Joan Fontcuberta (Barcelona, 1955) és un dels fotògrafs catalans amb més projecció internacional. Exerceix també com a teòric de la imatge fotogràfica i com a editor fotogràfic, i ha impulsat la fotografia contemporània a través de nombrosos esdeveniments, jornades i exposicions. El divendres va impartir la conferència «Break: cap a un nou ordre visual», a la Sala Multifuncional des Mercadal, en el marc de la setena edició del Menorca Doc Fest.
Com ha canviat la fotografia en els 25 anys que duim del segle XXI?
—Estem en un període que els teòrics anomenen hipermodernitat i que es caracteritza per una evolució accelerada en tots els àmbits, no només el tecnològic. De fet, la tecnologia fa de motor que estira, però també respon a unes condicions de l’època, de l’economia, la política, etc., igual que la medecina, de sobte descobrim una vacuna perquè ens fa falta urgentment per curar una pandèmia. Quan han passat vint-i-cinc anys del segle XXI, és a dir, un quart de segle, podem llençar una mirada enrere i adonar-nos que, per exemple, fa 25 anys pràcticament no hi havia mòbils, ni Google, ni GPS, ens hem acostumat a tota una sèrie de dispositius que fan en certa manera la nostra vida més fàcil i que fa tot just dues dècades en prescindíem i la vida continuava.
De quina manera fa evolucionar açò la cultura visual?
—Aquesta evolució l’anomeno un trànsit cap a la posfotografia, perquè la fotogafia definia una manera de mirar el món, una manera de pensar visualment el món que venia arrelada per les circumstàncies del seu origen, la fotografia ve a ser una derivació de la mentalitat racionalista del segle de les llums, ve a ser una forma de realitzar imatges realistes que són l’equivalent de la Il·lustració científica del segle XVIII, la fotografia respon a la revolució industrial del segle XIX, respon a la cultura tecnocientífica també del segle XIX. És a dir, que la fotografia no naixia innocent, sinó tot carregada d’una sèrie de valors que filtrava la manera de mirar la realitat.
Han passat dos segles i la situació històrica no és la mateixa, quin paper juga avui dia la fotografia?
—Efectivament, ens trobem que ja no estem en el segle XIX, sinó en el segle XXI, la fotografia ens ha acompanyat al llarg de dos-cents anys, però el nostre paisatge vital, social i històric ha canviat. De quina manera avui la fotografia respon a aquest nou horitzó? Jo diria que encara mantenim la carcassa, els utillatges fotogràfics poden ser molt semblants, seguim fent imatges amb la llum, però la funcionalitat ha estat trastocada, per exemple, originàriament la fotografia era un sistema ortopèdic al servei de la veritat i la memòria per certificar que alguna cosa havia passat davant l’objectiu o la fotografia servia per preservar uns esdeveniments en els nostres records, ens ajudava a recordar. En canvi, avui veritat i memòria són valors en descrèdit, la fotografia no és fiable...
Per què no ho és?
—Avui amb la Intel·ligència Artificial fem imatges indistingibles de la fotografia tradicional que són absolutament inventades, que són falses, produeix tal quantitat d’imatges que en comptes de fixar-nos en un moment el que fem és dissoldre la memòria amb aquest tsunami icònic que no es dedica sobretot a emfatitzar el passat sinó el present, vivim en un presentisme constant, on tot és urgent, tot ha de ser per ara mateix. Els esdeveniments ja no són documentats amb una imatge, sinó que la imatge forma part del mateix esdeveniment. Avui fem fotografies per compartir-les, com un acte social, fem fotografies com un llenguatge, abans els fotògrafs eren uns escriptors, uns escribes, eren competents amb un tipus d’escriptura particular, avui en dia tots som fotògrafs, hem arribat al que anomeno homo fotograficus en la mesura que sense haver d’aprendre’n d’una manera natural, de la mateixa manera que aprenem a usar el llenguatge amb les paraules, aprenem utilitzar les imatges, les fotografies amb dispositius mòbils, a força d’equivocar-nos, de prova i error, no hi ha cost; per tant, a poc a poc anem aprenent a aconseguir les imatges que resulten plausibles i açò s’incrusta com a un llenguatge natural nostre.
Per tant, s’ha democratitzat poder fer fotografies, no com abans que estava restringit als especialistes, a una minoria.
—La massificació d’imatges constitueix un factor de devaluació, quan les imatges són escasses són valuoses, però quan estan massificades perden valor. Aleshores, hi ha aquí com una espècie de dialèctica de molt bé, estem democratitzant l’accés a les imatges, però el preu o peatge que paguem és que les trivialitzem.
Considera que és positiu o negatiu?
—El que passa que aquesta quantitat desorbitada d’imatges ja no només són mediadores entre nosaltres i el món, sinó que creen el seu propi món, creen el món de les imatges, el món de les pantalles. Fixem-nos que avui bona part de la nostra vida passa a la pantalla. Ens vam adonar potser durant la pandèmia de la covid-19, quan les finestres de casa estaven tancades i l’accés a la realitat tenia lloc a través dels mòbils, de les tablets, dels ordinadors, els televisors, etc. Llavores ens trobem amb la metàfora d’Alicia al País de les Meravelles, que creuem el llindar del mirall i ens trobem amb un univers simètric, però absolutament misteriós, que ja no és una de les coses tangibles, sinó que és del món virtual.
Un fenomen sembla que imparable, quina és la seva conclusió?
—Actualment, les imatges creen món, constitueixen la matèria que aglomera la nostra realitat política, econòmica i social, és a dir, avui les guerres ja no es guanyen amb míssils i tancs, es guanyen amb la imatge, amb el relat, amb la narrativa. La imatge cada vegada esdevé un component polític, ideològic i econòmic de primer ordre. Per tant, hem de ser molt responsables a l’hora de produir-ne i hem de contribuir a un nou alfabetisme visual.
¿ ?