Joan Mercadal Benejam: «Tant es fet de ser pare com es fet de ser mestre m'han omplert sa vida»

Molts recordam a Joan Mercadal com un mestre exigent amb caliu humà. Nascut a Ciutadella el 1951, acaba de jubilar-se de mestre del Col·legi Salesià de «Calós» després de quaranta-quatre anys de docència. La seva història de mestre a alumne, de cor a cor, encarna la transformació de l'educació a la Menorca del tombant de segle XXI.

Et recordes com un fillet feliç a la Ciutadella dels anys 50? -Els primers records que tenc ho són: aquells d'anar a jugar a sa plaça, des mèrvols, de fer ballar baldufa. Es carrer era es pati nostro, allà on anàvem a jugar, es principi d'aprendre d'anar amb bicicleta i sí, consider que sa infància va esser feliç. A quina escola vares anar? -Vaig anar as seminari, on tenien una escola de primària annexa i, després, es darrer any de primària el vaig fer as Born perquè aquesta escola (des seminari) havia tancat. Els teus pares varen ser referents? -Cap a s'estudi, me'n record que d'al·lot, si no me sabia ses tables, no sortia a jugar. Mon pare feia feina a ca nostra a sa banqueta de sabater i me demanava sa lliçó i, quan sabia sa lliçó, podia anar a jugar. Hi havia una exigència? -Sí, mon pare, que no havia pogut anar a estudiar, no havia anat a escola a penes, va aprendre mentre noltros anàvem aprenent; o sigui, ell agafava es nostros llibres i, després, quan se va jubilar li va agradar moltíssim tota sa qüestió de papers, d'investigació i va ser es que més mos va impulsar a estudiar; s'obligació era fer almanco es batxiller. Jo no volia estudiar as principi però vaig fer es batxiller a Ciutadella, davant cas Duc on després va ser una escola de mecanografia i fent es tercer curs de batxiller va ser quan varen inaugurar s'institut. Vaig fer mig batxiller com aquell qui diu as carrer perquè no hi havia pati i jugàvem as carrer i s'altre mig as Quadrado. Així, vares ser de la primera promoció del nou institut Josep Maria Quadrado. -Sí. En acabar, em vaig despedir des llibres fins as setembre, que vaig veure que es companys anaven a estudiar i me va agafar... I vaig partir a estudiar. Per què vares decidir anar a estudiar magisteri i no una altra carrera? -Es principi no m'ho havia plantejat; es company més amic que tenia anava a fer magisteri perquè tenia un germà que era mestre i me vaig apuntar amb ell; o sigui, una aventura cap a lo desconegut. Cap a Palma! Encara no havia fet es quinze anys. De les assignatures de magisteri, trobes que n'hi ha hagut qualcuna que avui dia puguis dir que t'ha servit tota la vida? -Queda molt enfora i te diria que pràcticament a magisteri lo que sí que havia d'aprendre, que era lo bàsic, que era sa pedagogia, es professor no mos ho va saber transmetre i, com aquell qui diu, casi vaig sortir en faldaret. En vares aprendre més dins l'aula? -Sí. Tal vegada es professor que més mos va marcar era es de pràctiques, que era una persona que imposava un caramull de respecte i que tenia mol aclarit es tema de s'exigència amb sa justícia i demés, i ens va saber transmetre una sèrie de valors que després són es que m'han servit. On vares començar a exercir de mestre? -Encara no havia fet es devuit anys (els anys els complesc es desembre) i es setembre abans vaig començar a donar classes a Palma, a una escola privada que era com una acadèmia a un pis amb dues classes unitàries: una d'al·lots i una d'al·lotes des de pàrvuls fins a octau. Gairebé com si fos un any de pràctiques? -Sí, després ja vaig venir a Ciutadella. Es primer any vaig estar interí as Born fent una substitució a n'Andreu Bosch, es mestre, i llavors ja vaig venir aquí a Calós. Has dit que vares aprendre més dels alumnes que no al magisteri. -Jo sempre els he dit als meus alumnes. «Per què és que es mestres en saben tant?» I sa solució és perquè ells sempre demanen (en Joan somriu amb ganes). Què t'ha agradat més: l'aula o el pati? -A jo m'ha agradat més s'aula; realment consider que he estat molt sortat amb aquest aspecte perquè poder fer feina més de quaranta anys amb lo que t'agrada... Ho he passat bé (fa que sí amb el cap). Jo no barataria res de tot lo que he fet (i somriu satisfet). En aquests 44 anys de docència hauràs tingut uns 3.000 alumnes; ho has calculat mai? -No ho he calculat mai però, tenint en compte que hi havia anys que mos esmitjàvem els cursos, jo feia sa part de ciències i un altre ses lletres i, clar, representava noranta i tants alumnes per any i coneixies tothom. Per tant, més de tres mil alumnes és impossible recordar-los tots? -Sí, però ja se se'n cuiden ells de recordar-m'ho (torna a somriure) i alguns dels seus fills també han vingut amb jo. Record molts d'alumnes però tenc un caos d'anys. Sa satisfacció més grossa és veure que sí que hi ha hagut una certa intercomunicació entre ets al·lots i jo. Et queden més els noms o les cares? -Es noms. Pel fet de passar llista? -Sí, a pesar que era complicat perquè a Calós vam arribar a tenir cursos de fins a cinquanta-quatre alumnes. Vaig començar amb quart de primària; després, vaig passar a fer quint i vaig fer un caramull d'anys sext, que era el pas cap a secundaria. Quan van començar tots es canvis de s'EGB, vaig passar a secundària. Els alumnes: es respecten, s'aprecien o s'estimen? -Comences per respectar-los, els aprecies i en es final te'ls estimes i més aquells qui t'han fet passar pena, o sigui, aquell al·lot que ha estat complicat, que a ca seua no el podien acabar de doblegar. Són aquells al·lots que, si has hagut de perdre tres hores, xerrant amb es pares o xerrant amb s'al·lot, no t'ha sabut greu perdre aquella estona per intentar trobar una solució. La diferència entre l'any 1971 i el 2015, consideres que és gran? -Total! Una diferència brutal, brutal, perquè tota sa societat ha evolucionat: han evolucionat es mètodes d'ensenyança, sa tècnica. És un canvi enorme d'una època a s'altra. I la manera d'ensenyar, l'essència, ha baratat tant? -No, açò ve a ser lo mateix: és sa relació entre persones, o sigui, per atracar-te a una persona no t'hi pots atracar amb amenaces: t'hi has d'atracar amb ganes de compartir, ganes d'estar amb ell i quan ho veuen és quan comences a guanyar aquestes petites batalles, que deim noltros, de poder influir dins sa relació entre persones... Açò pràcticament no ha canviat: segueix essent igual, tothom té aquell desig de ser estimat, aquell desig de ser tingut en compte i, si arribes a tocar aquest punt, és quan connectes amb sa gent, amb ets alumnes i realment pots aprofundir. Per tant, aquest canvi tan brutal és un canvi només de la crosta, de les maneres, de les eines? -Sí, a pesar que açò té una influència molt grossa perquè es fillet és bàsicament un imitador i avui en dia així com està sa societat, qui és qui mos transmet uns valors que siguin positius? I com que hi ha tants de models, cada u es queda amb es que li interessa, i, clar, llavors és més mal de fer poder enganxar amb sa gent, sa complicació grossa és aquesta. Jo me'n record que es respecte cap as majors era una cosa bàsica, allò que mal contestar a sa gent major era una cosa impensable i avui en dia no passa res. Açò fa que tu no puguis tenir ja d'entrada aquell percentatge d'èxit que t'assegurava es fet de ser una persona major. Has compartit docència amb molts mestres i professors, què t'han aportat? -Jo mai m'he fiat de jo mateix i sempre és allò que et demanes, i açò com ho podria fer? I aquesta assignatura com a l'enfoques? Per jo, a Ciutadella, un des meus referents va ser en Pere Melis, li demanaves i aquesta lliçó? I et deia «feu aixiques!» Llavores era es qui tenia s'experiència dins es col·legi i realment me va ajudar bastant, i amb es companys es fet de fer cursets te va posant al dia. Si vols aprendre bé una cosa, intenta-la mostrar. Amb en Pere Melis vares coincidir prop de vint anys, vareu compartir el gust per la llengua i la cultura? -Sí, ell va ser s'iniciador, aquí a Calós, de mostrar català i no és que en sabés perquè llavores estava prohibit es català, o sigui, jo mateix quan estudiava primària a escola no l'empràvem i en es «recreo» teníem prohibir rallar en pla. El rallàvem a casa però practicar-lo literàriament era impossible, no hi havia possibilitats i en Pere Melis s'havia anat assessorant amb gent i se va obligar a fer una columna diària en Es Diari per tal que es correctors n'hi explicassin i, a base de voler, en va aprendre. I sa part cultural i de vivències, tradicions i costums, l'he apresa amb el contacte amb sa gent. I amb en Sito Mercadal, què vau compartir? És ver que vareu començar a fer de mestres en calçons curts? -Casi, casi (somriu). D'en Sito, jo en tenc un record moltíssim bo cap a ell perquè, quan jo vaig partir cap a estudiar, me'l vaig trobar en es barco, ell anava a fer es darrer examen de sa carrera. Tenia tres anys més i, com que era conegut i es pares es coneixien, va dir a mon pare: «no et preocupis, jo me l'emmenaré i li mostraré com és Palma». I realment va ser es qui me va situar damunt Palma. En principi, no hi havia residències, estàvem a una pensió i me va mostrar on era s'escola de magisteri i vam fer un parell d'anys vivint junts a Palma. Ell ja havia acabat sa carrera i feia classes a Mallorca; després, quan jo ja vaig haver acabat, ell no feia de mestre, feia feina d'oficina i jo vaig venir aquí a Calós i, al cap d'un parell d'anys, va venir ell i vàrem compartir molts d'anys. En Sito tenia una voluntat de millora personal com a mestre, llavors va aparèixer es Moviment de Renovació Pedagògica, i ell va ser un dels fundadors d'aquell moviment, o sigui, aquest grup de mestres que en pla de millora personal s'exigien ells mateixos, a base de reunions, de contractar gent perquè els explicassin noves tècniques. I en Sito hi va mantenir durant tota sa trajectòria com a mestre un contacte molt estret i, en certa manera, mos obligava a tots a haver-mos de posar al dia. Ell va ser una molt bona influència, com ho havia estat en Pere Melis. Amb la democràcia arriba la coeducació, primer amb l'augment de professores al claustre i més tard amb fillets i filletes compartint aula, era qüestió de temps o era necessari? -S'evolució de sa societat anava cap aquí i, bé, es col·legi de Calós amb açò va ser es darrer. Coeducació era una paraula que a segons quins salesians els feia tremolar, emperò as professorat, no perquè ja a l'any 70 havien entrat dues professores, na Paca (Llopis) i na Cati i després, es segon any, quan vaig entrar jo el 71, va entrar n'Ester i na Mariloli; per tant, a nivell de professors jo sempre hi he treballat. Quant a al·lots, ja era prop del 2000. No tornaria enrere. Durant els 44 anys de docència hi ha hagut a l'estat espanyol 8 reformes educatives, 14 consellers i 21 ministres d'educació, canvien les formes o el fet d'educar? -Jo t'ho definiria amb una frase: «hem anat sempre venuts». Es mestres hem anat sempre venuts, inclús record que, as principi que jo vaig començar a fer feina ja cap en es segon any, es preparava sa reforma que va fer es ministre reformista en Villar Palasí i mos feien fer tota una sèrie d'expedients i una sèrie de coses que els mateixos inspectors no sabien prou bé com havia d'acabar es tema, i actualment vivim aquesta mateixa situació. Hi ha un interès per dominar es fet educatiu, emperò per part de gent que no ha intervengut mai en educació i, clar, després tot açò cau damunt s'educació. Són com a dos mons paral·lels que no acaben d'encaixar mai? - Totalment. I ara hem de fer tota aquesta paperassa i arriba un moment que, en tost de dedicar-te a sa educació, has de fer d'administratiu. O sigui, ara actualment amb sa llei de qualitat, te vénen a fer una valoració a veure com van ses coses i te fan una inspecció documentada, a vam si tens tots es documents en línia, si està tot apunt; ara, dins sa classe, fes lo que et doni la gana! És ver, no l'interessa veure't en actiu. Si hi ha tots es papers, bona qualitat, diuen. La societat i la cultura menorquina varen entrar a l'aula amb les lleis d'educació de la democràcia i els mestres varen obrir les portes de les aules al poble que els envoltava? -Sí, perquè dins de qualque assignatura precisament se demanava que dedicàssim unes lliçons a lo pròxim, a lo conegut, o sigui, dins d'una teoria d'educació, es fet de conèixer sa geografia propera t'ajudava a poder entendre com era sa geografia a altres bandes. O sigui, pes fet de conèixer es nostro entorn, per comparació, podies entendre després altres coses. Ses lleis anaven cap aquí i, com que eren coses particulars nostres, o sigui, pròpies d'aquí, te feia més ganes de mostrar-ho. Defineix: Sant Antoni i la conquesta de Menorca. - A sa festa de Sant Antoni agafam sa identitat des poble menorquí. És quan se romp amb una història anterior i comença sa història actual. Hem de sebre d'on som. Sant Joan Baptista i les festes patronals. -Estar de festa representa compartir amb ets altres i Sant Joan per jo és un poc açò: es fet de compartir d'alegrar a tothom, ajudar que tothom faci festa. Sant Joan Bosco i els fillets necessitats. -Sa nostra idea d'educació. M'hi sent identificat, lo que no m'hi voldria comparar ni prop fer-hi. (rialles). Què t'ha resultat més fàcil, ser mestre o ser pare? (S'ho pensa una estona) -No m'ha estat massa difícil es fet de ser pare. I es fet de ser mestre, un dia encertes més, un dia encertes manco, un dia te'n vas preocupat perquè hi ha hagut un problema dins ses aules, un altre dia te'n vas satisfet perquè has resolt un problema. Tant es fet de ser pare com es fet de ser mestre me sembla que m'han omplert sa vida. (posa cara de satisfacció). En tot lo que és educatiu, has de ser arriscat, has de permetre que hi hagi equivocacions, o sigui, acompanyar i, quan veus que s'equivocarà, deixar-lo, no que es cremi sa mà però un ditet sí. O sigui, que vegi que ha d'anar més viu a sa pròxima. No s'han de sobreprotegir, han d'experimentar. A vegades, si no actues amb aquella valentia de dir m'arrisc, equivoca't i ja veurem què passa... El fill i la filla són professors de secundària? -Sí, han estat ells qui ho han volgut fer. Jo només veure'ls contents ja estic satisfet. Escoltar en Joan és com llegir una faula de Samaniego, amb un llenguatge pla i directe arriba a conclusions fonamentals. Gràcies, Joan, pel teu mestratge.