Manolo Valdés (València, 1942) és un dels artistes espanyols que més destaca arreu. Molts recordaran les seves escultures inspirades en les "meninas" de Velázquez, un exemple de l'art més personal d'un creador que es submergeix en els grans mestres per fer néixer una obra molt original, mereixedora de les millors crítiques. Algunes de les seves pintures, escultures i dibuixos es poden veure a partir d'avui i fins el 30 d'agost a les sales de cultura de Sa Nostra a Maó i Ciutadella. Aquí acaba una mostra itinerant que ha passat per Palma i Eivissa i que porta per títol "L'Arxipèlag de la memòria".
Violant Porcel, la comissària de l'exposició, comenta que Valdés no pren com a referència les obres dels grans mestres, sinó que són el seu pretext per a construir una expressió artística molt personal. Recomana que es visitin les dues exposicions, per una visió més global dels llenguatges artístics de Valdés.
L'obra "Vivianne III" remet a un rostre d'una pintura de Matisse, un detall que maximalitza i que després converteix en una creació molt personal, única. Aquesta obra procedeix del National Gallery de Copenhaguen. "Zurbarán com a pretext" segueix el mateix criteri.
Manolo Valdés ja era molt conegut quan formava part de l'Equipo Crónica, amb Rafael Solbes. L'any 1989 va marxar a Nova York, on encara viu. Totes les creacions exposades a Maó i Ciutadella són posteriors a 1990 i descobreixen un artista que juga amb la llum i els colors encesos en unes pintures que "es poden tocar", amb un toc d'humor i d'ironia.