Poc podia imaginar na Maria José Triay Sales (Ciutadella, 1973) que aquelles festes de Nadal lluny de Menorca donarien un tomb a la seva vida. Durant aquells dies tristos enfora de la família va conèixer n'Antonio, un al·lot italià que es trobava de vacances a Barcelona i que, avui, és el seu marit i el pare dels seus tres fills.
La parella va mantenir una relació a distància durant dos anys fins que la menorquina va trobar feina a Milà, on va arribar a l'abril de l'any 2000. L'estada a la ciutat italiana es va perllongar durant set anys i la ciutadellenca recorda aquella època amb enyorança.
Treballava a l'empresa de joguines Lego i acabava de ser mare per primera vegada quan van destinar n'Antonio a Barcelona.
Dos anys després, va arribar un altre trasllat, aquesta vegada a Ginebra. Tot i així, la família és va instal·lar a Divonne les Bains, un petit poble francès situat molt a prop de la frontera amb Suïssa. El naixement del seu tercer fill els va empènyer a mudar-se a Gex, un poble del costat on van trobar una casa més gran.
Com altres joves menorquins va marxar de l'Illa per continuar els seus estudis...
Sí, però jo no vaig marxar a Barcelona o a Madrid, sinó que vaig anar a Salamanca, on vaig estudiar Administració d'Empreses. Vaig estar allà cinc anys i la veritat és que m'ho vaig passar molt bé durant aquella època, a Salamanca hi havia molta festa! Quan vaig acabar els estudis, l'any 1997, vaig partir cap a Barcelona.
Per cercar feina?
Sí. En un primer moment em vaig instal·lar a casa d'una amiga, però amb el temps vaig llogar un petit apartament al carrer Viladomat que, curiosament, era en la seva època un prostíbul. Vaig trobar feina com a recepcionista a una empresa del port de Barcelona, Provimar. Va ser en aquell moment quan vaig conèixer un al·lot italià, n'Antonio, qui avui és el meu marit. Després vaig treballar com a administrativa a una companyia del Masnou, Elastex.
Què feia ell a Barcelona?
Estava de vacances amb els seus amics. Per motius laborals, jo m'havia quedat a passar les festes de Nadal a Barcelona i un dia vaig sortir amb algunes amigues menorquines. Els dos grups ens vam trobar a la Plaça del Sol. N'Antonio havia de marxar ensoldemà, però finalment va cridar als seus pares per avisar-los que es quedaria una setmana més a Barcelona. Durant aquells dies ens vam poder conèixer una mica més.
Però ell havia de marxar...
Sí. Estudiava Química Farmacèutica a la Universitat de Milà i havia de tornar a Itàlia. Jo no em podia permetre viatjar, però n'Antonio, com que no treballava, venia a veure'm cada dues setmanes. Així vam estar dos anys, des del Nadal de 1998 fins al 2000.
Com va anar la relació a distància?
Bé, tot i que va ser una mica dur. Llavors no era tan fàcil com avui comunicar-se perquè poca gent tenia accés a internet. Ell treballava al vespre en el que fos per poder venir a Barcelona cada quinze dies. S'arribava a gastar uns cinc euros diaris en telèfon! A més, a finals de l'any 1999 va haver de fer el servei militar, que era obligatori. Vam estar gairebé un any sense veure'ns. Recordo que a les festes de Setmana Santa vaig viatjar a Milà per estar amb ell, però s'havia portat malament i va estar tancat durant tots aquells dies! Vaig estar a casa de la seva mare i només el podia veure si anava al quarter. Era una mica estrany perquè jo no xerrava italià i ell no parlava castellà. Els dos xarrupejàvem una mica d'anglès i així ens fèiem entendre.
Quan es van plantejar ajuntar-se de nou?
La nostra intenció era que jo marxés a Milà, però abans havia d'estalviar. Després de treballar a Provimar vaig estar un temps fent d'administrativa a una empresa d'El Masnou, Elastex. No guanyava gaire i el pis em costava unes 45.000 pessetes. Per això vaig decidir tornar a Menorca per treballar de temporada. Era l'estiu de 1999, vaig viure a casa del meu pare i vaig fer feina a l'Hotel Princesa de Cala'n Bosch. Cap al gener de l'any 2000 vaig anar a Itàlia a veure n'Antonio i, estant a casa de la seva mare, em va mostrar una revista on sortia un anunci de l'empresa de joguines Lego. Cercaven persones que xerressin en castellà i no ho vaig dubtar, vaig enviar el currículum.
Li van donar la feina?
Sí. Jo ja era a Menorca de nou quan em van cridar per fer una entrevista a Milà. Mentrestant, jo havia cercat una altra feina a Menorca, tot i que encara no havia començat. Vaig agafar un avió i vaig partir cap a Itàlia. Era el 5 d'abril quan em vaig presentar a casa de la mare de n'Antonio, on encara vivia. A partir d'aquí tot va anar rodat!
Quant de temps va estar treballant a Lego?
Set anys. En un primer moment m'encarregava de l'atenció als clients d'Espanya però, amb el temps, vaig ocupar el càrrec de coordinadora de la logística de tot el sud d'Europa. L'empresa em va formar i a poc a poc em van donar més responsabilitats. M'hi trobava molt a gust i hi vaig fer molts amics. Sempre he pensat que és important que cada membre de la parella tingui el seu propi nucli d'amistats i, en aquest sentit, vaig tenir sort.
Va aprendre l'italià amb facilitat?
Sí. En només dos mesos ja parlava l'idioma. Abans d'arribar a Itàlia, jo i n'Antonio xerràvem en castellà però, una vegada a Milà, vam començar a parlar en italià perquè la meva adaptació fos més fàcil. Recordo moltes anècdotes relacionades amb l'idioma: un dia vaig entrar a una sabateria i vaig demanar si em podia menjar una sabata quan el que volia preguntar era si me la podia emprovar! La veritat és que quan no tens més remei que aprendre l'idioma, t'espaviles i arriba un dia que, sense adonar-te'n, penses en italià.
Quina va ser la seva impressió de la ciutat?
Em va agradar moltíssim des del primer moment. Tot i així, jo sempre dic que tot depèn de l'esperit amb què arribes a un nou lloc. Jo vaig arribar a Milà amb moltes ganes, començava una nova vida i una nova feina, i la meva actitud era molt positiva, per tant, la ciutat em va semblar una meravella.
A quina zona de Milà vivien?
Al centre de la ciutat. La mare de n'Antonio li va regalar un piset a una zona anomenada Porta Romana. La veritat és que estàvem de luxe!
Sembla que es trobava molt a gust...
Sí, molt. Anava a fer feina al matí i treballava fins les 18 hores. Després de fer feina és molt típic anar a fer un aperitiu amb els amics o la parella. Totes les barres dels bars estan plenes de menjar, tu pots picar sense pagar, només has de consumir una beguda. Nosaltres ho fèiem normalment abans que nasqués en Pietro, a l'octubre de 2006.
Quan van decidir tornar a Espanya?
També el 2006. N'Antonio treballa en una multinacional farmacèutica d'oftalmologia anomenada Alon Cusí. Li van oferir una posició internacional amb la condició que s'havia de traslladar a Barcelona. Recordo que estava asseguda al meu despatx quan em va cridar i em va donar la notícia. Em vaig quedar gelada!
No li va semblar bona idea?
Per una part sí, però per una altra no m'agradava la idea de deixar la feina perquè em trobava molt a gust i tenia possibilitats d'ascendir. En aquells moments jo estava embarassada d'en Pietro, que va néixer encara a Milà.
Recentment estrenada com a mare, va arribar a Barcelona...
Sí, en Pietro tenia només dos mesos quan vam arribar a la Ciutat Comtal. Tot i que Barcelona és una ciutat econòmica respecte a Milà, que tenia amigues que hi vivien i que el clima és més agraït, jo em vaig prendre aquest canvi com una cosa negativa. Semblarà estrany però em va resultar més difícil tornar a Espanya que marxar a Itàlia.
Va cercar feina allà?
No. Els primers mesos vaig quedar-me a casa per cuidar en Pietro però, quan em vaig quedar embarassada de la meva segona filla, n'Alice, vaig decidir fer un màster en logística i cadenes de subministrament. En Pietro anava a l'escoleta i jo feia classes entre les 9 i les 14 hores. Per la seva banda, n'Antonio viatjava molt, especialment a Europa, Orient Pròxim i Àfrica. De dilluns a divendres estava fora de casa i, per tot això, aquella època va ser complicada.
Va millorar amb el temps?
Sí, una mica. El primer any a Barcelona va ser el més dur. El fillet plorava moltíssim i, a més, no teníem gaire vida social perquè tots els nostres amics tenien la vida muntada. El segon any, n'Antonio viatjava menys, vam fer més amistats i les coses van anar a millor. Això fins que ens van donar la notícia que havíem de marxar.
Un altre cop?
Sí. Després de dos anys a Barcelona, l'empresa va traslladar n'Antonio a Ginebra. La nostra segona filla tenia sis mesos quan hi vam arribar al gener de 2009.
Però viuen a França...
Sí, però just a la frontera amb Suïssa. Viure a Suïssa és molt car, llogar un apartament normalet a Ginebra et pot sortir per entre 3.000 i 4.000 euros mensuals. S'ha de dir que els sous també són molt alts, el salari mínim és de 3.500 euros. És un altre món! Els doblers es fan petits quan arribes allà i per això vam decidir instal·lar-nos a França, on tot és més econòmic.
Han de creuar la frontera cada dia?
Sí. En només dos minuts en cotxe ja ens plantem a Suïssa. Hi ha un control i a vegades t'aturen per demanar-te si tens alguna cosa a declarar. A part d'això, no has de fer cap tràmit.
A quina ciutat viuen exactament?
En un primer moment, vam viure a un poblet anomenat Divonne les Bains, on vam llogar un apartament de tres habitacions. Dos anys després, em vaig tornar a quedar embarassada i la casa se'ns va quedar petita. Va ser llavors quan vam anar a Gex, on tenim un xalet amb un jardí. Tant l'un com l'altre són pobles dormitori on viu molta gent que fa feina a Suïssa i que, com nosaltres, no té ganes de tirar els 'duros'. A més, són zones menys elitistes que Suïssa i això és bo per als nens.
Què vol dir?
Et posaré un exemple: els meus dos fills grans van a una escola internacional que paga l'empresa del meu marit i que val 35.000 euros anuals pels dos nens. En aquest centre hi pots trobar prínceps, nens russos de famílies amb molts doblers, fillets amb guardaespatlles o al·lots que van a l'escola amb el xofer, que després els espera a la porta fins que acaben les classes. És un món apart! Jo vinc d'una família molt normal i vull que els meus fills sàpiguen el que costa guanyar els 'duros'.
Déu n'hi do...
Sí. Nosaltres fa tres anys que vivim allà i ja ens hem acostumat a veure aquests tipus de coses i als preus de Suïssa. Per això quan venim a Menorca tot ens sembla molt econòmic!
Els nens es van adaptar bé a la nova vida?
Sí, ells ho porten beníssim. De totes maneres, quan vam arribar aquí eren molt petits i, des del meu punt de vista, els nens s'adapten bé si nosaltres, els grans, ens adaptem també. Quan va néixer el petit, en Luca, vam decidir cercar una persona que m'ajudés amb els fillets perquè n'Antonio continua viatjant molt. Vaig posar un anunci al Diari Menorca i em va contestar moltíssima gent. Finalment, la dona del meu pare coneixia una al·lota des Migjorn que havia estudiat Educació Infantil i que no trobava feina. Na Diana va arribar aquí al mes de febrer de 2011 i encara és amb nosaltres. Des de llavors som sis a casa!
En quin idioma xerren?
Jo xerro menorquí amb na Diana però les dues parlem en castellà amb els nens. N'Antonio els hi parla en italià i, a més, a l'escola aprenen l'anglès i el francès. Això és un regal per a ells!
L'idioma oficial a Ginebra és el francès, el sap parlar?
La veritat és que quan vaig arribar només sabia el que m'havien ensenyat al col·legi Nostra Senyora de la Consolació de Ciutadella. De totes maneres, Ginebra és una ciutat molt internacional i l'anglès s'empra habitualment. Tot i així, jo intento relacionar-me amb persones francòfones per aprendre millor l'idioma.
Ha fet amistats?
Moltes. Els amics són una prioritat per jo, m'ajuden a no sentir-me sola quan tinc la família enfora. De fet, el primer dia que vaig portar en Luca a l'escoleta vaig conèixer una al·lota sevillana que feia dos anys que vivia a Ginebra. Ella em va presentar les seves amigues, totes espanyoles. A dia d'avui, pots venir un diumenge a casa nostra i trobar vint persones de deu nacionalitats diferents. Recordo que fa uns mesos van venir a dinar uns amics, la dona era musulmana i, en un moment donat, va anar a un cap de cantó a pregar. En Pietro la va veure i em va demanar què feia. Trobo que aquest tipus de situacions donarà una gran riquesa cultural als nostres fills que, ara que són petits, ho absorbeixen tot.
Sembla que s'ho passen d'allò més bé!
Sí! Els caps de setmana aprofitem per portar els nens a esquiar. Aquí totes les activitats per als fillets estan orientades a la neu. La veritat és que a l'hivern fa força fred. Fins i tot les tancadures dels cotxes es congelen i has d'emprar un producte concret per poder obrir-les. A més, també viatgem molt, especialment a Milà o Sardenya, on també tenim una casa.
Després de cinc anys, fa poc que va tornat a treballar...
Sí. A l'estiu vaig començar a enviar currículums perquè tenia ganes de tornar a treballar. El mateix dia que vam arribar a Menorca per passar les vacances de Nadal vaig rebre la notícia que m'havien agafat a una empresa multinacional que es diu Monsanto i es dedica a productes agrícoles. Vaig començar allà el dia 17 de gener i m'encarrego de la logística. De moment, el contracte és només de quatre mesos.
La seva estada a França s'allargarà molt?
No ho crec. L'empresa en què treballa n'Antonio necessita gent que es pugui traslladar a altres països amb facilitat. Són conscients que arribarà un moment, sobretot quan els fills són més grans, en què una família necessita establir-se a llarg termini. De moment, els nostres fills són petits i aprofiten aquesta època per oferir-li noves destinacions. L'any passat ens van proposar anar a Dubai però no vam acceptar. Jo imagino que, com a màxim, en dos anys, marxarem d'aquí. A l'hora de decidir a quin país ens agradaria viure definitivament, possiblement ens decantem per Itàlia o Espanya perquè les arrels et criden i ens agradaria que els nostres fills coneguin les nostres cultures.
Visiten Menorca sovint?
Dues vegades a l'any. Jo i els nens venim sempre des del juny al setembre i n'Antonio ve els caps de setmana. També per Nadal venim unes tres setmanes. Tot i així, tenim molt contacte amb la família, fins i tot els meus pares parlen amb els al·lots a través de l'Skype.
Suggeriments per la secció
"Menorquins al món"
e-mail: msola@menorca.info