La memòria té un comportament estrany. El primer record que tenc jo de David Fishel és de 1977 o 1978, en un d’aquells festivals des Pla, que organitzàvem els joves a Ciutadella. Crec que va ser en la tercera edició quan s’anuncià la seva actuació. Un folk singer nord-americà! Record un cert entusiasme i emoció, ja que per a nosaltres era com si vingués el mateix Bob Dylan. Li he comentat avui, a l’encontre que hem tingut. Ell no se’n recorda. La seva memòria no guarda l’arxiu d’aquell vespre. És així fins al punt de fer-me dubtar si el flaix que us transmet és real o imaginari. Ai, la memòria! He anat a veure David Fishel perquè se’n va, perquè viu els darrers dies a Alaior. Està trist, sent el pes del comiat, un munt de records s’amunteguen al seu cor. És un final. Quan el final és el d’una història polida, fa mal. I la relació de Fishel amb Alaior i amb Menorca és una història molt polida.
David va néixer el 16 de gener de 1947 a Lemoyne, un nucli que avui té quatre mil habitants i que forma part del cercle de petits pobles entorn d’Harrisburg, de la que la separen dos quilòmetres. Sí, Harrisburg, la del cementeri dels herois de la revolució americana; sí, Harrisburg, en la qual el 1979 es produí l’accident de la central nuclear de Three Mile Island, sobre el riu Susquehanna; em conta Fishel, que l’altra central, la que no va patir danys, ara la vol comprar Bill Gates per a crear energia per als seus complexos de producció a Califòrnia, a l’altra punta del país. Son pare de David Fishel era Charles Fishel (1907-1981) [emprarem els llinatges a l’espanyola], administratiu en una de les companyies telefòniques que actuaven a Harrisburg. Sa mare era Mary Jane Sutton (1918-1955), morta a 37 anys, quan ell només en tenia 8. Charles es tornà a casar, amb Catherine Schlitzer, infermera. David va tenir un sol germà, Peter, que va néixer amb fibrosi quística i va morir el 1988, a 44 anys. Em relata que el llinatge Fishel procedeix d’una zona entre Suïssa i Alemanya i que va arribar a Nord-amèrica l’any 1742, en una expedició que es radica a aquesta zona de Pensilvània, ja que, amb les seves valls i turons, els recordava la terra que havien deixat a rere. Les primeres classes les dona David en una escola de Lemoyne, per passar després a fer secundària a l’institut de Camp Hill, d’on surt batxiller el 1964, a 17 anys. El seu pròxim pas serà entrar al Philadelphia Museum College of Art, un centre superior que avui ja no existeix. He de dir ara, per situar al lector, que Filadèlfia és una de les dues grans ciutats de referència de la regió, l’altra seria Baltimore. A Filadèlfia, segueix els estudis de cinematografia i fotografia i també fa ensenyaments musicals.
Acabada aquesta etapa de formació l’any 1968, David comença a fer feina a diferents canals de televisió com a director de fotografia, càmera, etc. També treballa per un canal de televisió educativa que formava part d’una xarxa estatunidenca a diferents estats. Aquest període laboral se situa entre 1968 i 1970. Posteriorment, crea la seva pròpia companyia local de filmacions i fa encàrrecs, privats i comercials, documentals, etc. D’aquesta època és el reportatge sobre fillets amb discapacitats que realitza per encàrrec del Departament d’Educació de l’estat de Pennsilvània. Durant aquest temps també fa feina com a professor d’art a una escola d’un poble a prop d’Harrisburg, però es tracta d’una dedicació temporal i precària.
A finals dels anys seixanta, com bé sabem, es produeix a Nord-amèrica la segona onada folk. La segregació racial encara present, la participació en la guerra al Vietnam, les campanyes antinuclears, la fallida de la societat de la postguerra, la generació del baby boom (que a EUA també n’hi va haver) descobreix en el rock i en el folk una manera d’expressar aquella protesta generacional i apareixen els grans cantants de folk: Dylan, Simon, Báez, Fariña, Ochs, Paxton, etcètera. Aquest moviment, que emergeix en la costa est, prest connecta amb el que havia sorgit abans a Califòrnia i crea tota una contracultura que amara als joves urbans d’Estats Units. També a David Fishel. En aquesta època, David coneix al seu amic de sempre, Rick Gladfelter; en realitat, Rick és el diminutiu de Frederick, ja que el seu nom és Paul Frederick. Es coneixen a una fira de cotxes esportius i d’època. Fishel mai no ha perdut la passió per aquests cotxes i motos d’època. Els amics i Rick comencen a viatjar. A Pennsilvània, David fa feina com a conductor d’autobusos escolars i Rick com a delineant de ponts i camins per al Departament de Carreteres de l’estat. L’estiu de 1971 comencen a viatjar els estius per Europa, viatges que sempre acaben en la costa mediterrània i principalment a Tarragona. En un d’aquests descobreixen tot el sud-europeu, fins a Grècia, fins a Corfú. En una visita a les Illes Canàries, coneixen un amic que té un vaixell a Àmsterdam, com que aquest ha de marxar sis mesos a Singapur per visitar la família, pacten amb ell l’ocupació del vaixell i la parella viu mig any a la capital dels Països Baixos, que recorden com una de les èpoques més riques en experiències de la seva vida. És a Àmsterdam on coneixen un estatunidenc, Cris White, que viu amb la família a Llinàritx (es Mercadal), on encara avui habita un germà. Amb en Cris venen a Menorca el 1975 i fan dues setmanes a un lloc que ell havia llogat a la zona de Favàritx, sa Muntanyeta. David i Rick descobreixen l’Illa i decideixen que seria el seu segon lloc en el món. Poc després, descobreixen Alaior. És una època en la qual arriben artistes i joves de molts llocs que s’estableixen al poble, i als quals els alaiorencs i alaiorenques, bategen com «es hippies» per classificar-los com toca en un poble petit. A pesar que pugui semblar que és un nom per separar-los, jo sempre he pensat que donar nom a una comunitat que arriba és una forma d’integrar-los en la comunitat local. Potser David Fishel era el més hippie de tots. Ell recorda que va sentir algun rebuig, però que en general la gent el va acollir bé i em recorda el nom d’alguns veïns, com Arcadi Gomila. Naturalment, la prova més clara d’aquesta decisió va ser la de comprar una casa alaiorenca en una via del nucli antic com és el carrer de sa Muntanyeta, la casa que deixen ara.
En David, ja en els noranta, en comprà una altra, de casa, al carrer de s’Ull de Sol, però prest la va vendre. He de recordar, perquè ho havia deixat de banda, que durant tots aquests anys, David ja es converteix en un cantant de folk i compositor.
A partir de llavors Rick i David tenen una temporada de dos mitjos anys. Mig any viuen i fan feina a Harrisburg i mig any viuen i fan feina a Menorca. I quina feina fan aquí? David canta als hotels cançons country, folk, populars i Rick es fa càrrec de la part tècnica. Recorden que la primera actuació va ser al restaurant La Salamandra (Cala en Porter). Ens hem de situar a finals dels anys setanta. Eren pocs els músics que feien la temporada d’hotels, i tots eren artistes locals o que vivien aquí; tot molt artesanal. De manera casual, Fishel va conèixer un dels responsables de la urbanització de Torre-solí. Recorda que un dia el va convidar que cantés al restaurant La Finca, on tenien una trobada de directors d’hotels i complexos turístics, i va ser a partir d’aquell encontre que van entrar en la roda de la companyia SOL, arribant a treballar en una vintena d’hotels i una dotzena de clubs i restaurants de Menorca. Van ser els anys de més activitat, l’activitat que els permetia viure a Alaior. Ja quan són arribats els anys noranta, aquesta activitat disminueix i ells retallen l’estada a Alaior a tres mesos, en part perquè aquest és el període que els permet la normativa. Veig que ja vaig cap al final de l’escrit i no he dit gairebé res del Fishel cantautor. Si la feina als hotels era pel viure biològic, la feina com a cantautor és pel viure espiritual.
Com m’explica, es va convertir en cantant folk sense cap mena de formació musical, escrivia les lletres per donar sortida a les seves inquietuds, amb melodies que li quedaven al cap. Durant un breu espai de temps va estar amb John Pilla, productor i guitarrista que havia sonat amb Arlo Guthrie al famós festival de Woodstock de 1969 i que havia estat associat a Doc Watson, una estrella del folk, country i blues. Les primeres cançons van sorgir així, naturals, per la necessitat d’expressar el seu punt de vista sobre allò que que tenia el món d’injust. Al llarg de la seva carrera musical haurà editat un total d’onze àlbums en diferents formats, més de cent cançons moltes d eles quals les podeu trobar a l’adreça www.davidfishel.net. El 1976 va produir el seu primer àlbum de composicions originals «Food for Thought» (Menjar per a la ment). El 1980 edita el segon, «Child of the Sixties», en el qual apareix una de les cançons preferides seves, escrita a Àmsterdam: «Faces to Match the Weather» . Després van arribar «Watching from the Other Side» (1982); «The World’s Most Dangerous Man» (1985), referit a Reagan; «Graven Images» (1990); «Back Again» (1992); «Brandy of the Damned» (1999); «Bad Hair Day» (2005); «Escaping Criticism» (2009); «Now and Then» (2012); «To the Losers» (2017). Moltes cançons són escrites a Menorca, n’hi ha també que tenen l’Illa com a motiu d’inspiració. L’any 2021 edita el llibre de cançons i poemes sense música, «Food for Thought», un llibre que reuneix lletres de gairebé cent cançons, que afegeix una vintena de poemes que mai no van ser musicats i que són el resum de 45 anys de dedicació a la cançó. Durant aquesta llarga trajectòria, Fishel no només ha cantat les seves cançons, sinó que també ha interpretat temes d’autors com 'Fats' Waller, The Drifters, Everley Bros, Buddy Holly, Paul Simon, Bob Dylan, Neil Young, Don McLean, Jimmy Buffet, Steve Goodman, Donovan, The Beatles, Gordon Lightfoot, Tom Paxton i molts altres.
Ens hem vist a la seva minsa casa de sa Muntanyeta, on dalt de tot penja una bandera d’Ucraïna. Li deman per què deixa Menorca després de 48 anys. Ell prest en farà vuitanta i no amaga que el fet d’anar i venir, de tenir dues cases, de tenir dos mons, ja és esgotador. Ell mai no s’ha sentit estrany aquí, però se sent d’Harrisburg. I això que només té dues cosines i una tia materna que té prop de cent anys. Anar i venir, obrir i tancar, habituar-se i deshabituar-se, tot és molt feixuc. Recorda el seu darrer concert a Alaior, ja fa cinc anys, una nit de lluna plena a la Torre d’en Galmés. I li sap greu anar-se’n, fins i tot ha mudat un poc el seu tarannà. Li costa veure’s ciutadà d’un país governat per Donald Trump, però no només per Donald Trump i les seves follies, sinó per la refeta cultural i social del discurs ultraconservador, ultrareligiós, ultraracista del sud que -diu- ens mena als anys anteriors a la guerra de secessió. No us ho podeu imaginar! Trump s’aixeca sobre la base rural del vell sud i els seus interessos personals i polítics són uns altres. Tampoc no li fa gràcia tornar per sempre a un país on la gent viu a casa i es comunica amb el món a través de les pantalles i deixar un país on la gent viu al carrer, canta, balla, fa festa, té una cultura gratuïta, es relaciona i crea. Per ell, són dos mons completament diferents, potser per això el veureu amoïnat i neguitós, condemnat a deixar el món on s’ha sentit més feliç.
Abans d’acomiadar-nos li he demanat si cantaria dues cançons per a un acte que es prepara per mostrar la nostra solidaritat amb el poble de Palestina. Tot d’una m’ha dit que sí, encara que després ha recordat que ja ha venut les seves guitarres menorquines en aquest estiu en el qual es desprèn dels seus tresors, que ara només seran memòria per a nodrir la seva ment.