Triay.
Espai domèstic
Amb el quadre i la partitura, el Museu va demanar en préstec un saltiri del segle XVIII al Museu de la Música de Barcelona. Així, els visitants poden veure l’instrument i just al costat del retrat de Calbó.
El saltiri i el quadre s’exposen a l’espai Ca nostra, una de les cinc àrees temàtiques de la mostra. La seva ubicació no és casual: estava lligat a l’àmbit domèstic i a l’ús femení. «Era un instrument habitual dins les cases, sobretot perquè era més assequible que un clavicèmbal», explica Triay. També es considerava un instrument «decorós» per a les dones. «No podien tocar el violí perquè la postura no es considerava apropiada, ni el violoncel perquè havien d’obrir les cames. Tampoc els de vent, perquè deformaven la cara. El saltiri, en canvi, permetia una execució suau, com la del quadre», afegeix.
Aquestes apreciacions eren importants a l’època, ja que la música formava part de l’educació que rebien les dones de classe alta. «Se sap més de la pràctica musical en aquestes llars, ja que hi ha hagut més documentació. Però això no vol dir que a les cases més humils no s'usés, simplement que no hi ha constància», apunta la comissària.
El Museu també va convidar Franziska Fleischanderl, una de les millors intèrprets de saltiri en l’àmbit internacional, a oferir un concert el passat maig. «Va interpretar peces de repertori europeu, però també les petites danses menorquines que vam trobar al manuscrit», recorda la comissària. L’austríaca va destacar la importància del retrat d’Àngela Seguí pels qui estudien aquest instrument: la postura, el didal i per la informació que aporta a la iconografia musical.
Més enllà del saltiri, l’exposició Així sona Menorca, que ja han visitat 15.000 persones, ofereix una immersió en el patrimoni musical de l’illa. «Volíem fer una exposició que interessés a tothom, no només a músics o especialistes. S’ha centrat en la relació entre música i persones, en com s’ha viscut, escoltat i transmès dins la societat», conclou Triay.