Les ganes d'ajudar els més necessitats i de lluitar per la justícia social van portar Òscar González Marquès (Ferreries, 1974) fins a Hondures, on des de fa vuit anys exerceix com a missioner laic de l'organització "Ocasha-Cristianos en el Sur". El jove ferrerienc treballa com a educador social en el programa "Paso a paso", un projecte que té la voluntat d'oferir una oferta d'oci alternativa als joves en situació de risc social. En concret, el menorquí viu a una barriada marginal de San Pedro Sula, on la delinqüència i la violència es fan sentir dia rere dia.
Què el va portar a deixar Menorca i marxar a Hondures?
Des de feia temps una gran força em bullia per dins. Volia i vull aportar el meu gra d'arena en la construcció d'un altre món possible. Des de petit sempre em va impressionar el testimoni del meu avi, en Tòfol "Xalet", que va estar a la presó durant tres anys per haver defensat la República i les seves idees. Dels meus pares també vaig beure una visió critica de la realitat, la sensibilitat cap als més pobres i l'amor a la justícia social. Tot això em va portar a agafar el relleu per fer possible l'opció pels més pobres i el somni de la utopia.
A San Pedro Sula exerceix com a missioner laic de l'organització "Ocasha-Cristianos con el Sur". Quan va entrar en contacte amb aquesta associació?
Després d'unes quantes experiències a Nicaragua, Bolívia i Brasil, ja sabia que aquesta manera de viure m'agradava, que volia que les meves mans fossin útils. Sabia que el meu projecte de vida anava encaminat en l'opció pels més pobres i formar part del procés d'alliberament personal i col·lectiu. Per això em vaig posar en contacte amb "Ocasha-Cristianos con el Sur" i, després d'un procés de discerniment i formació, em vaig embarcar cap a terres americanes com a missioner laic. Es tracta de treballar per l'església des de la meva condició de laic, optant per un estil de vida senzill i auster i sent partícip de la construcció de la justícia social portant el missatge de l'esperança i el de Jesús.
Quin és l'objectiu d'aquesta ONG?
Ochasa-Cristianos con el Sur envia equips de missioners a treballar a les zones marginals de les grans ciutats o a les zones rurals durant un període de tres anys. En aquests moments hi ha equips a Bolívia, República Dominicana, Equador, Etiòpia, Brasil i Hondures. Els treballs que porten a terme els missioners són molt variats i van des de les tasques bàsicament pastorals, fins a les relacionades amb l'educació i la salut. Tots els projectes cerquen el desenvolupament comunitari i, per tant, els veritables protagonistes són els membres de la comunitat de cada una de les zones en les que feim feina.
Ara fa vuit anys que va arribar al país, com recorda els seus inicis a Hondures?
En arribar em va sorprendre el gran verd d'aquest país. Jo visc a la zona nord, on fa molta calor i hi ha una gran bellesa natural. Aquí tenim molta aigua i quan plou ho fa amb moltes ganes. No obstant també em va sobtar la violència i la facilitat amb què moren assassinades les persones i les grans diferències socials que es troben.
Va resultar complicat el període d'adaptació?
Potser el més difícil el primer any va ser la calor xafogosa, ja que tot i que plou molt, els migdies el sol escalfa moltíssim. Per un altra banda, encara avui em costa conviure amb tants assassinats al barri, amb tanta violència i delinqüència. Enyor poder caminar pels carrers fins tard, aquí no ho pots fer a partir de les 10 del vespre, és perillós.
San Pedro Sula ha viscut un gran desenvolupament industrial en els darrers anys. Com s'ha viscut aquest canvi?
San Pedro Sula és una ciutat que ha crescut molt en els darrers anys degut a les grans fàbriques tèxtils de capital estranger, que només vénen a cercar mà d'obra barata i a explotar els treballadors. Fins i tot hi ha fàbriques de capital de Estats Units que tenen prohibits els sindicats i el treballadors que s'intenten organitzar els fan fora de l'empresa sense prestacions. San Pedro Sula és una ciutat bàsicament per treballar. Hi ha moltes empreses, molts centres comercials, poca oferta cultural i massa renou. Tot i així, els voltants de la ciutat són espectaculars. San Pedro Sula es troba als peus de la serralada "El Merendón", unes muntanyes en les que s'ubica el Parc Nacional "El Cusuco". De tant en tant faig una escapada i me'n vaig a la muntanya per descansar i disfrutar de la natura.
Suposo que la desigualtat és molt evident a aquesta zona del país...
Sí. A San Pedro Sula trobem les contradiccions del sistema capitalista. Hi ha poques famílies amb molta riquesa i moltes famílies pobres, moltes botigues amb les darreres novetats tecnològiques i massa espectadors que miren des de darrera el mirall. No basta tenir les mateixes oportunitats en la vida, hem de fer possible que tothom tengui les mateixes condicions per poder desenvolupar el seu projecte personal o de nació.
A quina zona de la ciutat viu?
A un barri marginal que es diu Rivera Hernández, on es viu una realitat social molt dura: pobresa, violència, atur, bandes juvenils, migració als Estats Units i a Europa, poques oportunitats per als joves, crim organitzat, deserció escolar, etcètera. No obstant hi ha moltes persones que empenyen amb gran fidelitat i dedicació la construcció d'un barri diferent. La veritat és que el barri on visc no té cap "atractiu", ni comercial ni turístic, però et permet endinsar-te en el veritable dia a dia de les famílies humils i pobres, en les seves particulars lluites, somnis i frustracions. Només per això ja val la pena viure aquí.
Quina és la seva tasca com a membre de "Ocasha- Cristianos con el Sur"?
Treballem en un projecte educatiu que s'anomena "Paso a Paso", un programa de l'església catòlica que pretén oferir una oferta de temps lliure als al·lots i al·lotes en situació de risc social. Atenem a una mitjana de 130 fillets d'edats compreses entre els 6 i els 16 anys. Disposem de l'única biblioteca de tot el barri, oferim reforç escolar i, des de fa cinc anys, tots els dissabtes porten a terme un taller de lectura i classes d'informàtica. A més, durant l'any celebrem esdeveniments especials com la setmana de la cultura, de la Mare Terra o de la No Violència i la Pau, entre d'altres. Cada matí i cada capvespre oferim als nens una bereneta per combatre la deficitària alimentació que tenen. També comptam amb l'ajuda d'un grup de mares que vénen per torns a preparar el menjar i reben una formació mensual. En resum, el nostre objectiu és oferir un espai d'educació i oci on les relacions siguin més humanes.
Com valora aquesta experiència a nivell personal?
Molt positiva. Podria dir que aquests han estat el millors anys de la meva vida. He passat per moments durs a Hondures, però m'han ajudat a créixer com a persona i m'han permès comprovar que, a vegades, l'ambició del ser humà és despietada. Aquests anys també m'han servit per aprendre moltes coses dels més pobres. Personalment, m'han mostrat a valorar el que tenc i som, a passar de ser individualista a prendre decisions des de la col·lectivitat, a saber compartir no des de l'abundància sinó des de les necessitats. També m'han ensenyat a viure al dia: jo no tenc ni casa ni cotxe ni estalvis, i no em preocupa. Amb el temps, un comprèn que els pobres no són una estadística freda sinó que són persones de carn i ossos, amb sentiments, somnis i esperances.
Quan temps fa que no visita Menorca?
La darrera vegada que vaig estar de vacances a l'Illa va ser durant la tardor de 2007. Aquest estiu tornaré de nou a Ferreries per descansar durant tres mesos.
Tornarà a instal·lar-se a l'Illa en finalitzar la seva missió a Hondures?
No ho puc descartar tot i que, més allà del lloc on visqui, vull continuar amb el meu estil i projecte de vida.
Suggeriments per la secció
"Menorquins al món"
e-mail: mariasp18@gmail.com