L'inventari del fons documental Carreras, una família de la noblesa menorquina, dipositat a l'Arxiu diocesà de Menorca, va permetre fa uns anys la descoberta d'una figura i una obra cabdal en la cultura catalana, ambdues vessants cridades a eixamplar el coneixement del grup il·lustrat menorquí. La principal novetat se situa en el fet, inèdit, que es tracta d'una dona, Joana de Vigo i Esquella (1779-1855), ciutadellenca, aristòcrata, enciclopedista, traductora i progressista.
Aquest fet permet ampliar de forma abismal l'abast de la Il·lustració menorquina i, amb ella, la que va afectar el conjunt de la cultura catalana, des del punt de vista del gènere, de la classe i la situació geogràfica.
Així de clar ho explica la coordinadora científica de l'Institut Menorquí d'Estudis (IME), Fina Salord, en l'article que recull el segon volum dedicat a Vicenç Albertí. La publicació que duu el nom de "Vicenç Albertí i el teatre entre la Il·lustració i el Romanticisme" manlleva el nom de les jornades celebrades a Menorca el mes de març de l'any 2010 per oferir la gairebé totalitat de les ponències i comunicacions que s'hi van presentar.
L'aportació més destacada d'aquesta dona il·lustrada és la traducció del 1801 de la tragèdia francesa de Claude Guimond de la Touche "Iphigénie en Tauride". Però no va ser l'únic.
Aquesta gran descoberta, que segons Salord, "és l'inici d'una investigació" i d'una futura edició dedicada a la figura amb tot el gruix documental que es troba dipositat a l'Arxiu, deixa palès el fet que "el moviment il·lustrat a Menorca va ser molt més extens i intens del que ens pensàvem". És d'aquesta manera que De Vigo s'afegeix a la brillant nòmina de traductors menorquins teatrals de l'època. L'article de Salord deixa clar que Joana de Vigo va convertir l'aventura intel·lectual en el centre de la seva vida.
El segon volum dedicat a Vicenç Albertí inclou una riquesa documental digne d'admirar amb temàtiques que es van abordar durant les jornades. Així, cal destacar l'anàlisi des de la "La vedova scaltra" de Goldoni fins a "La vídua astuta" d'Albertí a càrrec de Rosa Bertran. Maria Paredes parla sobre "Lucrècia i les altres Lucrècies" o Pep Valsalobre aborda "Joan Ramis, d'Arminda a Rosaura i viceversa", entre molts altres articles.
Tot i que en el primer volum l'IME no va poder-hi participar, en aquest segon sí hi ha deixat la seva empremta col·laboradora.