Després de tota una vida entregada al piano, Ramon Coll (Maó, 1941), una de les figures senyeres del pianisme contemporani espanyol i insigne pedagog, deia divendres adéu als escenaris. En un Teatre Principal no tan ple com l'ocasió mereixia, al mateix lloc on va debutar amb només onze anys i davant del seu estimat públic, el pianista llevava àncores rumb a paratges desconeguts.
Em resulta significatiu que el concertista maonès triés al Johannes Brahms més juvenil del primer període com a única companyia en aquest darrer viatge. I, més encara, que les quatre Balades, op. 10 i la Sonata, op. 5 fossin el seu únic bagatge.
Desconec si ha estat l'atzar, una qüestió de gust o algun altre motiu que se m'escapa, però aquestes composicions tenen un alt component simbòlic. L'op. 10, pel seu caràcter programàtic, de sabor "gòtic", inspirat en una terrible llegenda escocesa, representaria la fi d'una etapa i l'inici d'una nova. La Sonata, op. 5, perquè ha estat considerada com una mena d' "autoretrat" del propi compositor. En qualsevol cas, açò no són més que meres divagacions.
El pianista demostrà que, llevat dels seus greus problemes de visió, es troba en plenes facultats. Els dits tenen l'agilitat de sempre i la maduresa li dóna un plus de sobrietat en el maneig dels sentiments. Rigorós i fidel sempre en les seves lectures, s'aproximà a la pulsió brahmsiana oscil·lant des de la vessant més onírica de les Balades al pseudosimfonisme de la Sonata.
L'última lliçó
Ramon Coll evidencià, en la seva darrera presència davant d'un auditori, que afronta aquestes circumstàncies difícils amb aplom i molta serenitat. Perquè, deixar l'escena no és pa i mel. L'escenari crea addicció. Costa allunyar-se de la llum dels focus, de l'afalac del públic i dels aplaudiments. Per això, un observa amb tristesa quan grans personalitats d'èpoques passades deambulen com ànima en pena pels escenaris, a causa dels estralls de l'edat, sense trobar el moment de la seva retirada.
El recital es va perllongar amb cinc bisos pels continuats aplaudiments: tres nocturns de Chopin (l'op. 15/2, l'op. 48/2 i el BI 49), un arranjament de l'Andante de la Sonata per a cello i piano, op. 19 de Rakhmàninov i un petit estudi d'Scriabin. Semblava que l'intèrpret no volia marxar i seguia tocant.
A l'acomiadament en actiu dels escenaris anunciada fa poc pel baríton ciutadellenc Joan Pons s'uneix ara la del pianista maonès Ramon Coll. Estem parlant de les dues figures musicals més importants i de major renom internacional que ha donat mai aquesta estimada illa. Dues celebritats l'empremta dels quals costarà molts d'anys a igualar.
Hi ha moments en la travessia vital de les persones on s'ha d'agafar la canya amb força i donar un cop de timó. Prendre decisions, encara que no siguin fàcils, i adreçar amb mà de ferro la nau de l'existència cap a nous ports ens converteix en els únics patrons de la nostra vida. Salut i ventura!