Autofitxa
Em dic Carol Gil Tomas. Som nascuda a Maó, a l'Hospital Verge del Toro el 1970. Tenc una filla de deu anys, nom Carla i li agrada l'art que pot entendre, però la seva passió són els cavalls. Els meus estudis són més pràctics que teòrics, des de petita mon pare i jo anàvem a exposicions i m'encantava anar a casa d'un amic seu, en Manolo Coronado, un artista que viu a Mallorca. Però qui realment me va donar l'empenta per dedicar-me a aquest món va ser la família Russell, a qui tenc molta estima. He treballat muntant escenaris i festes aquí i a Mallorca, en tenc molts bons records a pesar de les moltes nits treballant i sense dormir.
Es pot descriure la seva passió per l'art o va més enllà de les paraules?
És complicat d'escriure-ho, perquè l'art forma part d'un sentiment, és una forma d'expressió, com una finestra que a vegades va mes enllà del nostre enteniment. La meva gran passió és mirar un quadre que em transmeti qualque cosa i exprimir-lo, cercar-li el cor i escoltar com batega. Per això treballar a una galeria, com Artara, crec que és la millor feina que podia tenir, treballar amb el que més m'agrada.
Des de quan duu fent feina en el món de l'art?
Fa ja vint anys, i sempre s'aprenen coses noves.
Quins diria que són els principals canvis que s'han produït al llarg d'aquests anys?
Jo crec que abans a la gent li feia més vergonya entrar a una galeria, o també pel que he sentit molt "ai, però jo no n'entenc d'art". Avui la gent està més oberta a mirar i aprendre, perquè l'art, des del meu punt de vista, és per els ulls de tots. Si un quadre et transmet qualque cosa, no necessites entendre d'art per saber que t'agrada el que mires. També avui en dia l'artista és més atrevit i arriscat, més obert, vol crear coses noves i això al client li agrada.
Costa vendre a un artista quan a un no li agrada personalment?
Costa moltíssim, sincerament, però a vegades la feina té aquestes coses.
Què és el que més la fa gaudir de preparar o atendre una nova exposició?
M'agrada quan l'artista me dóna una explicació de la seva obra, des del seu punt de vista, les seves emocions, i sobretot el sentit de la seva obra. M'agrada quan he vist que l'artista ha treballat de valent per aconseguir el que exposam.
Ni hauran passades de tots els colors, ens en conta alguna?
Uf! N'hi ha moltes. Un client volia un quadre de color verd tant sols per fer joc amb les cortines; una clienta que va voler un quadre més gran i més car que el que havia comprat la seva amiga el dia abans; però el millor és recordar les anècdotes de quan els artistes es seuen al sofà de la galeria i te conten coses, tenen aquella cosa especial que els fa únics...