Cansat dels avorrits hiverns a l'Illa, David Pons Baena (Sant Lluís, 1978) va decidir fer un canvi i marxar cap a Dublín. Sense saber parlar anglès i amb només una maleta, aquest jove menorquí va obrir-se pas a la capital de la República d'Irlanda, fent front a les dificultats dels primer mesos. Avui, Pons fa feina al departament de manteniment d'un hotel de cinc estrelles i viu amb na Gabriela, una noia txeca que ha conegut a Dublín.
Per quin motiu va decidir deixar l'Illa?
Necessitava un canvi radical i, com que ja havia estat de vacances a Dublin vaig pensar: Per què no? M'agobiaven els hiverns a Menorca, quan les millors amistats marxaven fora i la resta tenien massa coses per fer i mai quedàvem per fer alguna cosa interessant. Vaig estar així durant tres anys, fins que vaig prendre la decisió de marxar. Molts proven ventura a Madrid o a Barcelona, però jo vaig voler arriscar una mica més i, al mateix temps, tenir l'oportunitat d'aprendre una nova llengua.
Fa tres anys i mig que es va instal·lar a Dublín, com valora aquesta aventura?
La veritat és que no em penedeixo de res. De fet estic molt content d'haver donat aquest pas. He conegut gent de totes les parts del món i he fet molt bones amistat.
Vaig estar vivint durant tres anys a un apartament de dues habitacions dobles, on he compartit vida amb 22 persones diferents.
D'entre tota la gent amb la que he conviscut em quedo amb dues noies d'Alemanya, una de Brasil i una australiana. Ara que ja no vivíem junts, ens veiem sempre que la feina i el temps lliure ens ho permet. Ens consideram una "família irlandesa", ja que tots enyoram alguna cosa de les nostres terres.
Va arribar a Irlanda a l'any 2006, quina va ser la seva primera impressió del país?
Abans d'instal·lar-me a Dublín a l'octubre, vaig venir de vacances durant la Setmana Santa a visitar la meva amiga Paula. Ella em va venir a cercar a l'aeroport i em va portar al centre de la ciutat. El cel estava tapat. Vam baixar del bus a O'Connell Street, on alguns edificis i monuments emblemàtics resten ancorats. És el carrer més ample de tot Dublín, però els edificis no sobrepassen els quatre o cinc pisos. Només el monument del mil·lenni, el "Spire", s'alça cap al cel fins als 120 metres. Em va impressionar l'arquitectura, els cotxes circulant pel carril contrari, el fred... Jo anava carregat amb la maleta, el diari "Menorca", el formatge, la sobrassada i el bòtil de gin que havia duit per a na Paula... Recordo també com, una vegada al pis de la meva amiga, va arribar el noi polonès amb qui vivia, en Greg. Ens va presentar i quan ell em xerrava en anglès jo li responia en menorquí. Na Paula es va posar a riure i en Greg posava cara de circumstàncies.
Llavors, no dominava l'anglès?
El meu nivell era molt bàsic. Entre l'octubre i el Nadal vaig anar a classes d'anglès i, cap al mes de gener, vaig començar a enviar currículums per trobar una feina. Tot i així, quan em feien les entrevistes els demanava que em repetissin les coses més lentament per no entendre-les al revés. El que em resulta més difícil és entendre la gent per telèfon. Encara avui, he de tenir les orelles ben obertes per entendre el que em diuen. Tot depèn de la rapidesa amb què rallen i de l'accent de cada persona.
Va tenir altre tipus de problemes a l'hora d'adaptar-se?
Trobar allotjament va resulta molt dur. Vaig anar a veure més de 25 pisos diferents fins que em van acceptar com a company de pis. Aquí, si no tens casa, no tens Personal Public Service Number (PPS), si no tens PPS number, no tens feina i si no tens feina, no tens casa. És una cadena. Quan vaig estar fart de visitar pisos, vaig fer un escrit a una pàgina web d'anuncis per denunciar que si ningú em donava l'oportunitat d'assentar-me no tindria més remei que fer les maletes i tornar a partir. Vaig rebre missatges al mòbil de gent que es trobava en la mateixa situació i em donava suport. Fins i tot una noia em va oferir quedar-me al seu sofà per un temps! Finalment vaig trobar un lloc on viure que, curiosament, era el mateix pis on vaig estar durant les meves vacances de Setmana Santa a Dublín. He de dir que vaig comptar sempre amb l'ajuda d'una noia de Maó, na Débora, i la seva parella, en Fèlix. Ells em van oferir allotjament durant les primeres setmanes a Dublín i, gràcies a ells, no vaig fer mitja volta.
També va trobar dificultats a l'hora de cercar feina?
Sí, va ser un segon desafiament. Vaig enviar cents i cents de currículums fins que un dia vaig rebre una trucada del Mr. Larkin des del "The Shelbourne Hotel", un hotel de cinc estrelles de la cadena americana Marriott. Vaig anar a l'entrevista ben aclarit i decidit a donar el millor de mi. Tot va anar sobre rodes. Tot i així, cal dir que quan vaig arribar a Dublin portava els cabells llargs, patilles i barba, a més d'arrecades i un 'piercing' a la cella. Com el tipus de feina era de cara al públic i a un hotel d'una de les millors cadenes hoteleres del món, hi havia unes pautes d'imatge fixades, així que em van demanar que em tallés els cabells, m'afeités i em llevés les arrecades.
Va haver de canviar la seva imatge?
En un primer moment els hi vaig dir que no hi havia cap problema excepte pel fet de tallar-me els cabells. Vaig demanar si podria fer feina amb un petit monyo i em van dir que ho consultarien. Vaig tenir una segona entrevista, aquest cop amb el cap executiu del meu departament, el Sr. Munroe. Em vaig presentar sense arracades i amb un monyo, però la cosa va quedar igual, havien de consultar-ho amb recursos humans... Va passar més d'una setmana i ningú m'havia dit res, així que vaig trucar a Mr. Larkin per saber quina era la situació. Va ser llavors quan m'ho van dir ben clar: "Si véns com toca, amb els cabells curts i ben aclarit, la feina és teva". No vaig rebre cap altra oferta de treball, per tant havia de triar entre tallar-me els cabells i començar a treballar o continuar amb el meu estil i tornar cap a Menorca si no trobava res en un mes.
I es va decantar per la feina...
Sí. El dilluns al matí em vaig presentar a les portes de l'hotel i Mr. Larkin no em va reconèixer. El Sr. Munroe va donar el vist i plau a la meva nova imatge i ensoldemà vaig començar a treballar.
I fins avui... Quines tasques porta a terme a l'hotel?
Faig de tot. Tècnicament sóc electricista, però una vegada aquí m'he hagut d'espavilar i aprendre un mica de tot: fontaneria, fusteria, aire condicionat, gas, etcètera.
Com definiria Dublín?
És una ciutat que no està tan massificada com les grans capitals europees. Està edificada més a l'ample que a l'alt i per això dóna sensació d'espai. Té rius i canals que l'envolten i en menys d'una hora pots ser a un poblet de la costa. Per altra banda, en ser capital del país, està molt ben connectada amb altres destinacions europees i EUA. Això dóna molt de joc a l'hora de viatjar.
Què és el que menys t'agrada de la ciutat?
El que menys m'agrada és que quasi no fa sol i que constantment plou. Aquí pots tenir les quatre estacions de l'any en un sol dia. Et pots aixecar al matí amb un dia assolellat, cap al migdia pot estar ennuvolat, a la tarda pot ploure i cap el vespre tornar a clarejar. Una altra de les coses que no m'agraden d'Irlanda és que no tenen una gastronomia pròpia. No hi ha gaires plats típics, com a altres ciutats. Podríem dir que l'"Irish Stew", una mena de panadera de bé o de vedella amb puré de patates, és el seu plat més característic.
Quines són les principals característiques dels irlandesos?
Físicament, els irlandesos solen ser d'estatura mitja, pel rojos, blancs i amb pigues. En general, són gent molt amigable. De fet, si vas sol a un pub i et seus a la barra, prest algú s'atracarà cercant conversa. Els irlandesos estan molt vinculats als pubs. Després de la feina solen anar al bar a prendre unes pintes i a escoltar música en directe. Quan s'atraca el cap de setmana els carrers de Dublín semblen els de Maó per les festes de la Mare de Déu de Gràcia. Fins i tot si alguns truquen dilluns a la feina per dir que estan malalts, encara que sigui per haver estat bevent, no passa res. El futbol i el rugbi són els seus forts. Quan hi ha partit, si no ets al camp, ets al pub! Les noies irlandeses es poden gastar la meitat del seu sou en vestits per portar el cap de setmana, sempre amb molts colors i brillants. El més impactant es veure com, mentre tu estàs pelat de fred, elles van sense mitges, amb un petit vestit de tirants i amb unes sabatetes a joc. Ja poden tenir les cames blaves, primer pensen en la imatge i després en el fred.
Dublín és una ciutat cara?
Caríssima, és una de les ciutats europees més cares. Fins fa poc estava pagant 600 euros per una habitació doble, sense incloure les despeses de llum, telèfon i escombraries. Només estalviava amb l'aigua, ja que només els negocis paguen un tant per cent per l'aigua. Una compra setmanal em costa al voltant de 100 euros, un sopar per a dues persones 75 euros, anar de copes 100 euros, un paquet de tabac 8,85 euros i una cervesa al bar 6 euros. Tot i així, si tens en compte el sou que es guanya aquí, podríem dir que està més o menys equilibrat. El mínim que es paga per hora de feina són 8,65 euros bruts. Si això es multiplica per 160 hores de feina dóna un total de 1.384 euros mensuals. En el meu cas, jo guanyo més del doble del que se'm pagava a Menorca i fins i tot puc estalviar un bon pessic cada mes. El cas d'altres companys de feina és més espectacular. El polonesos arriben a guanyar fins a cinc vegades més que al seu país. Així, per un any de feina a Irlanda tenen els mateixos beneficis que per cinc anys a Polònia.
Durant la seva estada a Irlanda ha conegut gent d'arreu del món i fins i tot ha conegut la seva parella, una noia txeca, no és així?
Sí. La meva al·lota es diu Gabriela i la vaig conèixer al mateix hotel. Ella fa feina a la secció de pastisseria i cuina. Un dia li vaig proposar anar a fer un cafè, em va semblar una noia molt interessant i ja sabeu... una cosa va portar a l'altra... Ara fa més d'un any que sortim i quatre mesos des que vam decidir viure junts. La seva intenció és marxar l'any que ve cap a Kladno, una ciutat situada a 20 quilòmetres de Praga, on té una casa i on viu la seva família.
Marxarà amb ella?
És molt fàcil dir-ho, però la realitat és molt diferent. Jo no parlo l'idioma, hauria de trobar feina i fer noves amistats. Seria com començar una nova aventura. Tot i així el primer pas està en marxa: ella començarà a estudiar espanyol i jo txec en els propers mesos. Després ja veurem com s'organitza tot.
Visita Menorca amb regularitat?
Intento anar-hi dos cops a l'any, una vegada durant la temporada d'estiu i una altra abans o després de Nadal. Una de les dificultats amb les que em trobo és la de trobar connexions de vols. No hi ha vols directes a Menorca des de Dublín. Cada vegada he de volar cap a Barcelona i des d'allà agafar un altre avió cap a Menorca. Això m'indigna una mica. Les dues companyies irlandeses que operen són Ryanair i Aer Lingu, que tenen vols directes amb Eivissa i Mallorca, però no amb Menorca.
Què troba a faltar de l'Illa?
Hi ha un munt de coses que trobo a faltar: la família, els amics, el menjar, el solet, la platja, qualcar a cavall, les festes i les revetlles de poble. Crec que la llista seria tan llarga que no acabaria mai. Quan aquí em demanen d'on sóc i els hi dic que de Menorca, em diuen que estic boig per haver deixat l'Illa. Aquí tots matarien per viure a Espanya i encara més per viure a una illa.
Tornarà a instal·larse a Menorca en un futur?
És clar que sí. Estic molt orgullós de Menorca i sempre viatja amb jo dins els meus records. Tot i així, de moment intento aprofitar que sóc jove, com diuen totes les àvies, per poder veure món. La nostra illeta és només un puntet en el mapa. Pel moment no tinc plans de tornar per quedar-me, suposo que el temps dirà. De totes maneres m'agradaria poder comprar un apartament i poder disfrutar-ho quan vingués de vacances, a més de deixar-lo a les amistats que tinc aquí i que volguessin descobrir la nostra encantadora riquesa.
Suggeriments per la secció
"Menorquins al món"
e-mail: mariasp18@gmail.com