El filòsof català Jordi Pigem (Barcelona 1964) ha passat uns dies a Menorca convidat pel Col·legi d'Arquitectes i per l'Ateneu Pere Mascaró per parlar del que ell anomena "bona crisi" i amb açò, de la responsabilitat que tenim en la transformació que el món demana. Accessible, lúcid, a voltes punyent, Pigem explica que el que ha entrat en crisi no és només l'economia, sinó una manera d'entendre l'existència, que ha posat els humans per damunt de la natura i els diners al centre de tot.
Vostè té un llibre publicat l'any 2009 que es diu "Bona crisi" i és un títol que d'entrada sorprèn. Em pensava que la crisi era una situació negativa. Parli'm de l'origen, què significa etimològicament la paraula crisi?
Crisi era un terme mèdic. Ja per a Hipòcrates en grec, i al llarg de tota l'Edat Mitjana en llatí, va significar el moment de transformació en una malaltia, quan el malalt millorava o empitjorava. En un text anglès del segle XVII apareix "happy crisis", una crisi feliç, terme que en Josep M. Foguet va emprar recentment en un article. En el diccionari etimològic de Joan Coromines trobem exemples de bona crisi, "bona crisa" en català del segle XVII, "Lo malalt ha tingut una bona crisa". Em va semblar que davant la càrrega negativa que té avui la crisi, era bo recuperar aquest sentit primer.
Com passa crisi a significar el que significa avui?
Fins al segle XVIII aquesta paraula estava relacionada amb el cos humà, i després es comença a aplicar metafòricament al cos social. Es comença a parlar de crisi política o de govern i a poc a poc agafa aquesta connotació de catàstrofe. Tanmateix, l'únic que crisi significa és que el món que en surti d'aquí serà diferent al que teníem abans.
I podem saber com serà?
El que sí sabem és que no tornarem al món que teníem abans de l'any 2005, aquell món de consumisme s'ha acabat. I com serà el nou? Depèn de si som capaços de fer una bona crisi o una mala crisi, això és un escenari que està obert.
Però vol dir que és positiu aquest escenari d'incertesa vital i laboral i de desconfiança cap els polítics?
La desconfiança en els polítics la tenim perquè els mapes que ells empren per interpretar la realitat cada vegada coincideixen menys amb el territori. Es segueix mesurant l'economia en funció del PIB, de la quantitat de diners que es mouen, quan, com deia Robert Kennedy que no era precisament anticapitalista, a principis dels anys 60, el PIB ho mesura tot excepte el que realment importa a la vida humana.
Posi'm un exemple.
Kennedy deia que els accidents a les autopistes fan pujar el producte interior brut del país, perquè si hi ha molts cotxes implicats, suposa molta feina i factures de garatges, ambulàncies, hospitals, advocats, policia... Quantes més factures hi ha, més puja el PIB. I per a tu pot ser útil saber quants diners t'has gastat en una setmana, però el fet que te'ls hagis gastat no significa que hagi de ser la millor setmana de la teva vida.
Per tant, una economia que mou molts diners no té perquè ser millor?
Exacte. Pot ser una economia que gasti diners en policia, en descontaminar, en guarir malalties. La destrucció d'ecosistemes fa pujar el PIB, però si destruíssim tota la riquesa natural que té Menorca, que comptabilitzaria en positiu al PIB, el llegat que deixaríem a les generacions futures seria una Menorca molt més pobre.
Llavors, si el PIB no és un bon indicador, quin és el bo?
Hi ha una universitat anglesa, que ha fet una classificació dels països del món en funció de la felicitat. Els primers països són tots europeus, però el número vuit és Butan, un petit país de l'Himalaia entre Índia i Xina, on el rei va decidir l'any 72 que el país no s'havia d'ocupar del producte interior brut, sinó de la felicitat interior bruta. Crec que l'economia no s'hauria de dedicar a mesurar diners, sinó felicitat, satisfacció i realització de les persones. És a dir, l'objectiu no és que Menorca mogui més diners, sinó que els menorquins siguin més feliços.
Però si posam les persones en el centre de l'economia què passaria?
Per exemple, que no es farien retallades en Educació i Sanitat, que són dues coses que contribueixen al bé comú. Es retallaria en altres coses. Ara les xifres abstractes macroeconòmiques són les que manen, i el benestar de les persones és una cosa supèrflua.
I vostè reflexiona sobre un canvi radical de plantejament.
Un canvi de paradigme enorme. Ningú ho diu explícitament però tot el que ens envolta dóna a entendre que tu com a persona seràs millor si tens un cotxe més potent, una casa més gran, més diners i si pots viatjar més lluny a l'estiu. I si la teva veïna, tot això ho té més que tu, doncs tu has de voler més que ella. Mai no en tindràs prou. Això no té sentit.
Tenim l'ànima malalta, estem insatisfets?
Hem creat un sistema pervers perquè tot i que tenim més coses que cap generació que ens hagi precedit, els psiquiatres constaten una epidèmia de depressions i altres problemes de salut mental, dels quals abans del segle XIX no se'n tenia constància. Sabem que com més desigualtat hi hagi dins un país, pitjors indicadors té d'esperança de vida i salut mental, d'analfabetisme, d' embarassos adolescents...
També a Europa?
Gran Bretanya, que té grans desigualtats internes, és el país d'Europa amb més embarassos adolescents. Tots els indicadors mostren que en països menys desiguals, tendeixen a estar millor, perquè les grans desigualtats socials creen enveja i desconfiança.
Però la desigualtat no és nova ni exclusiva del nostre sistema actual.
Avui hi ha gent en el món de les finances que pot guanyar mil vegades més que una persona normal amb una feina decent. Especulant s'han arribat a guanyar centenars de milions en un any, sense contribuir al benestar de ningú, ni als coneixements, ni a la salut de les persones o dels ecosistemes. Per altra banda, el 20 per cent de la població consumeix el 86 per cent dels recursos. És una desigualtat extrema. Des dels anys 80 consumim un 50 per cent més del que el planeta pot produir.
Com ho fem possible açò?
Gràcies a l'abundància de petroli barat al primer món ens hem envoltat d'aquests miracles materials i tecnològics, però els geòlegs fa dècades que adverteixen que el petroli fàcil d'extreure s'acabarà, encara que les companyies petrolieres i els governs no n'han volgut fer cas. Ho diu el president de l'Agència internacional de l'Energia, el petroli que quedarà és de difícil accés. Aquesta abundància que hem tingut en els darrers anys, ja no està garantida, sinó que haurem d'aprendre a viure millor amb menys.
Imaginem que seguim com ara, fins que ja no tinguem petroli i hagem esgotat els recursos naturals, el sistema caurà pel seu propi pes. Si pretenem fer-ho diferent abans, vostè diu que hem de canviar de mentalitat, però creu que estem preparats per fer-ho sense que el món peti?
Dependrà de cadascú de nosaltres i de com ens organitzem a les comunitats locals. Molts de nosaltres ja sabem que la felicitat de la nostra vida no depèn de consumir més. El que aporta felicitat a les persones és la qualitat de les relacions humanes, no la quantitat.
A què hem de renunciar?
No es tracta de tornar cent anys enrere. Avui tenim coses com internet que són fantàstiques. Però els menorquins de fa cent anys enrere tenien molta més consciència del valor de les coses quotidianes. Hem de recuperar el seny i entendre que la natura no és un magatzem il·limitat de recursos. Kenneth Bouilding, que és un economista, deia que per creure en un creixement econòmic il·limitat en un planeta finit, cal ser un boig o un economista.
Però no és un mite que en algun moment va existir una Menorca blava i tranquil·la de gent satisfeta?
Jo el que dic és que abans hi havia una consciència més clara del valor dels recursos naturals. De la terra i de l'aigua. És evident que hi havia desigualtats socials i pobresa. El que cal és aprofitar tot el que hem après en les darreres generacions i tocar més de peus a terra.
Quina serà la bona crisi?
Una bona crisi passa per la transformació de les comunitats locals, de les prioritats personals, i de les estructures de poder de tal manera que tinguem societats on la vida humana tengui sentit i cadascú es pugui dedicar a allò que el fa sentir millor amb sí mateix i amb el que l'envolta, viure millor amb menys impacte energètic i ecològic i aconseguir una ciutat més solidària, justa, cohesionada i ecològica.
El moviment 15M aniria en aquest sentit?
El moviment 15M com a mínim és un símptoma molt positiu de la consciència que s'han de canviar moltes coses, ha servit per cohesionar i conscienciar, i d'altra banda ha estat un cas únic. No sé quantes coses han començat a Madrid i s'han estès a Nova York, a Londres i arreu del món. Per l'impacte mundial que ha tingut a totes les grans ciutats d'occident ens mereix un cert crèdit.
I després de constatar que el sistema no funciona i dir-ho, què fem?
Ara cal construir alternatives de tota mena, hi ha un ventall enorme de possibilitats, perquè cadascú, en funció dels seus interessos i d'allò que l'engresca, participant en aquesta transformació que ens demana el món. A mi m'agrada remarcar que és una època molt interessant per estar vius. Tenim molta més mobilitat geogràfica i social, i la capacitat que tenim de reinventar-nos a nosaltres mateixos és molt més gran que la que havien tingut els nostres avantpassats.
Un ventall tan ample, una incertesa tan gran, que pot espantar una mica... no creu?
Sí, però hi ha un element d'aventura que fa de la nostra època una època molt interessant on no ens podrem avorrir.
Ja no ens avorrirem perquè l'avorriment és una patologia de les societats de consum?
Les generacions passades no s'avorrien i no tenien pressa. Com més màquines tenim que ens estalvien temps, més anam corrent d'aquí i d'allà. Hi ha alguna cosa en la societat de consum que crea una insatisfacció perpètua i un avorriment perpetu i per açò necessitem estímuls cada vegada més grans que ens despertin d'aquest avorriment. No estem satisfets amb la nostra vida quotidiana, amb l'aquí i ara.
Deu ésser per açò que existeix un fenomen que alguns ja anomenen "shopping espiritual", aquest anar tastant explicacions transcendents o tradicions espirituals diverses, sense massa orientació, ni profundització?
Jo crec que és positiu que la gent estigui oberta a conèixer coses noves. Que la gent practiqui ioga i taixí és part d'aquest creixement de la qualitat de la vida humana. Sí que és cert que dintre de la societat de consum és fàcil que això derivi en un producte més de consum.
Sabem quan es produirà el canvi de macroestructura?
La globalització ha estat possible gràcies al petroli barat i això té els dies comptats. Però els canvis que transformen el món solen ser silenciosos. El més important és canviar la mentalitat, les prioritats, els hàbits i les accions quotidianes. Les grans transformacions històriques no es poden predir.
Com les erupcions volcàniques?
Sí, de sobte el terra trontolla i després es para. I sembla que tot està bé fins que torna a trontollar. Fins que un dia erupciona. Esperem que la nostra no sigui una erupció destructiva sinó de creativitat i de sentit.