Autofitxa
Em dic Sonia Diego, tenc 38 anys i sóc intèrpret en llenguatge de signes. Vaig néixer a Sabadell però als sis anys vaig venir a viure a Menorca. Sóc més menorquina que una altra cosa. Sóc mig maonesa i mig santlluïsera perquè vaig créixer a Sant Lluís però gairebé sempre he estat per Maó i ara hi visc. Estic soltera i m'agrada molt el cinema. Cada dilluns solc anar al cinema. I també la lectura. Sempre que puc em passo per la biblioteca. Sóc una fan de les biblioteques.
Com neix l'interès per aquest món del llenguatge de signes? Hi ha algun motiu familiar?
De motiu familiar no n'hi ha, però sempre que veia una pel·lícula que sortia alguna cosa en llengua de signes, m'encantava i sempre estava repetint els signes. Estava estudiant un mòdul d'educació, sobre jardí d'infància i va venir Olga López a fer-nos una conferència sobre la figura de l'intèrpret de llengua de signes en el món dels sords. Jo no sabia que existís aquesta figura. I vaig quedar gratament sorpresa. Em vaig informar. L'any següent vaig anar a fer les pràctiques del mòdul que feia i alhora vaig començar a estudiar llengua de signes. Em vaig especialitzar per l'Associació d'Intèrprets en Llengua de Signes (ACILS).
I a partir de llavors, què va fer?
Vaig tornar a Menorca. Aquí començava de forma incipient l'Associació de Sords i vaig fer algun servei. Treballava a la Casa de la Infància i ho combinava amb la feina d'intèrpret, al principi de forma molt esporàdica. Quan es va crear la Fundació de Persones amb Discapacitat ens van agafar per treballar dins la Fundació. En el meu cas, em vaig especialitzar en interpretació dins les escoles. I és el que estic fent actualment.
Es una feina gratificant, veritat?
Sí, perquè veus la resposta a l'instant. És una feina que no és gens rutinària. També és cert que gràcies a la meva feina s'eliminen barreres de comunicació. Sense aquesta figura, algú amb problemes d'audició no podria entendre-ho.
I a nivell escolar, aquesta figura és de gran ajuda per als nenes amb problemes d'audició.
La figura de l'intèrpret és relativament nova. Antigament, allò que es feia és que si una persona sorda tenia un fill oient aquest ho traduïa, però a vegades no es transmetia tot quant es deia, per por a la reacció. O, per exemple, dins les escoles, no hi havia la figura i els nens havien de fer un gran esforç per entendre el mestre. Ara, amb aquesta figura, traduïm tal qual, fem de mitjà de comunicació, ni opinen, ni tenim ni veu ni vot.
El llenguatge de signes és complicat d'aprendre?
És molt visual. Per recordar els signes, aquests són molt representatius. Se'm queda més el llenguatge visual que qualsevol altre idioma. Cada signe té una paraula. Hi ha l'abecedari i pots lletrejar però gairebé tot té el seu signe.
És una de les cares visibles en actes públics com els pregons de les festes. Poder fer visible allò que seria invisible, és un gran assoliment, veritat?
Un cop va ser declarada llengua oficial per a persones sordes, hi ha d'haver la figura de l'intèrpret on hi hagi un sord, tot i que costa. Vull pensar que sí s'està normalitzant. Tot i això, amb la crisis, allò primer que es retalla és la figura de l'intèrpret. Les subvencions són menors i fem menys hores dins un centre escolar. Gran part de les hores escolars, un fillet sord es quedarà sense intèrpret.