Després de setze anys com a secretari general de Caritas i sis anys com a ecònom diocesà, Antoni Carreras Torrent ( Maó, 1963) i la seva dona es van instal·lar l'any 2007 a Quito, atrets per un projecte impulsat per Caritas Regional de Balears a Equador.
A dia d'avui, el menorquí participa en la posada en marxa de Caritas Equador i col·labora amb una empresa social d'explotació agrícola i exportació. Per la seva part, na Carme es troba immersa en un projecte d'horta urbana amb dones d'ambients marginals.
Va viatjar a Equador per primera vegada el febrer de 2006 ¿Quina impressió se'n va endur d'aquesta primera visita?
Va ser una visita molt curta d'una setmana durant la qual es va concretar la possibilitat d'anar a viure i treballar una temporada a l'Equador. L'economia del país es va col·lapsar l'any 2000: molts bancs van tancar, la gent va perdre els seus estalvis i, de cop, va desaparèixer la moneda nacional, el sucre, que va ser substituïda pel dòlar nord-americà. Centenars de milers de persones van perdre el seu lloc de treball i mig milió d'equatorians de classe mitja empobrits per la crisi bancària van emigrar cap a Espanya. Així, en pocs anys els diners que enviaven els emigrants a les seves famílies es va convertir en la segona font d'ingressos del país (la primera font és el petroli) arribant a l'any 2007 a representar 3.000 milions de dòlars.
De quina manera va intervenir Caritas?
Les Caritas de Mallorca, Menorca i Eivissa ens vam unir en un projecte, finançat pel Govern de les Illes Balears, per tal d'impulsar el "codesenvolupament" en dues fases, primer articulant un sistema financer popular perquè la desconfiança en els bancs era molt gran i desprès en línies de crèdit per impulsar una economia popular i solidària. Durant la meva primera visita a l'Equador vaig poder constatar que s'havia enfortit el sistema de cooperatives de crèdit però que la posada en marxa d'iniciatives productives era molt dèbil.
Va tornar al país el juliol de 2007, aquesta vegada acompanyat de la seva dona...
Si. Vaig viatjar de nou a l'Equador amb na Carme i uns amics mallorquins. Aquesta vegada vam estar un mes i el nostre objectiu era conèixer una mica més el país i veure les possibilitats de treball i col·laboració. Vam visitar quasi tota la serra andina i bona part de les poblacions de l'Amazònia i la costa nord. Aquest viatge ens va servir per adonar-nos de la gran diversitat natural i de la seva influència en l'organització de la vida. A Menorca els emigrants equatorians s'organitzaven segons si eren originaris de la costa o de la serra. Durant aquesta visita vam entendre que no és el mateix viure a 2.600 metres d'alçada que al tròpic i vam tenir l'oportunitat de descobrir la gran varietat d'ètnies indígenes, la ferida no tancada de la colonització i del debat interminable sobre una identitat nacional encara en construcció.
Finalment, van decidir deixar Menorca i instal·lar-se a Quito...
Sí. Un cop ja definides les possibilitats de col·laboració i fent els canvis en les nostres responsabilitats a Menorca va se possible la nostra partida. L'Illa té dificultats en certs llocs de treball. Per les seves dimensions les entitats tenen major dificultat per a professionalitzar-se que a Mallorca i un cop professionalitzades hi ha dificultats per a la mobilitat. Crec que va ser molt bo, tot i les dificultats, deixar responsabilitats. A més, el treball a nivell confederal ens va permetre conèixer altres realitats i possibilitats professionals i això va esperonar el desig de descobrir nous entorns i donar per tancada una trajectòria que em va satisfer però que ja havia arribat a una situació de maduració.
Com recorda els primers mesos a Equador?
Tenia el cap Menorca per tot el que havia deixat i els forts lligams que hi tinc. Mentre, el meu cos s'adaptava a una nova realitat totalment desconeguda, ja que no és el mateix fer una visita ràpida que anar a viure a un lloc. Als dos mesos de viure a Equador vaig patir una hepatitis del tipus B que em va tenir quasi un mes al llit. En un primer moment vivíem al costat de la carretera Panamericana i la casa tremolava al pas dels grans camions. A més, passava entre dues i tres hores en bus per anar i venir de la feina. No obstant, recordo una gran il·lusió per afrontar nous reptes, conèixer persones que s'han convertit en bons amics i un entorn de vida molt més senzill. Aquests eren els nostres estímuls.
Es va adaptar amb facilitat als costums del país?.
El que més em costa, encara ara, és el menjar. Aquí sempre és el mateix: sopa, "seco" (arròs blanc bullit acompanyat d'un tros de carn) i "jugo" (un suc ensucrat). La veritat és que els costums són bastant diferents dels nostres. A Equador els espanyols tenim fama de "bravos" donat que un equatorià mai manifestarà obertament un desacord, és complicat saber realment la posició de cadascun. Això fa molt febles les relacions, tan personals com institucionals, i explica part de la inestabilitat de les organitzacions i empreses. D'altra banda la família segueix sent "extensa", els lligams de sang són molt forts i són la base d'estructuració de la societat. Amb tot també es viu una crisi de les relacions, amb moltes ruptures que estan canviant la societat equatoriana. A més, el nivell de delinqüència és alt i això fa que tinguem que prendre mesures impensables a Menorca, anar alerta per on es transita i evitar certs llocs a certes hores.
De quina manera afecta els estrangers aquesta dificultat a l'hora de concretar dels equatorians?
Aquí és molt difícil que una persona et digui que no a una petició o proposta, però la majoria de vegades tampoc reps un sí clar. És una forma de xerrar que dona voltes, sempre de forma molt educada. Així, no acabes de saber mai si acompliran compromisos. Aquesta situació crea confusions per a les persones que venim de fora, és una forma de relacionar-se molt més intuïtiva on, tot i parlar el mateix idioma, les paraules no tenen el mateix valor.
Les relacions es presenten complicades...
Per tal de conèixer el país es bo llegir "Ecuador: señas particulares" de Jorge E. Adoum, un intel·lectual d'origen libanès mort fa uns mesos. Aquest llibre, escrit el 2000, és encara una bona descripció d'una societat que s'està cercant, que no sap quines són les seves senyes d'identitat diferenciadores amb els països veïns ni sap trobar allò que pot conformar una base comú de convivència. S'ha de tenir en compte que un indígena Kichwa de la serra està més identificat amb un de la serra peruana que no amb un afro descendent de la província d'Esmeraldas i que, al cap i a la fi, la independència la va protagonitzar la "Gran Colòmbia" (Veneçuela, Colòmbia i Equador) i tots ells mantenen la mateixa bandera sols diferenciada, en el cas d'Equador, per l'escut nacional al centre. Així el debat del que és un equatorià és present des de la Independència i es manifesta a la literatura, a la recerca sociològica o al cinema. A nosaltres ens sorprèn aquest debat permanent i se'ns fa difícil poder parlar de trets definitoris, com ho podríem fer d'un anglès o un alemany.
Actualment participa en la posada en marxa de Caritas Equador ¿Ha resultat fàcil?
A l'Equador hi ha una gran manca d'institucionalitat. L'Estat es troba en un procés de construcció però presenta greus mancances que afecten la vida quotidiana. L'Exèrcit i l'Església Catòlica son les institucions millor valorades. En aquest sentit, la població és majoritàriament catòlica però es viu, molts cops, una fe desconnectada de la vida quotidiana. Moltes de les obres socials de l'Església a l'Equador han estat impulsades per missioners estrangers ja que el clergat local, que no té una assignació mínima per viure, ha de treballar en comunitats cristianes poc estructurades. Davant d'aquest panorama, els bisbes d'Equador van aprovar els estatuts de la Caritas a finals del 2009.
En quin moment del procés es troben?
Ara s'està treballant en l'organització diocesana i s'està estudiant com poder dotar-la d'uns bons fonaments que assegurin el seu futur. La Caritas nord-americana, l'espanyola, l'alemanya i l'italiana estan estalonant aquest procés, que té una primera fase fins el 2013. Jo estic aportant la meva experiència, tant pel que vaig treballar a Menorca com a nivell Confederal, per adaptar-la a la realitat d'Equador i col·laborar en la seva estructuració. És un repte rompre inèrcies, impulsar noves línies d'acció i promoure un treball en xarxa. Un dels departaments que estem posant en marxa és el de Medi Ambient ja que el canvi climàtic i la realitat d'un país "megadivers" biològicament com és l'Equador ens obliga a pensar com aquesta realitat incideix en les condicions de vida de les persones i com un desenvolupament responsable pot suposar oportunitats de millora per a la població.
A més, col·labora amb una empresa social d'explotació agrícola...
Sí. L' empresa està encara en fase de construcció i, de moment, l'activitat comercial es basa en contactes de les persones que venim de fora i s'han de fomentar capacitats en les persones que són d'aquí. Equador té un gran potencial agrícola exportador i aquestes fortaleses són les que estem intentant impulsar baix un model d'economia social. Estem rebent l'ajut d'una empresa pública basca d'investigació agrícola i experiència de treball a Xile i Argentina, que esperem ajudi a construir un model que llavors es pugui replicar en explotacions de petits i mitjans pagesos.
En què consisteix la seva tasca?
El meu treball és a la gerència de l'empresa, coordinant l'àrea financera i comptable i supervisant l'evolució de la producció agrícola per tal d'acomplir el pla de producció que s'ha dissenyat. L'agricultura a l'Equador està dominada per intermediaris que treballen per multinacionals. Hi ha alguna experiència de mèrit en el control de preus, per exemple en el de la llet, que estava totalment controlat per la Nestlé, i ara hi ha canals alternatius de comercialització que fan que les multinacionals hagin hagut de millorar preus.
La seva dona treballa amb dones d'ambients marginals ¿no es així?
Sí. Na Carmen fa feina en un projecte d'horta urbana amb dones d'ambients marginals. La majoria d'elles son de base cultural quichua (o kichwa) tot i que moltes neguen les seves arrels indígenes. Aquesta és una cultura oral, que no té una grafia normalitzada. Així, les paraules son "extensives": mà i braç s'identifiquen amb la mateixa paraula. L'espanyol que parlen és una llengua "traduïda" del seu propi idioma, amb un vocabulari molt pobre i poc precís. També moltes d'aquestes dones viuen situacions de violència intrafamiliar i no disposen d'estructures familiars de suport (moltes són migrants de zones indígenes i han deixat la seva família i la relació amb la seva comunitat d'origen). Aquesta feblesa, quasi crònica, fa difícil un procés de creixement personal que els permeti millorar les seves condicions de vida. Tot i així hi ha avenços en el treball, alguna d'elles va emigrar a Espanya i tenen una visió diferent del treball i els compromisos. És un repte dur però que també dona fruits.
Hi ha molta desigualtat a la capital?
Si hi ha alguna cosa que defineix tot Amèrica Llatina és la desigualtat. Són societats hereves d'una situació colonial, on els descendents dels espanyols, que eren propietaris de la terra, però que no podien formar part de l'administració al servei del rei, es van rebel·lar gràcies al finançament majoritari d'Anglaterra, per tal d'aconseguir la independència. Així van deixar de ser "vassalls" del rei d'Espanya i els nous estats republicans van néixer com a deutors de la banca nord-europea i la situació de la immensa majoria d'habitants d'aquests països no va millorar. D'aquesta manera, es segueix vivint en societats amb una minoria molt rica i la majoria de la població exclosa. A la capital trobem el "Quito Nord", on hi ha les dependències administratives i on viu la classe mitja envoltada de bosses de gent d'escassos recursos que treballa precàriament al servei dels domicilis de la gent amb majors ingressos, el centre, que s'està intentant recuperar per atreure inversió, i el "Quito Sur", on viuen les classes populars i els treballadors.
A quina zona viuen vostès?
Vivim molt a prop de les oficines de Caritas, entre l'avinguda América i la Colón, entre el centre i el inici del nord de Quito. És una zona que es va desenvolupar urbanísticament entre els anys 50 i 60 per a la classe mitja-alta. Avui aquesta població s'ha desplaçat a les valls de l'orient de la ciutat, amb un millor clima, i aquesta zona té una pressió urbanística que està canviant la fisonomia. Ara es construeixen pisos per a la classe mitja.
Es troben a gust a Quito?
Després de tres anys encara ens sentim en procés d'integració. És una societat complexa, molt desigual i amb codis de comunicació aliens a la nostra cultura. Tot això fa que ens sentim de pas, intentant fer una aportació que pugui perdurar en un entorn d'enorme debilitat institucional.
Tornaran a Menorca aviat?
Tornar a Menorca és una possibilitat oberta però també tinc compromisos a l'Equador i crec que durant els propers anys seguirem vivint aquí. Menorca és un lloc fantàstic per viure, sobre tot per les seves dimensions "humanes" que fan que et sentis part de l'entorn. Allà hi ha la família, amics, records, llocs que han estat importants en la meva vida, així que sí, hi ha una enyorança.
Suggeriments per la secció
"Menorquins al món"
e-mail: mariasp18@gmail.com