Al cap de poc de tornar a Menorca, un cop acabats els estudis, la meva activitat musical i escènica es va anar encetant i, en un d’aquests primers meandres, va confluir amb la de na Laura Pons. Després d’aquella primera trobada escènica, sota l’aixopluc de l’Orfeó maonès, en van seguir moltes altres, que ens van portar fins i tot per altres escenaris de fora de la nostra illa. És a dir, durant els gairebé 30 darrers anys, na Laura ha estat un referent teatral per a qui escriu, compartint escena i/o observant el seu treball des de la platea. Per això, avui em causa especial emoció poder escriure aquestes línies arran de l’obra que ha de tancar la seva trajectòria escènica, Laura, de Rafel Gallego i David Mataró, estrenada al Teatre Principal de Maó el passat dissabte. L’obra és el projecte guanyador de la 4a convocatòria de coproducció d’obres d’arts escèniques de la Fundació Teatre Principal de Maó. I és de justícia poètica que qui tant ha donat a aquell coliseu, ara sigui dipositària d’un suport institucional que faci brillar el seu comiat teatral.
Perquè això és el que va succeir dissabte passat, que Laura Pons va regnar sobre l’escenari, entre la seva gent, i acompanyada d’altres dues grans actrius, Enka Alonso i Mariona Hauf. Entre les tres, van ordir una història familiar, teixida de secrets anhels, veritats i mentides destapades, amor i retrets, i emoció, també molta emoció. Tres Laures, pertanyents a tres generacions diferents d’una mateixa família, unides i separades per l’art dramàtic i la manera d’entendre el món, van desgranant la seva trajectòria i el context històric i social que les envolta i ens traslladen, entre riures i sorpreses, tot un entramat de vida, que és, al cap i a la fi, la matèria viva del teatre.
Laura Pons construeix un personatge que, partint de si mateixa, adquireix una personalitat pròpia carregada de veritat; la seva interpretació fou orgànica, viscuda, sentida, divertida, àgil, fluïda i elegant. Enka Alonso i Mariona Hauf dibuixen dos personatges indispensables per oferir una història contrapuntística i rica en matisos; ambdues treballen a molt alt nivell. A destacar la direcció de Marga López, que ha sabut imprimir ritme, dinamisme i un tempo de comèdia mesurat que deixa escletxes a l’emoció. Una direcció femenina que abunda, conscientment i sàvia, en la feminitat de la tríada lauriana, en la seva força i en la seva debilitat, sense pal·liatius.
Molt important també la creació de l’espai escènic, que s’edifica sobre una il·luminació contundent, preciosament plàstica i cent per cent efectiva a nivell escènic, obra de Xavier Malondra. I cobra la mateixa rellevància i excel·lència la creació de l’espai sonor, a càrrec de Mateu Malondra, tot injectant una tensió dramàtica cabdal per l’esdevenir de la història. Bravi per als dos!
L’obra es tancava amb una metàfora dramàtica d’allò que ens havia reunit al Principal, el comiat d’una actriu, filla i mare d’actrius. I tot plegat cobrava la dimensió d’homenatge, sentit i proper, però carregat d’estima cap a una dona, na Laura, que ens ha regalat el seu art i la seva generositat escènica durant dècades. I el teatre es posava dempeus per aplaudir tota una vida dalt dels escenaris, davant les càmeres i rere els micròfons.
Respectem i aplaudim la teva decisió, estimada Laura, però, sens dubte, et trobarem a faltar dalt l’escenari. Que per molts anys et puguem acompanyar a la vida! Enhorabona i gràcies pel teu amor, la teva passió i la teva entrega a l’art dramàtic.