El Cor Illa de Menorca estrenà dissabte fosquet, davant d'un replet Teatre Principal de Maó, el "Canto General" de Mikis Theodorakis (Quíos, 1925) en un concert que encetà el llarg seguit d'actes institucionals i populars programats per a celebrar la Diada de Menorca 2011.
Aquest oratori "laic" per a solistes, cor i orquestra (seria més apropiat parlar de cantata ja que no s'aprecia cap fil argumental entre els seus tretze números) està compost a partir de l'obra homònima de Pablo Neruda, possiblement el poeta en espanyol més gran del segle XX.
Neruda dibuixa un immens fresc en vers sobre la història i la cultura llatinoamericana. Entona un cant a la terra i la llibertat, a l'home i la natura. Un imponent himne a favor dels pobles explotats i contra l'imperialisme i les dictadures, i que alguns han batejat com "La Bíblia d'Amèrica Llatina".
Eren nombrosos els nexes que lligaven el compositor grec amb el poeta xilè. A més d'una admiració mútua, tots dos compartien una mateixa militància política i visqueren experiències vitals semblants: ocuparen càrrecs polítics i foren detinguts, empresonats i exiliats pels governs colpistes de Grècia i Xile.
Judici inclement
Molt ha plogut d'ençà d'aquella dècada dels setanta en què Theodorakis es llançà a musicar els poemes de Neruda. Degué mesurar profundament una decisió que sabia compromesa. S'embarcava en una aventura apassionant però arriscada. Hauria d'afrontar les dificultats d'una obra de dimensions colossals, considerada un dels cims de la literatura universal, i les comparacions anaven a ser inevitables.
I en açò el "Canto General" de Theodorakis quasi no suporta el judici inclement del pas del temps. Llevat d'"Algunas bestias", "Los libertadores", "América insurrecta" i poca cosa més, el conjunt se sent avui en dia amb dificultats. Res a veure amb la inspirada música de la dansa del "Syrtaki" de Zorba, el "Grec" o del meravellós tema de l'"Agapi Mou de Fedra".
Theodorakis atorga un protagonisme cabdal al cor en el "Canto General". Malgrat l'escassa presència que mostraren les veus masculines, el Cor Illa de Menorca defensà honorablement el seu paper principal. Els solistes compliren de manera digna (fou ressenyable l'entrega de Lluís Sintes en "Sandino", on oferí tota una lliçó d'interpretació dramàtica) i, sense grans exhibicions, també l'orquestra. La inclusió del ballet i el bon treball dels joves ballarins d'Ute Dahl estigué entre les troballes més agradoses de la vetllada.
Que la música coral està revenint és una realitat inqüestionable. A les grans obres corals de tots els temps (les passions de Bach, els oratoris de Haendel i Haydn, els rèquiems de Mozart, Brahms i Fauré o, per deixar una pinzellada més recent, la Simfonia dels Salms d'Stravinsk), actualment internet, amb fenòmens mundials com el d'Eric Whitacre i el seu Cor Virtual, està obrint camins plens de noves possibilitats a les agrupacions vocals.