Al Jardí dels Tarongers de Lithica s’hi entra per una portalada estreta de marès. Les Pedreres de s’Hostal són totes elles un edifici creat per accident a través del gest de buidar. Aquesta porteta però, deliberadament construïda per esser traspassada, guarda a dins un verd per somiar.
El camí que ens ha duit cap aquí s’ha anat tornant cada vegada més amable. Entre les laberíntiques escletxes de marès, mates i ullastres, el nostre cos va connectant a poc a poc amb la natura. Abans de travessar la porteta, oloram una essència destil·lada de pi blanc, fonoll i romaní. Baixen les pulsacions i desperta l’esperit. Ja esteim a to per escoltar la música i poesia de les plantes de Frances Bartlett.
Amb el concert Dream me green - Somia’m verd, a poc a poc na Frances va destil·lant l’essència dels sentiments humans amb la mateixa traça que crea olis essencials en el seu jardí de l’Empordà. Els textos s’inspiren en la vida de les plantes i la seva música els acompanya a vegades de manera magistralment minimalista, o generosament voluptuosa.
En la veu i el so del violoncel de Frances Bartlett sentim tota l’herència sonora i sensible dels seus ancestres. Des de la música Isabelina i Shakesperiana, la tradició Celta i de les Illes Britàniques, i fins girs harmònics i gestuals de musical.
Na Frances explora els diferents sons del violoncel i de la veu i troba connexions sonores molt interessants. Utilitzant la caixa del violoncel com a delicat instrument de percussió mentre va repetint les «h» aspirades de la paraula «hope», xiulant mentre fa xiular el violoncel sonant a prop del pont, percudint rítmicament en pizzicato quan diu la paraula «batec»… La seva música té un fort component simbòlic i va representant amb molt d’enginy algunes de les paraules més destacades.
També hi ha espai per a moments més juganers. La cançó dedicada a la calèndula fa girs cromàtics com si fos una balada de jazz o una ària de musical. D’altres tenen un aire de romanç, com la cançó que recull les experiències de les persones que passen pel seu jardí quan fan una meditació olfactiva del romaní, o les cançons del fonoll i el pi blanc, que conten històries de Dionís.
Especialment poètiques van ser les dues cançons dedicades a l’iris i la rosa. L’iris, la seva planta preferida, però que no es deixa destil·lar, el fa cantar com «una bandera per a tots els oblidats». La rosa, embolcallada d’uns harmònics llargs i màgics per a cantar que «en el silenci hi ha espai, en l’espai hi ha ésser, en l’ésser hi ha benaurança».
Na Frances sona el violoncel mentre canta amb una manya prodigiosa. He de fer un incís per mencionar, com a company d’instrument, la immensa dificultat que suposa fer aquestes dues coses a la vegada. Mentre que el piano o la guitarra, més habituals per autoacompanyar-se, ofereixen un mapa a la vista de les notes que es volen tocar, el violoncel és com una habitació a les fosques, on no queda altra opció que memoritzar on són les coses o bé trobar-les a les palpentes. Fer-ho, i a la vegada cantar, et posa en una situació profundament fràgil. Na Frances fa d’aquesta vulnerabilitat un do.
Mereix també menció la feina de l’equip d’Edusound per sonoritzar amb sensibilitat un concert tan íntim. El so del violoncel escocès construït el 1825 que toca Bartlett arribava nítid, avellutat i present alhora que estava en perfecte equilibri amb la veu. Personalment, vaig agraïr que el micròfon de la veu quedés obert durant les interpretacions dels interludis barrocs amb els Capricci de Joseph Dall’Abaco, ja que sentíem la seva respiració, adaptada a les inflexions de la música i els gestos de l’arc.
Un art inspirat en la vida. En la, com la nostra, fràgil i efímera vida de les plantes.