La notícia va córrer pels carrers de Maó fa pocs dies, desvetllant una de les majors intrigues de cada any. Pinyeta Pinyol seran els pregoners de les festes de la Mare de Déu de Gràcia. L'acceptació de la gent va ser pràcticament general. Miquel Camps (Maó, 1963) i Nito Martí (Ferreries, 1950) porten quasi trenta anys animant festes infantils arreu de Menorca. Com un matrimoni ben avingut, sorprèn la dinàmica durant la conversa, d'acabar un la frase que comença l'altre. Tan espontanis i divertits com semblen, es remunten a l'escola de ball del camí d'en Barrotes per explicar com i perquè es van conèixer. Ells mateixos ho anomenen la seva prehistòria, carregada de reminiscències d'aquella època en què la cultura popular era una qüestió de militància.
Compromesos, crítics, amb un gran sentit de l'humor i una vitalitat aferradissa, el pregó dels Pinyeta Pinyol promet ser una autèntica festa on, possiblement, es desdibuixaran les fronteres de les generacions i tornarem tots a sentir-nos com infants.
Perquè ens entenguem i per començar, qui és en Pinyeta i qui és en Pinyol?
(Miquel) Aquesta pregunta… (riures) surt al pregó, però no la podem desvetllar abans. Ens la fan altres vegades a nivell de carrer. "Ah, Pinyeta Pinyol! tu qui ets en Pinyeta o en Pinyol?" (riures).
Fa 29 anys, quasi 30 que estan junts. Són conscients que hi ha moltes parelles que no hi arriben fins aquí?.
(Miquel) Açò és una broma que ens solem fer noltros mateixos. Has de pensar que noltros no convivim.
Aquesta seria una de les claus de l'èxit?
(Nito) La convivència estreta no és igual, segurament ja ens hauríem tirat els plats pel cap.
(Miquel) Però sí, Déu n'hi do la trajectòria que duim.
(Nito) És cert que ens avenim molt i açò és un factor important, perquè funcioni qualsevol grup. Hi ha d'haver un feeling
He pensat que té a veure amb la convicció i en estar molt d'acord amb allò que un fa.
(Nito) Sí, una qüestió de conviccions. Noltros coincidim i estem d'acord en les idees bàsiques, idees transversals que no tenen a veure directament amb la festa que feim, però que van sortint. Per exemple, quan hem de fer "La bicicleta" introduïm el tema del vehicle ecològic. Feim conyes i a la vegada transmetem un missatge ecologista, d'estima per la nostra terra, la nostra llengua. El que ens defineix és que som un grup que canta en català i que defensa la nostra llengua.
Però Pinyeta Pinyol no ha sortit molt fora de Menorca per anar a cantar, no és cert?
(Miquel) No sortim molt, no. Hem anat a Mallorca, qualque vegada a Eivissa, Formentera… Com que no ens hi guanyam la vida, al final és una complicació. T'has de combinar amb la feina, partim amb vaixell, amb el cotxe carregat d'equips de veus, instruments, bateria. Si només és per a una actuació no compensa. La veritat és que no hem fet cap esforç per promocionar-nos.
(Nito) Una vegada hi va haver una proposta d'anar a Luxemburg...
A Luxemburg!?
(Miquel) Teníem un fan allà (riures).
(Nito) Un català que estiueja a Fornells, i que fa feina a Luxemburg, ens va dir que hi havia molts de catalans que hi vivien amb els seus fills. Ja ho teníem fermat però ens va telefonar que justament coincidia amb el començament del Tour de França i que totes les places i escenaris estaven ocupats.
(Miquel) Era massa competència per noltros (riures).
Però la cultura popular no està passada de moda? No és més una cosa de fa vint o trenta anys?
(Nito) Després del franquisme, amb la democràcia, hi va haver una recuperació de la cultura popular. Rall de l'època de sa Traginada, dels "Quaderns de Folklore", de quan va néixer l'escola de ball des camí den Barrotes…
(Miquel) En aquella època era una qüestió de militància, però noltros hem seguit i hem intentat normalitzar l'ús de la cultura popular per fer festa. Aquesta és la nostra línia i com que ens criden cada any deu ser que encara agrada.
Vol dir que encara hi ha un públic.
(Miquel) Els al·lots s'ho passen bé i moltes de les nostres cançons les empren les educadores infantils com a recurs pedagògic. Per aprendre a contar, aprendre les parts del cos, per fer jocs en comú, per fer dansa… La realitat demostra que açò encara serveix i es pot emprar.
(Nito) Les educadores són les que han impulsat i apostat per aquest tipus de cultura.
Podríem dir que Pinyeta Pinyol són únics a Menorca en aquest estil d'animació infantil?
(Nito) Sí, però a Catalunya n'hi un fotimé com noltros. Tots ens inspiram en un gran cantant, animador popular, que ja va morir i és en Xesco Boix. Va ser el pare de tot aquest moviment d'animació infantil i ell a la vegada ho va dur de Nordamèrica. Una mica de country i de flok americà traduït al català.
Parlant del públic, vostès comparteixen la sensació que els infants tornen grans des de molt petits?
(Miquel) Sí, noltros ho hem notat. Al començament el públic que ens preferia eren al·lots d'entre 9 i 10 anys. Fillets amb molta capacitat de moure's i que poden interactuar molt fàcilment.
(Nito) Però ara ens adonam que neix un fillet i ja li regalen el disc de Pinyeta Pinyol. I després vénen a una festa amb 2 anys i estan ben embambats, mentre son pare i sa mare li fan fotos. No ens agrada en absolut que les nostres actuacions es converteixi en un espectacle per fer la gràcia de que al fillet li puguin fer la foto ballant. Perquè la festa consisteix en una participació i si està ple de pares que rodegen els fillets amb càmeres no se pot.
En aquests casos què fan?
(Miquel) A vegades hem de dir: "A vam tots aquests pares que es retirin perquè els fillets no poden ballar". Però bé, açò forma part dels canvis socials. Els fillets tenen molts d'incentius des de molt petits i cremen etapes.
(Nito) I quan els arriba el moment d'escoltar Pinyeta Pinyol ho associen a quan tenien dos anys. En canvi quan anam a una escola de Primària a fer una festa de final de curs és fantàstic veure com fins i tot els al·lots de sisè s'impliquen.
A l'escola els fillets poden ser fillets?
(Miquel) Exacte. I allà sí que fas una festa molt gran, tots participen, els grossos ajuden als petits.
(Nito) Veure una escola plena de fillets qui ballen és increïble. Per exemple sa polca aquella de "Pujarem dalt els cims", és senzilla, però quan l'aprenen és molt animada i s'ho passen molt bé.
Deu ser molt polit.
(Miquel) Molt. Quan aconsegueixes una plaça plena és fantàstic.
Dins d'aquest món lúdic per a infants, quins canvis han notat amb els anys?
(Miquel) L'excés d'oferta. A les festes volen oferir moltes coses als al·lots i ho donen tot a la vegada... I ens tens a noltros tocant, rodejats de tres castells inflables...
(Nito) Sí, i juguen a la pilota, i se'ls ocorre tirar caramels, i quan tens el rotlo fet diuen "i ara regalam no sé què!" i t'ho desfan tot, i després donen un polo i què fa un fillet amb un polo a la mà? I un altre qui plora perquè se li ha explotat el globus (riures). A noltros ens fa sentir malament açò, perquè els fillets estan dispersos i és com si perdéssim una oportunitat. Però ho solem dir als organitzadors i ho criticam. Tenim una societat de consum i en aquest cas és un consumisme d'entreteniment.
Aquesta és l'evolució?
(Miquel) És l'evolució, però no és que abans fos d'una manera i ara sigui d'una altra. No. Hi ha festes que surten molt molt bé.
I els fillets nouvinguts, s'integren, els agrada?
(Nito) Els al·lots no tenen el problema que tenim els adults de la diferència cultural per integrar-nos.
(Miquel) Per a ells no és un obstacle perquè imiten molt ràpid.
Allò de que la música i la diversió és un llenguatge universal.
(Miquel) Sí, açò de dansar, cantar, fer mímica, ho entenem ràpidament tots.
M'agrada la diferència que fan entre festa i concert.
(Nito) Noltros normalment feim animació infantil, però si en algun moment, per exemple, un club d'avis vol un recital, també podem cantar cançons menorquines.
(Miquel) No és la nostra especialitat, però també ho sabem fer.
El seu repertori deu ser amplíssim amb quasi trenta anys de trajectòria
(Nito) Quasi infinit. (riures)
De memòria tot?
(Miquel) Sí, les que cantam més sí, però sempre duim un faristol i un cançoner per si de cas. És més psicològic que res.
Assagen avui en dia?
(Nito) No, l'assaig consisteix en l'actuació.
(Miquel) Quan fa tants d'any que sones junts, ja saps cadascú què farà. Noltros pretenem que els al·lots s'ho passin bé, més que demostrar una qualitat musical. Bé, és que tampoc no podríem perquè no som grans músics. Procuram que soni bé i és que fem un tipus d'espectacle on sempre hem d'improvisar.
Com a germans? Després de tants d'anys, són capaços de sorprendre's o ja no hi queden secrets?
(Nito) Musicalment? (riures)
(Miquel) La veritat és que amb una mirada ja sabem cadascú què farà.
Parlem dels col·laboradors que tenen.
(Miquel) És important dir que noltros no som dos, sinó que som tres des de fa bastants d'anys. Vam començar essent dos i per açò la broma de qui és en Pinyeta i qui és en Pinyol.
Però prest vam incorporar una bateria i vam guanyar molt.
(Nito) N'hi ha hagut tres de bateries diferents amb els anys. Ara fa molt de temps que tenim en Víctor Martí.
Així, per què no té el reconeixament ni la fama que tenen vostès dos?
(Nito) Supòs que pel fet de no haver estat sempre el mateix bateria i perquè a en Víctor no li agrada gens figurar ni aparèixer. Avui mateix que havíem de venir aquí ha dit "anau-hi voltros".
Així que són tres.
(Miquel) Després hem tingut col·laboracions puntuals.
(Nito) Tenc un germà que té set fills i tots són músics, i més d'una vegada s'apunten amb acordió, violins, bateria… i sense assajar! Els dos col·laboradors més exigents que hem tingut i tenim en quant a qualitat musical són en Bep Mercadal, baixista de Maó que també pot sonar altres instruments, i en Bep Cardona de Ferreries que toca els teclats.
Tenen un únic disc al mercat, està previst gravar-ne algun altre? L'aniversari dels trenta anys semblaria una bona ocasió...
(Nito) Tenim un cd que originàriament eren dues cintes i el segon, el tenim començat, però li falta la darrera empenta. Com que no tenim grans pretensions, no ho tiram endavant.
(Miquel) Gravar és una feina seriosa que implica dedicació i temps.
Senyors, hem de parlar del seu paper com a pregoners a les festes de Maó. Com s'ho van prendre, quina va ser la reacció inicial?
(Nito) Ell me telefona i me diu "Nito, el batlle ens proposa que siguem els pregoners de les festes". I jo vaig dir, "deuen ser les de l'any qui ve". I en Miquel diu, "no, no, les d'enguany". "No fotis tu!" "I ho hem de decidir ara mateix". Mentre rallàvem jo pensava pros i contres però en Miquel trobava que sí que ho havíem de fer, i vam decidir que endavant. I vam començar a donar voltes. Aquell mateix dia vam adaptar unes cançons amb lletra adequada per a les festes. Vam fer un guió amb un poc d'inspiració… Però no podem dir res més.
(Miquel) Noltros estarem al balcó i el grup damunt l'escenari. Bateria, teclats... No podem dir gaire cosa…
(Nito) Són cosetes que val més que siguin sorpresa.
Amb el pregó sempre hi ha aquest caliu d'intriga, primer de qui serà el pregoner, i després què dirà, com ho farà…
(Miquel) Sí, és un tema que dóna per xerrar.
S'esperen la plaça plena de fillets petitons?
(Nito) Jo crec que estarà ple de fillets de 35 anys. Anirà especialment dedicat a ells.
(Miquel) De 35 anys per avall, molta gent haurà passat com a fillets per una festa de Pinyeta Pinyol. Per açò deim fillets de 35. Els qui ara són avis, menaven els seus al·lots, que avui són pares i menen els seus fills… És una de les coses que fan gràcia i pensam que a la plaça pot ser que hi hagi un sector de gent així. A part, hi ha molta gent que va a veure el pregó perquè és el tret de sortida de la festa.
Perdonin però és que m'estic imaginant la plaça sencera fent el tren!
(Nito) Tenim clar que no podrem fer danses, encara que ja ens agradaria (riures).
(Miquel) Quan ens diuen que han pensat en noltros per fer el pregó pensam, quina cosa més grossa! No és el mateix anar a fer una actuació, que avui en dia no ens fa cap por.
(Nito) Encara que de fet ens ho hem pres una mica com una actuació. Jugarem amb aquestes dues vessants. Noltros tenim confiança en noltros mateixos, però aquesta vegada durem un guió.
I què esperen?
(Nito) Esperam que els fillets de 35 anys que venguin puguin reviure la seva infantesa amb els seus fills.
(Miquel) Pinyeta Pinyol no seria el que som sense ells i el reconeixament pensam no és només a noltros sinó a tots els que ho hem fet possible.
Pel carrer es comenta que l'oportunitat de fer el pregó és un reconeixament a la seva trajectòria i a la seva feina.
(Nito) Sí, per noltros és un reconeixament a una feina que pensam que hem fet conjuntament amb les educadores infantils. No és només mèrit nostro, açò s'ha de dir.
(Miquel) Un reconeixament als anys que duim, encara que els hem anat fent sense ser-ne massa conscients.
Em fan pensar en Joan Riudavets, des Migjorn Gran, que deia que fer anys és el més bo de fer que hi ha.
(Nito) Clar, a jo m'haguéssin dit quan vam començar que d'aquí trenta anys encara sonaríem no m'ho hauria cregut.
Però no han canviat molt d'aspecte en aquests trenta anys. No sé si deu ser pels capells...
(Miquel) Sí, els capells són el que ens caracteritza. No ens posam cap més afegit llevat de per Carnaval. A més són capells amb història pròpia que fa molts d'anys que duim i que duren.