El llibre «L’infinit que no podem dir», editat per Pagès Editors, és l’admirable culminació d’un projecte llargament treballat, de gestació lenta i ben madurada, de recerca pacient i de notable entesa, que van dur a terme, de manera apassionant, Llucia Palliser i Carles Mercadal. És també el fruit de l’admiració compartida per dues de les poetes més importants del segle XX i que tantes coses en comú van tenir: Sylvia Plath i Anne Sexton.
Sylvia Plath va néixer a Boston l’any 1932 i es va suïcidar l’any 1963, quan tenia només trenta-un anys, després d’haver-se separat del seu espòs, el poeta Ted Huges, amb qui vivia a Anglaterra i havia tingut dos fills: Frieda (1960) i Nicholas (1962). Molt intel·ligent i sensible, es va iniciar en la poesia de molt jove; però des de l’adolescència va començar a patir trastorns mentals i depressions. Anne Sexton va néixer a Massachussets i va viure quasi tota la vida a Boston. Casada el 1948 amb Alfred Muller Sexton II, l’any 1954 va tenir la primera filla (Linda Gray) i una depressió postpart li va provocar el primer col·lapse nerviós. A partir d’aleshores, aconsellada pel seu metge, va començar a escriure poesia. El 1955, el naixement de la segona filla (Joyce) li va causar una nova crisi. El 1973 es va divorciar i l’any següent, a quaranta-sis anys, es va suïcidar com havia fet Plath.
Plath i Sexton es van conèixer en un taller de poesia que impartia un altre dels grans poetes americans del moment: Robert Lowell. Allà van iniciar una amistat que les va unir tota la vida i en què van compartir poesia, sentiments, confidències... Les obres de totes dues, travessades per la melancolia, expressen les seves ferides, descriuen el dolor, traumes i malestar que van viure i desenvolupen o fan explícits temes que en aquella època eren considerats tabú per a les dones, a més de posar èmfasi en la subjectivitat femenina.
Escriure «L’infinit que no podem dir» era un exercici arriscat, perquè representava fondre la veu pròpia en la veu d’una altra persona; imaginar, de manera valenta, apassionada, un diàleg que es desplega amb força i que ha estat capaç de crear uns poemes triomfals, per dir-ho en paraules de Sebastià Alzamora, autor del pròleg. Era una tasca difícil i complicada que Palliser i Mercadal han sabut resoldre de manera brillant, amb una escriptura intel·ligent i pletòrica.
El llibre presenta una correspondència fictícia, un diàleg configurat a través d’una esplèndida forma poètica, en què la veu dels dos autors desapareix per convertir-se en una altra veu; una veu, però, que mai no imita, sinó que es transfigura. Així, el diàleg entre els dos poetes menorquins esdevé plenament versemblant: Plath, en la veu de Palliser; Sexton, en la veu de Mercadal. El resultat és sorprenent, «màgic», com apunta Alzamora; un treball en què Palliser i Mercadal han reeixit de ple.
A «L’infinit que no podem dir» es tracten els grans temes que van marcar la vida i l’obra de les dues poetes americanes: l’angoixa existencial; la depressió; la voluntat de deixar el món; el pas per abismes, travessat per senders solitaris de bellesa i de desesperació; la identitat femenina i l’opressió; la maternitat; les obsessions... Són poemes elaborats de manera rigorosa, amb una notable diversitat formal i una imprescindible llibertat expressiva que, juntament amb la coherència i l’arquitectura del llibre, en fan una obra rodona i minuciosament elaborada.
Per llegir «L’infinit que no podem dir» no us cal conèixer la poesia de Plath i Sexton. En gaudireu, us emocionareu i podreu reflexionar sobre els poemes sense haver llegit les poetes americanes; però és molt probable que aquest llibre us desperti també el desig de descobrir la seva obra.