La vidalba és una planta enfiladissa que necessita altres vegetals per donar fruits i flors. És gràcies a aquesta qualitat d'interdependència que aconsegueix aferrar-se a la vida. Ha estat, sens dubte, el precepte que ha aplicat el Club Vidalba al llarg de 25 anys, una entitat que ha arrelat en la societat i s'ha enfilat fins a arribar al cim d'una abrupta muntanya anomenada inclusió. I sí, l'ha coronada. I amb èxit.
Els seus fruits s'han regat amb els adobs de la constància, l'educació, la conscienciació i, sobretot, l'esport, canalitzador principal de tots els seus objectius. Entén aquesta tasca esportiva com una manera de participar en el si de la societat.
El Club Vidalba va celebrar l'any passat el 25è aniversari des de la seva acta fundacional. Han estat prop de tres dècades regant il·lusions. Tantes que avui dia el Club disposa d'una cinquantena d'usuaris, un centenar de socis i un bon punyat de voluntaris, a més dels incondicionals familiars.
Fa trenta anys, l'esport per a totes les capacitats no es contemplava de manera reglada ni amb una entitat estructurada. Per circumstàncies, potser, de l'atzar, a finals de 1993 s'organitzà un curs per a monitors de natació per tal d'ampliar els seus coneixements cap a les persones amb discapacitat. I va ser la primera flor a néixer en un sòl bastant àrid. Però, amb un efecte dòmino, van començar a obrir-se les portes a la formació de professionals esportius de diferents disciplines adaptades i de cada taller naixien les pràctiques per a joves. Pas a pas, la realitat va evidenciar que ja no hi havia tornada enrere sinó un gran camí de feina, esforç i molta dedicació per aconseguir rompre barreres i obrir camins cap a la normalització de la presència de persones amb capacitats diferents en la societat. A més dels cursos i els tallers esportius, van organitzar-se sortides i activitats culturals que, per a molts dels joves, fou la primera vegada que romanien fora de casa.
Des de l'any 1994, aquest grup amb empenta per canviar el rumb de la vida a molts de joves illencs, funcionava com a una delegació a Menorca de la Federació Balear d'Esports per a Discapacitats. Però ja calia posar els fonaments d'una entitat amb cap i peus menorquins. Fou dia 15 de maig de 1997 quan se signava l'acta fundacional de constitució del Club Vidalba sota la batuta de Lita Triay, una dona valenta i ànima mater de l'entitat des que hi va sembrar la primera llavor. Triay s'acompanyà de Josep Florit, Mateu Seguí, Lali Pons, Juan Meléndez, Genoveva de la Puerta i Isabel Melsión. Van ser els socis fundadors. I al llarg dels 25 anys, els capitans d'aquest equip han sigut Biel Carreras, Javi Mayor i José Giménez, actual president del Club.
L'esport ha estat la saba que ha nodrit l'entitat. La primera activitat que es va practicar va ser natació, però amb els anys ha anat augmentant el planter de modalitats esportives fins a l'actualitat que n'ofereix una desena. Les competicions esportives els ha portat a viatjar i a adquirir noves experiències. Però, a ningú no se li escapa la gran presència del Club en nombrosos actes socials i esportius de la vida menorquina. Curses, travessades, tornejos i campionats, desfilada de carnaval i festes són algunes de les més de setanta activitats on van ser presents l'any passat.
Aquests esforços han merescut el reconeixement de la societat. Protagonistes de la Vida Menorquina per «Es Diari», guardó de l'Iris, Premi a l'Esport pel Consell i, ara, Premi Ramon Llull per part del Govern. Això ve a demostrar que s'ha normalitzat la presència del Club Vidalba dins la societat. Enhorabona.
Giménez: «Aquests guardons ens fan obrir els ulls»
Al president del Club Vidalba, José Giménez, li va sonar el mòbil la setmana passada d'un número desconegut. Era la presidenta del Govern, Francina Armengol, qui li responia a l'altra banda de la línia. Amb un sobresalt i sense saber a què es devia aquella sorprenent telefonada, José Giménez va reaccionar fent broma: «a qui he mort?». Armengol es va posar a riure i li anuncià la concessió al Club Vidalba del Premi Ramon Llull. Giménez no s'ho esperava, ningú no li havia fet espòiler. Per tant, la sorpresa fou majúscula i la il·lusió enorme. «Pensam que som un club petit, però aquests reconeixements ens fan obrir els ulls, tal vegada tenim més rellevància i hi ha més persones que ens miren de les que creiem», indica i assenyala que «hem creat un espai que, a través de l'esport, aconseguim que persones amb diversitat funcional se sentin part de la societat i la societat les vegi part d'ella». A més, és un lloc de suport per a famílies que comparteixen preocupacions, sentiments i dubtes. Perquè a vegades és necessari redirigir un vaixell sense rumb. Per això, Giménez assenyala que «ens agradaria que aquests guardons servissin per arribar a famílies que encara posen reticències a sumar-se al projecte». Provar-ho i aconseguir que els usuaris es diverteixin fent esport és la millor recompensa per a la família Vidalba.
El apunte
Vanessa Gomila, usuària: «Sense el Club Vidalba no hauríem arribat on som»
Vanessa Gomila és usuària del Club Vidalba des que el col·lectiu va començar a moure's per organitzar activitats, l'any 1994. És una de les usuàries que millor coneix l’entitat perquè ha viscut en primera persona el creixement i la maduresa del Club.
No hi ha dubte que les seves limitacions físiques s'han convertit en reptes que ha anat superant dia rere dia. I així ho demostra la gesta d'haver aconseguit pujar i baixar a peu la muntanya de Santa Àgueda. «Fou únic i irrepetible, tot i les dificultats, ho vaig aconseguir», assenyala emocionada.
Agraïda a Vidalba, Gomila no dubta a valorar l'efecte multiplicador que assoleix l’entitat, ja que congrega, fa pinya i fa possible «conèixer llocs que jo sola no hagués pogut visitar». També li ha permès «fer amics sense diferències i participar d’activitats esportives aptes per a tothom».
A més de l'esport, destaca les activitats d'oci com excursions, viatges culturals i competicions. Gomila dona les gràcies a l’equip de Vidalba per entregar «el seu temps i dedicació, perquè sense ells, no haguéssim arribat on som».
El apunte
Valentí Florit, monitor esportiu: «Em fa feliç veure les seves cares d'il·lusió»
Un dels grans pilars de l'entitat són els monitors esportius. Ells són qui fan les activitats divertides, entretingudes i amb ganes de tornar-hi.
Valentí Florit fou un dels participants en aquell primer curs per a professors de natació adaptat. I aquella experiència el va omplir tant que no ha deixat d’estar vinculat al Club. «Aquell curs em va arribar al cor», assenyala i afegeix que amb aquests anys «mai no he perdut la il·lusió de veure com els meus alumnes xalen fent esport». L’activitat física és la seva vida, la seva tasca professional, per això, «tenir l'oportunitat de compartir els sentiments que m'aporta l'esport amb ells em fa sentir realitzat, no només en l'àmbit professional, sinó sobretot en l'emocional i el personal».
Amb això, apunta que «veure l'esportista amb un somriure d'orella a orella, sobre un pòdium, i amb aquelles llàgrimes d'il·lusió, em fa feliç».
Conclou que «per a mi el Club Vidalba és esport, amor, sentiment, camaraderia, il·lusió i molta felicitat compartida».