Les gallines de ca la senyoreta Olla no em feien gaire gràcia. Estaven dins un galliner de fusta, amb teulada de zenc, i en Nil les alimentava amb blat d'indi i amb sègol pastat amb llet; elles l'envoltaven, golafres, mentre abocava el menjar dins les menjadores. Ell feia la rialleta, quan veia que jo m'ho mirava d'enfora, sense cap ganes d'entrar dins el tancat. El gall, orgullós, pujava dalt la barra, amb la cresta ben vermella, i quan en Nil l'increpava, semblava i tot que li contestava.
- Quants d'ous, avui, Diomedes?
- Kikirikiki.
També hi havia un gos, en Perceval, que guardava el galliner. En Perceval movia la coa i treia una llengua llarga i prima, com de pedaç. Vegades, quan n'Adelaida venia de nits, entràvem dins el galliner i les gallines feien tant d'esvalot que teníem por que despertassin tothom. Però en Diomedes les feia callar com un general i una que era més amorosa em posava un ou calent damunt la mà. Llavors sortíem a trescar per la ciutat, en Perceval darrera nosaltres, com si fos el nostre guardaespatlles. En aquella hora tot estava en silenci i els carrers semblaven de plata, molls d'humitat sota la llum de la lluna. Els carros i les bicicletes dormien el so dels justos i els fanals de les cantonades ploraven llàgrimes de resplendor. Quan ens giràvem, vèiem que ens seguia tota una corrua fidel: en Perceval, en Diomedes i les gallines.
Per aquella època solia hostatjar-se a la fonda una família de gitanos. Venien a vendre roba a la ciutat, generalment dues dones i un home. La dona més vella era molt silenciosa; sempre cofada amb un mocador negre, tenia la cara arrugada com una patata de Màlaga, en el dir de mumare, tan arrugada que semblava que havia de treure brulla i tot, allà on li creixien els pèls de la barba. Era, però, molt bona dona i menjava amb molta correcció, sense fer gens de renou; si li deies res, alçava un dit tot ple de nusos, com la branca d'un arbre, i semblava que posava a Déu per testimoni de la seva fruïció. La dona jove tampoc no era gens xerradora; era, però, molt polida, amb una cabellera llarga, onada, negra com a carabó, i uns ulls enormes, que li reien quan parlava. Jo imaginava que la vella era la Marededéu, ja envellida, i que només quan ajuntava les mans per pregar tornava a la flor de la vida, formosa com un sol. La jove devia ser Maria Magdalena, i quan l'home tornava de pelegrinar per tota la ciutat, trucant de porta en porta amb la feixina a l'esquena, ella li devia rentar els peus cruixits dins una ribella per eixugar-los després amb aquella cabellera onada com la mar. L'home devia ser el seu pare, alt i fort, rialler, amb el front rodó i els cabells d'una banda planxats damunt la calba.
Aquella vegada els gitanos, que dinaven amb jo a la taula del menjador fosc, havien dut un fillet de la meva edat, de pell blanca com la neu i cabells ben negres. Era fill de Maria Magdalena, i com que n'Adelaida venia sovint a dinar amb nosaltres, tots tres ens vam fer amics. Sempre estàvem junts, i compartíem els nostres secrets, de manera que quan n'Adelaida va tornar a visitar-me de nits, vam anar a cercar en Pepet i tots tres vam baixar a ca la senyoreta Olla. Vam agafar l'espantamosques, i en Pepet anava davant, fent contorsions, i nosaltres anàvem darrera, armats amb l'espantamosques i una granera. Naturalment, ens seguia la nostra cort: en Perceval, en Diomedes i les gallines. Li vam prendre cap a la plaça, vam enfilar l'escala i vam pujar dalt el molí. L'alba ens somreia, vellutada de blau, encara amb unes quantes estrelles pàl·lides, i el gall i les gallines van saltar cap a la paret emblanquinada, esperonats per en Perceval, i tots hi van quedar estampats en fila índia, com si fossin una sanefa pintada.
En Pepet va veure la seva; va anar a cercar el bastó de la Marededéu, que es veu que tenia poders màgics, i va transformar en Perceval en un cavall gris de tons argentats, en Diomedes en un cavall negre, lluent com l'atzabeja, i les gallines en cavalls bruns. Nosaltres ens vam vestir de cavallers i hi vam qualcar, seguits per tots els genets de la fantasia.
Vaig pregar a en Pepet que em deixàs el bastó de la Marededéu, i com que em feia molt d'amic, se les va enginyar per requisar-lo tot un dia, i la pobra velleta anava com a boja, tornant a totes les cases on havia anat i escorcollant tots els racons de la fonda en cerca del garrot. Jo l'havia dut a cal meu conco en Llorenç, que era un dels darrers araders de la ciutat, amb el prec que me'n fes un de ben igual. El meu conco va cercar un tros de llenya de la mateixa casta, la va tallar i polir exactament amb les mateixes característiques que el bastó original, fins i tot les mateixes mòsses i fallades, i en acabat el va envellir i desllustrar, perquè semblàs molt emprat.
- Ja diràs mal d'es teu conco, que no coneixeries quin és es bo.
Somreia, mostrant una dent d'or, amb el cabell curtet i els ulls intel·ligents, una veu pastosa, però suau, que acaronava l'oïda. I en efecte, quan els vaig haver barrejat, no vaig saber destriar quin era el bastó original. Ho vaig confiar a l'instint, i en vaig deixar un d'un poc amagat, però a l'abast de la velleta. Quan el va trobar, va dir, "Alabat sia Déu", i es va senyar tres vegades. Després va semblar que notava quelcom estrany al tacte, com si aquell bastó no fos el seu, i el va voler provar. El va clavar en terra, dins el pati, i li va ordenar:
- Floreix.
I el garrot va treure floretes blaves, campànules arraïmades, i feia molt bona oloreta, com se correspon al bastó de la Marededéu. Jo que m'ho mirava de mec de mec darrera els vidres vaig sospirar alleugerit, perquè no havia equivocat el bastó.
Els gitanos se'n van anar, però van prometre que tornarien per primavera i vindrien altra vegada amb en Pepet. Naturalment, n'Adelaida i jo l'enyoràvem, sobre tot els primers dies. Va ser llavors que vaig treure el meu bastó i li vaig contar a n'Adelaida que la Marededéu l'havia clavat al pati i li havia ordenat:
- Floreix.
Clavat al bell mig del pati, el meu bastó també va florir, i n'Adelaida i jo ens abraçàvem, encantats de la meravella i de l'art d'arader del meu conco en Llorenç, que havia reproduït fins i tot els poders màgics del bastó. Aquella nit vam tornar al molí dels "cavallitos" i pel poder del bastó, cavalls i cavallers es van posar en marxa, dirigits pel cavall gris argentat, amb el cavall negre i la corrua de cavalls bruns al darrera. Eren petits, com l'aviram, i quan van arribar al galliner de ca la senyoreta Olla van tornar ser en Perceval, en Diomedes i les gallines. A l'hora del crepuscle vam tornar pujar les escales del molí, i allà dalt la façana, molt ben pintats, hi havia encara la filera de cavalls i cavallers.
A un carreró darrera la fonda hi vivia na Rosa, una vella misteriosa que tenia una botiga de fruites i verdures, i tenia també fama de bruixa. Asseguda a una engronsadora, amb el cabell blanc despentinat, els ulls enfonsats en pelleranca i la cara esllanguida, no tenia com a massa bon aspecte. Ja no despatxava darrera el taulell, això ho feia el fill, un home llarg i prim, també amb el cabell blanc, que no tenia dona. Jo hi anava sovint, a ca na Rosa, a dur feixets per fer sopa, o bé endívies o fruita. Aquella dona sempre em dedicava un somriure, des del fons de la seva decrepitud, i potser per això no em feia cap por. Aquell dia hi vaig anar amb el bastó, i tot just el va veure els ulls se li van encendre i el va voler inspeccionar de prop; se'l va mirar pels quatre costats, el va ben torcar amb el davantal, que no calia, perquè estava ben net, i em va dir:
- Què en vols, d'aquest bastó?
- No me'n vull desprendre.
Em va oferir tot l'or del món, i jo vaig riure, perquè na Rosa no semblava nedar, precisament, en l'abundància. Llavors ella va ajuntar les mans per tancar-les plegades, i quan les va tornar obrir tenia un diamant gros com una pruna, lluent com el sol, una joia cosa mai vista; però jo no li vaig voler baratar aquella pedra preciosa pel meu bastó.
- Fas bé, es qui barata, es cap se grata.
Me'n vaig tornar cap a casa, més que satisfet amb el meu bastó, i quan vaig veure n'Adelaida li vaig contar la feta. Ella va riure, i en allò vaig conèixer que havia fet bé: què valia, tot l'or del món, comparat amb el poder de la fantasia? No valia res. Vaig tornar clavar el garrot al bell mig del pati i li vaig ordenar:
- Floreix.
Però llavors el bastó no va florir, ans va romandre tan eixut i nu com havia quedat després que la branca seca havia estat polida i envernissada pel meu oncle.