Francisco Franco segons el coronel maonès Vicenç Guarner

Aquests dies, els mitjans es fan ressò del cinquanta aniversari de la mort de Franco. Coincideix la fita amb el fet del creixement dels grups i formacions d’ultradreta que tenen en Franco com a un Déu. Per això he pensat que no estaria de més fer una semblança del dictador. Però no la faré jo, directament. Sinó que convidaré un militar maonès, el coronel Vicent Guarner Vivanco (Maó, 1893-Méxic DF, 1981), que va seure al costat seu a l’Acadèmia Militar de Toledo, perquè ens conti com era aquell que es va alçar amb armes contra la democràcia. Guarner no ho va escrirue així com ho llegiran vostès, sinó que jo he anat seleccionant fragments de cartes seves a altres persones i els he cosit. Aquestes cartes estan escrites totes entre 1973 i 1977, per tant, són contemporànies a la mort que celebrem ara.

Estimat amic, haurem de parlar d’en Franco. Ningú no entendria que es complissin cinquanta anys de la seva mort i no badéssim boca del nostre malvat monstre gallec. Si algú m'hagués dit, el 1910, que aquell introvertit, llunyà i poruc cadet es convertiria amb el temps en el cruel dictador d'Espanya i ho seria durant quaranta anys, l'hagués pres per boig. No sabem mai el que ens pot oferir el futur, a banda de la mort. Paco, que era com el coneixien els altres cadets que hi tenien una certa confiança, era de baixa estatura, no arribant ni tan sols al metre seixanta, lleugerament obès i amb un bigotet poc cuidat. Quan vestia d’uniforme lluïa poc. I, a més, tenia una veueta estrident, cridanera i mal timbrada que li donava un aspecte desagradable, molt més quan perdia els estreps i volia cridar, ja que en tost de crits li sortien xiscles. El meu fill Enrique, psicoanalista, el va definir al seu estudi «La personalidad de Franco», que es va publicar a la «Revista de Revistes» corresponent a l'agost de 1956, com un ésser obsessiu, amb problemes en la infància, tímid des de petit i sense el desenvolupament intel·lectual adequat. La Natividad, la meva esposa, tan conservadora i catòlica ella, tan moderada, pensava de Franco el mateix que jo. I això és dir molt! Els va conèixer, en Franco i Carmen Polo, a Ceuta, durant els balls de Carnaval de 1925. El meu amic Antonio Aranda, un altre personatge que ha de menjar a part, va tenir llavors ja un incident amb Franco; tots dos eren tinents coronels. El conflicte va esclatar per haver llençat Aranda, amb no gaire bona intenció, unes serpentines sobre el seu company. Per aquella ximpleria gairebé van arribar a les mans. Carmen, Nati i jo vàrem actuar aquella nit d'amables mediadors i va acabar la cosa en pla amistós i en tertúlia conjunta. Ja ho veus, anys després Aranda va ser un dels més entusiastes valedors del cop militar de 1936, arribant a ser heroi del Gran Moviment Nacional, com deien ells. Tot i que poc temps després, monàrquic empedreït, Aranda va començar a conspirar contra el seu company d'armes.

Pocs dies després del succés del ball em va cridar Franco al seu despatx per resoldre el compte de la meva unitat de tancs que era a Rincón de Medik, i que depenia econòmicament del Tercio. Va ser la darrera vegada que el vaig veure cara a cara. Aquell dia, Franco va estar força amable amb mi. Després, començada la guerra civil, per conducte del seu espia Reguera (detingut al cap de poc temps) em va fer proposicions, en concret em va dir que si «em llevava del mig» m'aniria millor a la vida, sense demanar-me que m'afegís a les seves forces, naturalment. Franco tenia mala fama. Des que era comandant del Tercio, Franco manava afusellar els mals soldats, després de tenir-los dies i dies al pilot de càstig treballant de sol a sol amb la motxilla carregada de pedres, els feia treballar com a llops i després, plàcidament, contràriament al que dicten les lleis, els afusellava. En el passat, jo he estat testimoni del següent fet: manava jo la tercera companyia de metralladores del regiment de Melilla; havíem tingut unes operacions força difícils perquè els musulmans havien assetjat la posició d'Afrau, i, aleshores, amb tres columnes havíem obert el camí a Afrau. Havíem tingut moltes baixes a la meva companyia, i el coronel em va dir: «…baixi vostè a Melilla amb la seva unitat, que li arreglin a la mestrança d'artilleria les metralladores i torneu a pujar». Vaig pujar a cavall amb els meus oficials, vaig carregar les metralladores als ases i vam partir. Eren dos dies de camí des de Sarketani a Melilla.

Vam arribar a Nador, on en aquella albufera que comunica amb la mar, hi havia uns hidroavions que eren gegantins als nostres ulls. Vaig ordenar als meus homes passar la nit a Nador, per això vam muntar les tendes de campanya per als soldats que van quedar a sopar al campament improvisat.

Llavors, jo vaig convidar els meus oficials a sopar en una cantina d’aquell lloc, just en el precís moment que es presentà un tinent d’aviació que ens diu: - El cap de la base el convida a vostè i als seus oficials a menjar. Vam acceptar contents i vam dirigir-nos a una espècie d’atalaia en la qual els aviadors estaven molt ben instal·lats, amb un bar, unes bones edificacions, amb el port i uns vaixells ancorats. Quan vaig entrar a la sala, en un taulell que se situava a un racó de l’estança, hi havia en Franco, assegut a un tamboret. Franco també havia ordenat un repòs de les seves tropes allà, ja que pujava amb la seva bandera a Bendiet, on es trobava la base dels legionaris del Tercio Estranger a Melilla. Ell em va veure i va exclamar alçant la veu: «¡Hombre, Guarner, que le sirvan aquí al capitán!». I ens vam asseure en dos banquets a una tauleta, Franco i jo sols. Ens van servir un aperitiu i vam començar a parlar d'assumptes intranscendents. Va arribar un oficial, es va quadrar davant ell. Era un tinent ajudant en la seva bandera, un tal Ortiz de Zárate, sí, Joaquín Ortiz de Zárate, que va prendre part en el cop d’estat i va morir en alçar-se contra la República a Oyarzun.

Aquest li va dir: «Mi comandante, dos legionarios que han reñido, los tengo en la guardia de prevención a su disposición». I Franco, que estava menjant unes olives, es gira i li diu: «Que los fusilen allí, en el Moravo de Sidi Ahmed Tojan». No vaig poder ignorar aquelles paraules i vaig intervenir recordant l’existència d’un codi militar, uns consells de guerra i uns tribunals militars. I ell, amb aquella veu que tenia, em va respondre: «¿Me meto yo en tu compañía? Pues tu no te metes en cómo mando yo mi bandera; ¡que los fusilen!». I, efectivament, els van afusellar.

Així manava ell. No coneixia la pietat i era insensible als patiments dels altres éssers humans. Recordo que quan al boig del seu germà, Ramón Franco, que havia sortit al seu pare, va tenir el gran encert Macià de fer-lo diputat per Barcelona en un tret d'inspiració política (¿) em va dir el flamant diputat al pati dels tarongers de la Generalitat: «Paco, por ambición, mataría a nuestra madre y por presunción asesinaría a nuestro padre». Així era l'angelet que, en la seva mediocritat, era un dels últims de la promoció, però després va saber trobar l’ajuda de treballadors incansables, encara que obtusos, com Carrero Blanco, o, al Tercio, com Camilo Alonso (sergent de cadets a la meva companyia) o el mateix Miguel Campins, valencià, a qui va manar matar Queipo de Llano el 1936. Franco es mantenia lluny i distant de tots i, amb cautela gallega, tancava amb precaució les portes per no agafar-se els dits, adoptant posicions poc clares davant les controvèrsies militars. Com deia el comte de Cavour: amb la censura prèvia i sobre les puntes de les baionetes, qualsevol cretí, pot governar indefinidament un país. De fet, Ramón Franco no va ser un boig, sinó un altre malvat, com el seu germà. La sang que es va abocar a Espanya va ser la conseqüència de la prèdica de l'un i de l'acció nefasta de l'altre. Els dos germans, com els dos Primo de Rivera, pare i fill, són els responsables d'aquell drama que encara vivim. Els altres no van ser sinó simples comparses. Abomino encara ara dels qui van provocar i van dirigir criminalment aquella atrocitat que va ser l'aixecament militar i, per tant, del meu company d'Acadèmia. Vaig llegir al seu dia «Les meves converses privades amb Franco», que va publicar el seu cosí, el tinent general Francisco Franco Salgado-Araujo als dos mesos de morir el dictador. Jo vaig estar tot el tercer any a l'Acadèmia, alumne al 2n curs d'àrab, assegut al costat de Franco, portava dotze o catorze llocs de promoció davant seu. Vaig sentir una mica de desil·lusió pel llibre. Era una cosa palatina: no esperava tots els secrets de la «cort del Pardo», però sí un retrat més equànime del seu cosí. Franco no sempre es va comportar amb la correcció que li atribueix el secretari, que en dissimula la vulgaritat. No parla tampoc de les concomitàncies i la voracitat de Doña Carmen, ni de les inversions a Cuba (aquí hi ha el secret de la seva amistat amb Castro), a Argentina i Filipines, ni del regal forçós del Pazo de Meirás inspirat pel banquer maçó Barrio, ni de la casa de Marbella regalada pel banquer Coca, joies i antiguitats de la dama, ni de la valisa de porcellana del Bidasoa, ni de la fosa de medalles i joies, ni de forçosos regals, ni del Caudillo de Trujillo, ni dels terrenys de Carmen a Benidorm, ni dels motors dièsel del Nicolás Franco, ni dels de Pilar, ni dels negocis de Sanchiz-Villaverde, ni dels milions de la Sanitat per al protegit Camilo Alonso, capità general i abans sergent de cadets a la meva companyia i fabricant d'embotits asturians després de formidable regal; ni de tanta orgia corrupta afavorida i aprofitada pel Caudillo. No, el règim de Franco, a més d’assassí, va ser corrupte des del primer dia. No vaig estar conforme amb el que va dir Franco Salgado, que «Francisco Franco se lo debe todo a sí mismo». No, el seu cosí el portà al Tercio i, allà, essent capità-secretari, el va fer comandant; el portà a l’Acadèmia General de Zaragoza i el va fer general. Quan el juliol de 1974, la ràdio mexicana va donar la notícia que Franco estava amb hemorràgia cerebral vaig sospitar que es tractava d’una altra bolla sobre la salut del personatge. Quantes vegades vaig desitjar que Déu l’acollís entre els seus braços, però Nostre Senyor va tardar en cridar-lo, fet que em va estranyar, ja què era tan bona persona, tan exempta d’ambicions, tan misericordiosa. Record ara aquell personatge andalús dels Quintero, que deia: «er que se les dezea la muerte...». A Mèxic em deien llavors que, a l’any 2000, presidiria l’enterrament de Franco D. Juan Carlos I.

De vegades pens que em vaig resistir a morir únicament perquè volia veure la darrera marxa del meu company d’Acadèmia. Me sembla que vam ser molts. Franco i jo vam arribar al portal del més allà i a mi em va semblar que era de bona educació deixar-lo passar primer. De vegades vaig sentir llàstima per aquesta persona que no coneixia la pietat i que era insensible al dolor de l’altre. Supòs que devia patir una malaltia rara, ja que no puc concebre que un ésser humà pugui arribar a ser tan cruel, tan dolent. Al final vaig creure en el karma dels teòsofs, en aquella llei causa-efecte, per la qual tots pagam finalment per les males accions que hem comès i, serà per aquest motiu, que Franco va tenir un final tan horrorós, encara que ni de prop es va semblar a l’horror que ell havia causat a tants milers i milers de persones.