Arronsa, alça les potes i s'aproxima al cel en un bot gloriós. Els ferreriencs i ferrerienques coneixen a la perfecció la grandesa del cavall i la qualcada aquest dimecres en va treure el màxim profit en un jaleo amb alguna baixa, per sort lleu.
Cap dels tants passava pena ni per la calor ni pel sol esfereidor, que sol marcar la celebració: la pistola d'aigua, un crit «d'ara vaig a banyar-te» i alguna pomada per acabar de refrescar-se era tot el que feia falta per no abandonar el Pla de l'Església. No fos cas que es perdessin la primera entrada al jaleo dels caixers capellà i batle o l'abraçada entre en Bartomeu Martí Pons i el seu nét, també Tomeu, que amb 14 anys entrava per primera vegada a la plaça a lloms d'un cavall.
El cavaller veterà, pare del caixer pagès i del caixer casat, enguany compleix 50 anys sortint a la qualcada i no podia evitar el somriure de satisfacció cada cop que girava la mirada, vigilant els moviments del seu nét.
El crit «que boti, que boti, que boti Ferreries» semblava assajat perquè el centenar de veus que el reproduissin fossin un per animar als caixers, que pujaven al galop la costa davant l'Ajuntament on els esperava la recompensa de la canya verda.
El moment en què el caixer sobreposat Oscar Salas recollia la bandera de mans d'una somrient Joana Febrer, la gernació va envair el pla tot cantant. L'ovació que li va dedicar al cavaller s'equiparava a la seva resposta, una espectacular seqüència de bots.
Però la imatge més emotiva la va protagonitzar na Miriam, la cavallera que es va retirar del jaleo, quan no va poder evitar que unes llàgrimes li patinassin per la cara en rebre la canya verda de mans de les autoritats. S'havia ferit la cama quan el seu cavall havia patinat en la primera volta i, tot i haver intentat reincorporar-se a la qualcada, va haver de resignar-se a contemplar la resta del jaleo asseguda al costat del fabioler i les autoritats en l'escenari de la banda.
La bulla va ocasionar més tard un altre incident. Potser l'exaltació, potser la mala bava, va impulsar algú a esquinçar la levita del caixer capellà en el moment de recollir la canya verda, un acte al qual Joan Tutzó va treure ferro amb el seu bon humor.
Mentrestant alguns trossos de canya, perduts en l'exaltació d'una arronsada, volaven per sobre de les guirnaldes verdes i liles, com ho farien les avellanes un cop els cavalls abandonassin l'espai. Durant les últimes voltes de la comitiva pel poble els fillets s'apoderaven dels carrers i qui més qui manco arrossegava un sac de closques del fruit sec camí cap a la plaça d'Espanya. Tant donava a qui es dirigissin les avellanes: qualsevol persona és bona opció per a llançar-li els projectils amb amor i joc innocent.
Mitja hora després encara era evident la multitud desplegada a Ferreries, que s'agrupava als bars de la plaça mentre els caixers es preparaven per una missa que es va fer esperar fins les sis menys quart del capvespre. Llavors la potència musical de la banda tornava a substituir el pop comercial que sortia dels establiments, que el públic va frissar a abandonar per acompanyar la comitiva a l'església de Sant Bartomeu. Sabien que veure'ls entrar valia la pena: la filera de cavallers col·locats a banda i banda creava una aura sense comparacions, la sensació de viure un aquí i ara sempre repetit i alhora diferent en cada ocasió.
Els grups de joves que esperaven a la comitiva fora del temple, asseguts en rotllanes a l'arena del pla, gaudien d'un ambient paral·lel. Tot i mostrar una altra de les múltiples cares de Ferreries alhora connectaven amb els que escoltaven atentament les paraules de Joan Tutzó en la missa. La consciència col·lectiva de compartir tradicions, essència i arrels, de la qual parlava el caixer capellà, va quedar provada en l'últim i asseverat toc de fabiol. El jaleo dels ases d'aquest dijous serà el consol per la tristor de despedir l'emoció de Sant Bartomeu.