És «Paraules delicades» una obra curta. Amb un únic actor. En un espai domèstic i cadires d’estar per casa. La rebuda és familiar, al mig del carrer. El muntatge és senzill. Sempre en un to tranquil. No hi ha un clímax. Cada moviment és mesurat. És una història de persones normals. L’escenari és modest. La distància amb el públic, inexistent. L’attrezzo l’integren objectes quotidians.Els efectes especials no tenen res d’especial. La música acompanya des d’un segon pla. La llum determina des de la discreció.
L’obra es va estrenar el cap de setmana amb quatre representacions a un inusual espai escènic de Maó que els espectadors no coneixen fins al seu inici. Al voltant d’unes paraules, delicades algunes o altres no, Joan Taltavull construeix un relat minimalista i penetrant sota la direcció d’Anselm Serra. És un viatge en què aquestes paraules acompanyen i determinen, volen i queden marcades, ensenyen i amaguen. I, sobretot, es reivindiquen com a element vital de primera magnitud.
La història captiva sobretot perquè cada una de les coses que s’expliquen amb la veu són amanides amb els harmònics moviments de Taltavull, una desfilada sense pausa d’objectes sobre un taulell de fuster en què les seves expressives mans es converteixen en unes àgils companyes de repartiment. Les paraules van i venen en un monòleg de cadència encisadora. Hi ha amor, drama, tocs subtils d’humor, una mica de nostàlgia també.
És una dansa narrativa en què l’atenció del públic mai no decau, una conversa en un ambient de confiança, amb els acords de Marco Mezquida generant un caliu que l’alimenta, el guió de Francesc Florit Nin que encaixa cada paraula delicada en la narració, i, naturalment, la perfecció mil·limètrica en cada detall que acostuma a exhibir Minúcia Teatre.
La paraula delicada que la podria definir: polida.