Tal com molt encertadament va recordar Pilar Carreras, presidenta de Joventuts Musicals de Ciutadella (entitat organitzadora del festival), en unes càlides paraules de benvinguda abans de començar el concert, no hem d’oblidar que un festival és una festa. Una festa de celebració de la música. I així va ser.
En un Claustre del Seminari ple a vessar d’un públic atent i respectuós, l’excel·lent pianista menorquí Kiev Portella va anar desplegant (tot intercalant entre blocs d’obres unes pertinents paraules a mode de context) un programa exigent (sense concessions ni per a l’intèrpret ni per al públic) però carregat d’expressivitat i caràcter i molt ben travat (com no pot ser d’altra manera en un deixeble de Josep Colom) a partir d’obres plenament romàntiques, en un perfecte homenatge a la figura d’Antón Aguiló, a qui l’acte es dedicava.
Portella va obrir la primera part amb dues peces de Grieg (Nostàlgia i Marxa dels Trolls) i en tragué tot el bucòlic lirisme i fervent pintoresquisme nòrdic passat pel sedàs germànic tan propis del compositor noruec. Tot seguit, en dos nocturns de Chopin (de l’op. 9 i 55), el pianista va ser fidel a l’ànima belcantista de les peces i a la intensa poesia amb un rubato ben mesurat i sense caure en teatrals sentimentalismes, deixant respirar, a plaer, la melodia.
Després d’una altra peça de circumstàncies de Grieg (Dia de boda a Troldhausen), on Portella va fer ús d’una paleta de colors canviants fascinant, van arribar dues obres de la darrera etapa compositiva de Brahms (que van sonar especialment afines al caràcter de l’intèrpret): la primera de l’op. 117 (una cançó de bressol servida amb exquisida nostàlgia) i la Rapsòdia de l’op. 119 (un repte tècnic que el pianista va superar notablement).
Tot i això, va ser en la segona part del concert on tot plegat agafà més volada. En les obscures Funérailles de Liszt, Portella va ser capaç d’emportar-nos doblement cap a dues de les cares del genial hongarès: la radicalitat compositiva (que tant influí en Wagner i la nova música que vindria i que l’agermana amb Berlioz) i el lirisme portat a l’extrem més sublim (que l’emparenta amb Chopin).
Justament el concert va acabar, de nou, amb Chopin i la seva cèlebre Fantasia-Impromptu i quatre dels seus canònics estudis op. 10 i op. 25 molt ben resolts i amb especial cura per la intricada polifonia que els componen (i que tantes vegades es passa per alt) i a la força, d’arrel dramàtica, de la seva estructura. Un final excel·lent per a un concert excel·lent.