Després d’una primera jornada dedicada a les novetats en clau menorquina, la Fira del Llibre en Català rep la visita d’un autor de primera línia, l’escriptor, i també periodista, Xavier Bosch (Barcelona, 1967), que ha aconseguit un gran èxit amb la novel·la que presenta avui (12 hores) a la plaça des Born, «Diagonal Manhattan», una història amb el món de la publicitat com a teló de fons.
Arriba amb el títol d’autor més venut en el passat Sant Jordi. Ha rebut premis, però imagin que el suport del públic compta més.
—Sí, al final escrius perquè et llegeixi molta gent, perquè si no aquestes històries queden en un calaix, i els protagonistes no viuen si ningú no els llegeix. Per tant, com més gent et compri i et llegeixi, molt millor. Els premis també estan molt bé, però són una conseqüència, mai un objectiu.
Què li aporta el contacte amb el públic?
—Hi ha dos tipus de trobades: les presentacions, on pots posar el caramel a la boca dels lectors sense poder explicar res rellevant per no fer spoilers, però has d’aconseguir que els vingui de gust llegir el llibre. Molt diferent és un club de lectura, on la gent ja ha llegit el llibre, vénen amb frases subratllades, amb passatges que volen comentar, i això sí que enriqueix moltíssim l’autor, perquè s’adona que aquella frase que va pensar en el seu dia mentre escrivia al despatx passaria desapercebuda, i, en canvi, hi ha lectors que la valoren. I això justifica les teves hores de solitud escrivint i treballant.
Passa que de vegades un lector li obre una via dins d’alguna cosa que ha escrit que ni tan sols s’havia plantejat?
— A vegades sí, a vegades hi ha una sobreinterpretació de les trames, els fets i els diàlegs. I està molt bé. La gràcia de la literatura és que cada lector descodifica la història i s’imagina els personatges, cosa que a la televisió o a l’audiovisual no podem fer. Crec que per als qui ens agrada, això és el que marca la diferència de la literatura: aquests detalls.
Per ser un bon escriptor cal ser un gran lector abans o no necessàriament?
—Com més llegeixes, millor escrius. Pot haver-hi excepcions que confirmin la regla, però en principi és millor haver llegit molt per veure diferents maneres de narrar, d’explicar, de dialogar, de fer avançar les trames... Tot això t’obre mons. Al final, un escriptor porta a la motxilla allò que ha viscut, la família que li ha tocat, els viatges que ha fet, les pel·lícules que l’han emocionat i també els llibres que ha llegit. I de tot això en surt un estil propi i una veu pròpia, que és el que intentem tots els qui escrivim.
Com veu la salut literària en català?
—La veig millor que mai, pel nombre d’escriptors i pel volum de llibres venuts. I està molt bé que actuem amb normalitat en una llengua que no té un estat al darrere, però que sobreviu malgrat tot i que literàriament és molt potent, també a nivell de traduccions internacionals. A mi ja m’han traduït a onze idiomes, i a Mercè Rodoreda, que és la nostra millor escriptora, se la pot llegir en quaranta idiomes diferents, i això està molt bé.
A la novel·la alterna escenaris de Barcelona i Nova York. Quins paral·lelismes troba entre aquestes dues ciutats?
—La història està ambientada l’any 1989, quan Nova York és la capital del món i el centre de la creativitat i de la publicitat. I Barcelona, en aquell moment, que és una ciutat molt més provinciana, per dir-ho així, ja es va traient de sobre tot el gris de quaranta anys de franquisme. Però, a més, ja ens han concedit els Jocs Olímpics i la ciutat es posa guapa, està recuperant barris oberts al mar, recupera platges, s’estan netejant façanes d’edificis... És una ciutat en aquell moment efervescent, il·lusionant com mai més no ha tornat a ser.
En la seva obra el tema de les segones oportunitats sembla recurrent. Sent periodista, la literatura li ha ofert la possibilitat d’una nova vida?
—Sí, sens dubte. Vaig deixar de dirigir el diari «Avui», que era el més important en la nostra llengua a Catalunya, i me’n vaig anar a casa per escriure novel·la, per fer el que volia fer a la vida. Ja havien mort els meus pares i vaig decidir deixar-ho tot perquè em vaig adonar que la vida, a partir d’aquell moment, ja era per a mi. No havia de viure perquè ningú estigués orgullós de mi, sinó per viure la meva pròpia vida, amb les meves il·lusions. La meva il·lusió era explicar històries, escriure novel·les i publicar-les, i, per sort, han tingut una gran acollida.
En un món tan convuls, creu que la ficció és el millor refugi o un dels millors refugis que podem tenir?
—És un bon refugi, però no l’únic. Un veu els telenotícies cada dia i s’adona que el tòpic és cert, que la realitat sempre supera la ficció pel que fa a corrupció i embolics geopolítics mundials. Però la literatura és una cosa que fem sols, en la intimitat: llegim mitja hora, una hora, un capítol abans d’anar a dormir, dos capítols el cap de setmana, un llibre sencer a l’estiu... I això no només ens obre nous mons i noves visions del món, sinó que ens permet també fer una mirada dins de cadascun de nosaltres com a lectors. I aquest és el poder fantàstic de la literatura.
De quina manera la seva experiència com a periodista ha influït en la seva manera d’escriure, construir personatges o narrar històries?
—Cerques la màxima eficàcia comunicativa. Fas literatura, per tant és una disciplina artística que tendeix a la bellesa i has de buscar un ús del lèxic, de les paraules, que soni bé, que sigui bonic, que en algun passatge sigui gairebé poètic. Però el que busques és que t’entenguin, que el lector s’hi enganxi, que passin coses i que les expliquis amb ganxo. Al final, dominar el llenguatge és la matèria primera comuna del periodisme i de la literatura. Vivim de jugar amb les paraules, igual que els anunciants de «Diagonal Manhattan», que busquen en 20 segons i amb un eslògan molt bo vendre’t un matalàs o unes patates fregides.
Sol parlar del poder de la paraula. Com diria que la publicitat, el periodisme i la literatura comparteixen aquest poder? En quin d’aquests tres gèneres diria que és més potent?
—Sens dubte, la publicitat. Amb un eslògan com «Avui em sento Flex», en tres paraules et venen un matalàs. «La xispa de la vida»: la bombolla de la Coca-Cola hi està molt ben descrita. Poder, amb tres o quatre paraules, crear un món, generar una il·lusió i, en alguns casos, vendre’t un producte, requereix dominar molt el llenguatge i la paraula perquè això passi. Per tant, els creatius, igual que els periodistes a l’hora de fer un titular que enganxi i que et faci llegir la notícia després, són gent que ha de dominar moltíssim la seva eina de treball, que és la paraula.