"A l'hora de pintar, el temps no existeix"

Raquel Marqués
Ciutadella

"¿Puedo decir que conozco a Carlos Mascaró porque conozco su pintura? No lo sé, pero estoy seguro de que conozco a la mejor parte del alma de Carlos Mascaró". (Antonio Gala)

Què suposa per a vostè que Menorca el reconegui amb l'antològica "La llum de la memòria"?
És un gust i un plaer exposar a la sala El Roser de Ciutadella. Amb el seu recolzament, el Consell insular i tres ajuntaments (Ciutadella, Ferreries i Maó) han ajudat a fer un somni realitat amb un muntatge que ha costat molta feina. Una antològica és important perquè és la feina de 30 anys. Hi ha quadres amb els que no em retrobava des de feia 25 anys. I la veritat és que són com a fills que tornen...

I quina sensació té el pintor quan es retroba amb la seva obra?
Tu li dones la vida al quadre però ja saps que quan l'acabes de pintar l'obra per si mateixa pren el vol a cercar a qualcú, així que llavors a partir de que tu l'acabes comença una altra vida. Després pots tenir la sort, com jo, que els quadres que tant t'estimes tornin, i en aquest cas estan impecables i veig que han envellit bé.

En veure aplegats aquets 30 anys de feina, com contempla l'evolució?
Bé, aquets són efectivament els darrers 30 anys de feina, però vaig començar a pintar amb 7 ó 8 anys. A aquesta mostra es poden veure clarament les diferents etapes, sobretot dels últims 10 ó 12 anys en què m'he dedicat bastant als interiors menorquins. La temàtica menorquina (el llaüt, la platja, es pinar, la mar...) s'ha tractat molt a l'Illa i està molt bé, però també és interessant que tota aquella gent que pel que sigui no ha tingut l'oportunitat de veure per dins un lloc o una casa típica menorquina ho pugui fer a través de la meva pintura. I així ho vull donar a conèixer no sols a la gent de fora, sinó també a la gent d'aquí. Veure l'emoció que sent l'espectador davant el quadre ja compensa tota la feina feta. Tota la resta no és més que pintura damunt fusta. De les 44 obres que hi ha exposades (o de les 50 que inclou el catàleg, perquè hi ha quadres que no han pogut viatjar a Menorca per a l'ocasió) hi veig una evolució clara, però el que està clar és que és el quadre el que xerra un poc per tu.

La suma de creacions al llarg de la seva trajectòria és molt més llarga.
Sí. En tota la meva carrera tenc comptabilitzats al voltant de 300 obres. Sempre he duit una relació dels quadres (amb els títols, les mides, els propietaris...) el que passa és que amb el trui del muntatge de l'exposició lamentablement vaig perdre el llistat, així que agrairia a tothom que tingués obra meva que contactés amb jo per tal de poder refer-lo. Vaig fer la meva primera exposició als 17 anys, al meu poble Ferreries, i també és allà a on em faria il·lusió poder presentar la darrera.

Quina ha estat la seva escola?
Som autodidacte i "a mucha honra", com diuen els castellans. L'únic professor que he tingut ha estat Johannes Vermeer, i Déu ni do comptar amb aquest mestre. Jo sempre dic que la pintura ha de tenir pare i mare. Al principi és inevitable reproduir influències i després fent camí ja es troba el propi llenguatge, el segell personal. Crec molt important estudiar, apart de a la tècnica, als grans pintors, perque només estudiant-los i veient la seva pintura és com si fessis un curset per correspondència. I sobretot si tens l'oportunitat de contemplar els originals en directe viatjant per tota Europa, com és el meu cas, perque només mirant el traç de la pinzellada ja et dóna informació de com ha fet feina aquell pintor. I si a més a més tens l'habilitat de saber copiar als mestres has de fer-ho perque copiar és la manera més bona d'aprendre perquè comences a raonar perquè ha posat un color al costat de l'altre i entens al pintor. Per a jo un dels majors elogis que m'han fet va ser dir-me que una de les meves obres semblava un interior actual però que recordava als interiors holandesos del segle XVII. Ells precisament en són la meva obsessió perquè és una pintura amb la que em sento molt identificat.

Empra la mateixa tècnica que ells?
Sí, és la tècnica de les veladures. Però en els materials tenc la sort de comptar amb coses que ells no tenien, encara que la filosofia de com crear i de com estructurar un quadre és la mateixa. La veladura avui dia no s'empra perquè és molt difícil i perquè has de tenir una paciència infinita, però val la pena perquè és tan polit com veure un naixement. I en aquest sentit jo m'enfrento a les pintures amb molta paciència i calma, dedicant a cada obra passió i tot el temps que precisi i fent el meu realisme (sense caure en la temptació de l'hiperrealisme), humanitzo la pintura, llevant-li tota la fredor al tema. Només fent molta feina es pot arribar a la satisfacció íntima davant una obra. Tenc obsessió per la perfecció, la meticulositat i sobretot per la tècnica.

Cuida molt el detall.
Sí, però són senzills, gens barrocs. Qualsevol motiu ja et serveix d'argument si tens tècnica i sensibilitat, que han d'anar a un cinquanta per cent.

I la llum és clau a la seva obra.
Sí, jo sempre xerro de tècnica, sensibilitat i llum. La tècnica és bàsica, hi ha que aprendre a fer un bon dibuix. Els meus quadres desprenen aquesta serenitat perquè baix hi ha un dibuix que cerca la perfecció, que estructura i ordena el quadre, i així és com després transmet a l'espectador equilibri i pau.

El tema religiós també hi és present.
Sí, a totes les exposicions, per exemple, hi tenc un "Darrer Sopar". Empro molt el simbolisme: el pa, el vi, la creu... És un tema que sempre hi és present.

És un pintor constant.
Sí, treballo diumenges i tot. El que faig és que quan un dia veig que la mà no m'hi va, és contemplar. M'agrada molt mirar. Un pintor a més de saber fer ha de saber mirar, ha de transmetre coses... El que és important és que a l'hora de pintar el temps no existeix. Avui desgraciadament la gent pinta amb molta pressa i jo vaig contracorrent, amb una feina pausada, pensada i feta amb esbossos. M'ho prenc molt en serio.

Creu que el seu realisme ha condicionat que a Menorca es conegui menys la seva obra que fora?
Sí, sens dubte. Tenc ganes que passi l'exposició per poder tornar a pintar al silenci del meu estudi, a tothom li agraden els reconeixements no et diré que no, però lo meu és l'anonimat sobretot quan treballo a l'hivern. Jo no vaig a llepar a ningú ni formo part de certs circuits. Al final el temps posa a tothom al seu lloc. No està bé que jo ho digui, però pens que l'èxit d'aquesta mostra al Roser, segons em comenten, serà dels que marcarà època. A Menorca som en Carlos que pinta, però fora som una persona amb cara i ulls que té quadres a llocs molt importants. Som un professional amb el sentit etimològic de prenir-m'ho en serio, som pintor les 24 hores i aquesta és la gran diferència entre pintar o ser pintor.

Què el captiva d'aquest tipus d'atmosferes?
Els interiors buits perquè pels indicis que vas deixant, com per exemple una porta mig oberta, poden estar carregats d'humanitat si els hi saps donar sentiment i aquesta atmosfera de casa de pagès, de gent senzilla. Hi ha que fer camí i arribar a l'ambient que t'has proposat. L'interior és una tècnica molt difícil, has de dominar a la vegada el dibuix, la perspectiva i l'atmosfera, si una d'elles se t'escapa el quadre ja balla. La investigació amb rigor i disciplina és molt important, així com la dels pintors que ens han precedit. Els clàssics en saben més que tu.

Mai s'ha sentit paralitzat davant el quadre?
Sí, concretament m'ha passat amb un de gran format que està aquí a l'exposició. Per a pintar és bàsic estar enamorat del quadre i ell de tu, és clar. Hi ha d'haver una connexió totalment afectiva, sinó és quan esdevé un hiperrealista absurd. Al quadre hi participa tot de tu, tant física com psíquicament. El cervell i el sentiment, l'alè, l'agilitat al moure't...

Què és l'art per a vostè?
Una manera de viure. L'art és fonamental a la meva vida i crec que està present a les vides de tothom, el que passa és que n'hi ha que no el veuen. És un descobriment personal que la majoria de gent fa qualque dia. A més, és una interpretació del món, et fa disfrutar del més humà. L'art és sensibilitat i fa que passis per la vida enterant-te de que hi has passat.

Un pintor ha de néixer?
Sí, així és. A més, hi ha d'haver una part de formació i desenvolupar tots els mitjans tècnics que tenguis a l'abast, però al revés és impossible, ja pots néixer sense cap aptitud per pintar que encara que vagis a les millors escoles del món no pintaràs bé mai. La teva pintura serà correcte, però no tindrà la sensibilitat del pintor.

Tornant a l'exposició, deu ser tot un orgull que un escriptor com Antonio Gala hagi prologat el catàleg d'aquesta antològica?
Sí, per jo ha estat un reconeixement molt sincer. A l'escrit diu que si "en Vermeer de Delft avui visqués, pintaria com Carlos Mascaró", i aquest és sens dubte un dels millors elogis que em podria haver fet. Poder conèixer a Antonio Gala ha estat una història entranyable i molt polida.

Acabem l'entrevista amb un emocionat Carlos Mascaró (Ferreries, 1957) parlant de la seva passió per la lectura en general i per Antonio Gala en particular. "El que passa és que no em paguen per llegir, només per pintar...", comenta. Per fortuna nostra, així és. Durant la nostra trobada el pintor insisteix amb un fragment del llibre "El alquimista holandès", de Isabel Abenia que diu el retracta a la perfecció: "La pintura és realment un do diví, però el pintor no està lliure de càstig. Els mortals dotats d'aquesta gràcia han de pagar car l'atreviment que suposa emular el Creador: la supèrbia que embarga el pintor es contraresta amb la melangia que pateix l'ànima de l'artista i que l'omple de tristor i de melangiós dolor intern. El del pintor, és alhora un ofici beneït i maleït del qual no et pots lliurar mai. Si neixes pintor, mors pintor; i res en el món podrà desviar el camí traçat".
Aquest és, idò, el leitmotiv de qui ha nascut pintor.

"La llum de la memòria", a la sala El Roser de Ciutadella fins al proper dia 30 d'agost. A la sala d'audiències del Claustre del Carme de Maó, del 27 de novembre al 8 de gener de 2010.
www.carlosmascaro.com