El que havia de ser un viatge de plaer es va convertir en una nova forma d'entendre el món. Rafael Femenías Allés (Maó, 1956) va visitar Perú amb la intenció de col·laborar durant unes setmanes a un orfenat de la ciutat de Cusco. Aquesta experiència va marcar la seva trajectòria personal fins al punt de deixar la seva feina a una entitat bancària per dedicar-se exclusivament al voluntariat. Els primers passos de Femenías en aquest sentit es van desenvolupar a l'orfenat Hogar Amantaní, on el menorquí va fer feina durant un temps acumulat de gairebé dos anys.
Posteriorment, va tornar a Menorca durant un any i mig. Va ser un moment de reflexió per a Femenías, un període per recuperar les forces i replantejar-se el futur. Aquesta vegada, el camí el va portar fins a la Casa Jackson, un centre de recuperació de fillets desnodrits a la ciutat Antigua Guatemala, on va treballar fins el passat mes de setembre. De nou, el destí el va portar cap a l'Illa i, ara fa només tres setmanes, Femenías va tornar a partir cap al país sud-americà. Atret per l'educació primerenca, treballa de moment en un jardí d'infància.
Quan va aterrar a Cusco per primera vegada?
Va ser el dissabte de Reis de l'any 2004. Anava al Perú per passar-hi sis setmanes de vacances. La meva idea inicial era fer turisme, i col·laborar durant dues setmanes amb l'orfenat Hogar Amantaní. Finalment només vaig fer cinc dies de turisme per conèixer el Machu Picchu, perquè el meu treball al centre em va enganxar gairebé des del primer moment.
Quina va ser la seva impressió de la ciutat?
Recordant ara aquell moment, em va fer la impressió que Cusco era una ciutat turística-colonial. En aquesta primera estada em vaig allotjar a un hotel ubicat a només 50 metres de la Plaza de las Armas, el centre neuràlgic de la ciutat. Durant aquella visita em va sobtar especialment el contrast existent entre els "gringos" i la població indígena, la falta d'aire que notes quan t'esforces físicament en trobar-se Cusco a 3.200 metres d'altitud, així com les olors de la ciutat.
És un lloc molt turístic, no és així?
Efectivament, Cusco és pas obligat per visitar el Machu Picchu, una destinació gairebé obligada pel 99 per cent dels turistes que visiten Perú. El centre de la ciutat, especialment les vies que envolten la Plaza de las Armas i el popular barri de San Blas, és molt turístic i comercial. No obstant això, la ciutat és molt més extensa i hi habita gent de classe mitjana i pobra. De totes maneres, les grans desigualtats s'aprecien sobretot a les comunitats que viuen al camp, en circumstàncies molt precàries. Aquests col·lectius estan molt aïllats i, la major part, viuen en situació d'extrema pobresa.
Aquella primera estada a Perú va suposar un punt d'inflexió en la seva vida...
Sí. Aquesta primera visita va suposar un xoc per a mi, un descobriment introspectiu de la meva empatia cap a un món amb prou feines conegut fins aquell moment. Els moments viscuts amb els fillets del centre van fer a la meva vida un gir de 180 graus.
Quantes vegades va tornar a Cusco des de llavors?
Vaig estar a Cusco en cinc ocasions i durant un temps acumulat de gairebé dos anys. Després de la meva segona estada a l'Hogar Amantí vaig agafar un permís sense sou a l'entitat bancària en la qual treballava. A l'agost de 2005 vaig partir de nou cap a Cusco i vaig estar allà durant deu mesos. Aquestes experiències van capgirar el meu disc dur i replantejar-me la meva vida fins aquell moment. No tenia fills ni parella i estava disposat a estrènyer-me el cinturó. Totes aquestes circumstància em permetien portar cap endavant aquella il·lusió.
Per això va deixar finalment la seva feina?
Sí. El dia 8 d'agost de l'any 2008, data de la inauguració dels Jocs Olímpics de Pekín, vaig acabar la meva satisfactòria relació laboral amb Sa Nostra després de 34 anys. La cinquena i última vegada que vaig partir a Cusco va ser a l'octubre de 2008 i allà vaig estar fins al maig de 2009.
On es va instal·lar?
Durant aquell temps vaig viure a un hostal molt senzill però força net i agradable, que es trobava molt a prop de l'orfenat.
Quants nens vivien en aquest centre?
A l'Hogar Amantaní vivien uns 60 fillets i filletes, d'edats compreses entre els pocs dies de vida i els 16 anys. El voluntaris, dins de les nostres limitacions de recursos i temps, intentàvem satisfer les seves necessitats bàsiques alimentàries, sanitàries, educatives i, sobretot, d'afecte i amor. La majoria de nens ingressen a l'orfenat per ordre del jutge. En determinats casos, eren els mateixos pares els que adduïen que no tenien mitjans per mantenir el seu fill i, en altres, era el jutge qui prenia la iniciativa perquè els fillets patien maltractaments físics o abusos sexuals. Altres nens ingressaven al centre sota les segles "NN".
Què significava?
"No nombre". Eren fillets i filletes abandonats al carrer, a les portes d'una església o sota el seient d'un autobús. La majoria de nens menors de tres anys sortien de l'Hogar Amantaní en ser adoptats però difícilment ho aconseguien els fillets més grans. Durant les meves estades a l'orfenat vaig viure més de 30 adopcions. La primera va ser mig trista i mig alegre però les altres van ser precioses i emocionants. El moment de la trobada entre els pares i l'infant, el procés de normalment tres dies d'empatia recíproca i, finalment, la partida. Tot això després de molts mesos o diversos anys de tràmits burocràtics. Recordo també casos curiosos, com el d'un fillet nascut en una família extremadament pobra que va ser abandonat i el va adoptar una família milionària del Estats Units. Evidentment, això no és garantia d'un futur feliç però ens va sobtar de totes maneres.
A què es dedicava vostè en concret?
Sempre dic que la meva feina al centre era fer de pare i, de vegades també, de mare. En una ocasió, mentre estava dormint en els meus braços un nadó que acabava d'arribar, el fillet cercava el meu pit per alimentar-se. D'aquesta manera les meves tasques consistien en donar biberons i farinetes, canviar bolquers i, quan era necessari, portar-los al metge. Amb els més grans, repassava les seves tasques de l'escola. En fi, la nostra feina era intentar omplir les necessitats normals de qualsevol fillet en qualsevol lloc del món, educar-los en el respecte, la tolerància i els valors, i sempre amb gran dosis d'afecte i amor. Així mateix, durant la meva darrera estada al centre vaig formar part de l'equip directiu, coordinant les tasques de voluntariat i fent feina per captar recursos econòmics, medicaments i sabates. La veritat és que molta gent de Menorca em va ajudar en aquest sentit.
Què el va portar a deixar aquest projecte?
Entre jo i el destí vam decidir deixar enrere l'Hogar Amantaní. No compartia la línia pedagògica del centre en aquell moment. Ho vaig intentar canviar des de dins i, com que no ho vaig aconseguir, honradament vaig optar per deixar-ho.
Va tornar a Menorca?
Sí, durant un any i mig, fins a l'octubre de 2010, vaig estar Menorca per recuperar forces i plantejar-me com enfocar la meva vida. La veritat és que la ruptura va ser molt dolorosa, el vincle afectiu amb els nens era molt fort, m'havia implicat amb ells i també amb el projecte. Quan pensava que tenia la meva vida clara, vaig haver de tornar a començar. És com si la vida, de vegades, se'n rigués d'un mateix.
Però va decidir marxar de nou...
Sí. Després de tot aquest procés vaig decidir tornar a partir. Uns bons amics em van parlar d'Antigua Guatemala com una ciutat agradable per viure-hi i, a través de Coopertur, una agència de viatges de Madrid, vaig trobar un projecte interessant allà. Vaig anar a provar i, finalment, m'hi vaig quedar gairebé un any.
De quina iniciativa es tractava?
D'un centre de recuperació de fillets desnodrits anomenat Casa Jackson, un projecte de l'organització nord-americana Nuestros Ahijados. Aquesta institució acull nens, generalment menors de tres anys, que tenen un pes i una talla considerablement per sota del corresponent per la seva edat. La desnutrició no superada abans dels 1. 000 dies de vida deixa seqüeles irreversibles en el cervell de la persona i això condicionarà negativament la resta de la seva vida.
Quina és la tasca dels voluntaris a la Casa Jackson?
Ajudar la infermera de guàrdia, donar les "pachas", que és com anomenen allà els biberons, canviar bolquers, rentar els nadons i ajudar-los a dormir quan no poden agafar el son, així com canviar-los de roba i netejar les habitacions, entre moltes altres tasques. L'atenció es centra especialment en l'alimentació. No obstant això, juntament amb altres voluntaris, vam aconseguir que es dediqués més temps a l'estimulació primerenca dels nadons perquè no hi ha dubte que l'amor també els fa millorar el seu estat físic. Sempre tinc present el cas d'un nen a qui jo anomenava El Gran Simón. Va entrar a la Casa Jackson amb dues setmanes de vida i només pesava 980 grams. Dos mesos després li van donar l'alta amb gairebé tres quilos de pes. Va ser una gran alegria!
On va viure durant aquell període?
Vaig llogar una habitació a casa d'una família, a només cinc minuts caminant del centre de la ciutat. A Guatemala és molt freqüent que les famílies lloguin habitacions a voluntaris i estudiants d'espanyols que procedeixen normalment dels Estats Units, Canadà i Europa. T'ofereixen tres panxons diaris de dilluns a dissabte per un preu molt econòmic, 350 euros mensuals.
Què li va semblar la ciutat?
Fins aquell moment jo tenia un total desconeixement sobre el país. Vaig arribar amb la idea errònia de trobar certes similituds amb el Perú. Desgraciadament, no va ser així, no per les diferències formals dels dos països, sinó per les diferències de fons. El 35,8 per cent de la població de Guatemala viu en una situació de pobresa i més d'un 15 per sent en situació d'extrema pobresa. Per una altra banda, el 50 per cent dels nens menors de cinc anys estan desnodrits i la taxa d'homicidi és de 47 persones per cada 100.000 habitants (a Espanya és de 1,02). En definitiva, i com diuen aquí, es tracta d'un país i una societat molt "avariada". No obstant, la realitat d'Antigua no és la realitat de Guatemala.
A què es refereix?
Antigua és una ciutat molt turística on resideixen molts nord-americans. Hi ha moltes escoles que fan classes d'espanyol i els caps de setmana molta gent procedent de la capital visiten la ciutat amb els seus cotxes 4x4. Hi ha molts hotels, restaurants i comerços, alguns fins i tot de luxe. És un contrast! Per tot això, Antiga, que va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, és considerada un oasi dins del desert de Guatemala. La veritat és que és una ciutat petita i ben conservada. Les cases tenen, com a màxim, un pis, els carrers estan empedrats i les façanes són de colors. Des d'Antiga es pot contemplar la immensitat dels volcans de Agua, de Fuego i El Acatenango, amb gairebé 4.000 metres d'alçada. Per una altra banda, tot i que Antiga és una ciutat força segura, alguns cops es genera una mena de psicosi d'inseguretat entre els seus habitants.
Com definiria els guatemalencs?
Difícil pregunta. El país va patir entre els anys 60 i 1996 una guerra civil que va deixar més de 200.000 morts i 1,5 milions de desplaçats. La història des de la conquesta dels espanyols, els cacics locals, les multinacionals de la fruita i la Guerra Freda van provocar aquella guerra civil. El poble guatemalenc ha estat molt castigat i ara els principals problemes són el narcotràfic, que s'infiltra a les institucions de l'Estat, i la violència de les "maras". En general, els guatemalencs són reservats i de poques paraules. No obstant això, quan els coneixes amb més profunditat veus que són gent normal, amb les seves lògiques particularitats.
Què em diu dels seus costums?
Hi ha una qüestió relacionada amb la meva feina que, tant al Perú com a Guatemala, m'ha sorprès tristament i encara avui em sobta. Pel carrer pots veure adolescents de menys de 20 anys amb un nadó carregat a l'esquena i un altre petit caminant darrere o famílies amb set o vuit fills. Normalment, aquesta gent pertany a segments de població pobra o extremadament pobra i no deixo de pensar en la complicada vida que espera a aquests fillets en no poder enfrontar la seva vida amb un mínim de garanties. Tinc la sensació que és el peix que es mossega la cua, un dels cercles viciosos de la pobresa.
Quan va deixar el projecte de la Casa Jackson?
Al setembre de 2011. Vaig decidir tornar a Menorca per descansar. Ja portava molt temps a Antigua i, encara que aquest treball m'apassionava, cal vigilar el no cremar-se. A més de la quantitat d'alegries i gratificacions personals, en aquests llocs també es veu i es viu moltes aberracions, injustícies i situacions absurdes difícils d'acceptar. Per això, és necessari el desintoxicar-se! Vaig estar a l'Illa fins fa gairebé tres setmanes, quan vaig tornar a Antigua.
Ha tornat al mateix centre?
No. De moment he començat a fer feina com a voluntari a un jardí de primera infància d'una organització que es diu Obra Social Hermano Pedro. Vaig deixar Casa Jackson perquè des que vaig entrar en contacte directe amb el món de la primera infància he descobert el fonamental que és l'educació a l'edat primerenca per a les persones, que suposa a més un futur estalvi de recursos en les següents etapes educatives. A més, vaig descobrir en mi una capacitat innata per dedicar-me a aquesta feina amb els més petits.
Quant de temps té previst quedar-se a Guatemala?
La meva idea seria estar un any per aquí. Tinc la gran sort de dependre només de mi mateix i, per tant, vaig sobre la marxa. Tot i així, sempre prioritzo el fet de trobar un projecte que em satisfaci personalment. La veritat és que m'agradaria seguir treballant com a cooperant sempre que segueixi gaudint de la feina que realitzo. Vaig descobrir aquet món un dissabte de Reis de l'any 2004 i dia a dia vaig aprenent, a vegades a base de patacades.
Llavors, no té intenció de tornar a Menorca a curt termini?
Ara mateix no sé on es troba el meu futur i tampoc hi penso gaire. La meva vida farà el seu camí. És veritat que trobo a faltar totes les persones que estimo i, de manera especial, la meva germana Tere. També enyoro els meus amics i amigues, poder "platicar" amb ells, com diuen aquí. També tinc a vegades la necessitat de menjar pa amb sobrassada! De totes maneres, és important dir que no és necessari fer milers de quilòmetres per dedicar-se al voluntariat.
Què vol dir?
Per mi les circumstàncies han estat aquestes però qualsevol pot fer feines similars al costat de casa seva, i ara encara més, tal i com esta la situació al nostre país. Jo ho recomano moltíssim. Molts persones que hem viscut aquesta experiència repetim la mateixa frase: el voluntariat significa rebre molt més del que pots aportar. El valor de la solidaritat no dóna tant al receptor com al donant. A mi no em cap el menor dubte que és així. Potser si la societat del nord recuperés aquesta idea millor ens aniria. Vaig llegir en una ocasió una frase que em va encantar: "Per la vida ets una persona, però per a una persona tu pots ser la vida".
Suggeriments per la secció
"Menorquins al món"
e-mail: msola@menorca.info