La bellor de Mapes Vocals fa levitar l’auditori del Socors

Tot allò que ens remet a la cultura originària de la humanitat ens desperta una certa atenció i alhora ens fa tremolar l’ànima. És el que succeí el passat dijous a l’antiga església dels Socors de Ciutadella. La proposta de Mapes Vocals esdevingué com una mena de transsubstanciació; o sigui, que el verb es feu carn i va habitar a dintre de l’espectador. I hem d’entendre, aquí, el verb com a la música cantada per un quartet que deixà l’audiència totalment absorta.

Mapes Vocals és un projecte creat gairebé per al Fosquets de Lithica. Era a l’Amfiteatre que s’havia de dur a terme. A causa de la inestabilitat meteorològica és va traslladar a l’antic temple renaixentista.

En un escenari ras i centrat al mig de l’espai, l’anglesa Emma Bonnici i les catalanes Neus Borrell, Elena Tarrats i Maria Coma, (però amb la col·laboració especial i prou important de la violinista Àsia Jiménez), deixaren un concert per al record. La proposta prové d’una recerca del musicòleg Jaume Ayats, que esdevé un magnífic conjunt de polifonies executades de forma extraordinària. Es tracta d’actualitzar les veus del mon bucòlic, del camp i les muntanyes; dels lligams amb l’ecologia i la natura; de l’herència sonora de mares i àvies en les feines domèstiques, en les cançons de bressol; en el sentir popular i cultural de la gent i els seus entorns. Tot un univers que pot aparentar desfasat però que glateix amb tota la seua força ancestral i filantropa a través d’aquesta excel·lent proposta.

El repertori aplega aquests tipus de batecs, principalment de Catalunya, però també s’estén per altres punts de la Mediterrània i més enllà (Còrsega, Croàcia, Geòrgia, Turquia, Menorca, i fins i tot pouant de les arrels gallegues). L’inici, amb Salve de l’aigua, ja va corprendre al molt respectuós públic. Les veus polifòniques apareixien com a capes vocals d’una excelsa musicalitat, alternant-se i sobreposant-se entre elles alhora, com a mantells melòdics que transitaven l’espai i que destapaven una sonoritat d’una bellesa auditiva excepcional i que, per moments, feia levitar tot l’auditori. Sovint, les peces tenien una veu protagonista suportades per les altres veus corals. Cada artista tingué els seus solos en diferents cançons. Les polifonies també comptaren amb una base instrumental. Una caixa Shruti, (originària de l’Índia); el violí de Àsia Jiménez, que tingué passatges d’un protagonisme en solitari brillant, i el caixó de percussió que utilitzà sempre la britànica Emma Bonnici. Els tres aparells foren com a coixins instrumentals que acomodaren a la perfecció les polifonies del quartet principal, artífex de la nit.

Ja en la recta final, una peça de nova creació El mateix sol, (2025) de Maria Coma, però igualment dins el mateix estil, acompanyada pel caixó. Després vingué l’única cançó tradicional gallega, la popular Alalá de Muxía, interpretada per Elena Terrats amb una preciosa agudesa. Seguidament arribà la que fou la sorpresa, amb la tradicional menorquina, Na Cecília, no per la cançó en si, prou coneguda a l’illa, sinó per la versió només polifònica a quatre veus. Una autèntica meravella que meresqué una dilatada ovació. La cloenda a modus de bis va ser amb Heiamo.

Les quatre protagonistes de Mapes Vocals deixaren un segell de qualitat que palesa l’encert de selecció dels Fosquets de Lithica. La reacció posterior del públic a l’actuació no era altra que la de brillant, excepcional i gairebé única.