Una de les característiques que fan des Migjorn Gran un poble tan especial és el seu sentit de l'humor. Quan la tradició protocol·lària perd el seu caire hieràtic i rígid la majoria de les persones podrien considerar-ho com quelcom insultant i sacríleg, però quina millor festa i filosofia de vida que enriure's d'un mateix? Així es donen per acabades les festes de Sant Cristòfol de ses Corregudes, amb una bona cloenda parodiant el tradicional jaleo amb un bèstia peculiar, l'ase.
El dia d'ahir va ser molt complert as Migjorn. Durant el matí ja va queda palès que la festa no havia acabat i que encara quedava molt per viure. A més, els protagonistes d'anit no eren caixers ni cavalls, eren migjorners que damunt els ases demostraven les seves particulars habilitats eqüestres. Una festa que molts consideren una originalitat i el fet, any rere any, queda demostrat.
La Banda de Música també va tenir un paper rellevant, perquè els intèrprets varen ser els qui van animar i motivar amb més efusió tothom que s'havia apropat per gaudir de l'última nit de festes. A les vuit de la tarda els instrumentistes ja lluïen els seus vestits de gala que els diferenciaven amb facilitat de la resta, ningú podia obviar la invasió d'un destacat grup de paneres gegants i que, enfundats en unes disfresses amb potes i antenes, omplien de música els carrers del poble amb el tema "La cucaracha".
Semblava un dissabte de Sant Cristòfol amb gent d'arreu de l'Illa, però sobretot perquè els protagonistes indiscutibles van tornar a obrir les portes de les seves cases convidant a pomades i menjar amistats i veïns.
Sa Plaça estava plena de gom a gom quan la Banda de Música va pujar dalt l'entarimat. Un murmuri incessant acompanyava els músics de vent que començaven a calentar pulmons. De tant en quant es començaven a deixar veure torrents d'aigua que sortien de les finestres de les cases i banyaven als presents en la plaça.
De cop començà la música que va fer entrar el primer ase de la qualcada. El jaleo va ser com una desfilada de "caixers" que destacava per les disfresses de sevillana, monjo o princesa, i els dificultosos esforços dels animals per botar. Una hora de tradició a la migjornera que va fer les delícies de tots els qui anit es van apropar al poble per gaudir de més festa. Ara només queda retenir en la memòria tots aquells moments que van fer riure i xalar tots els migjorners i visitants que van viure el cap de setmana amb il·lusió.