Criden l'atenció dels turistes– de fet, molts s'hi fotografien i tot– i, a més, anuncien als ciutadellencs que Sant Joan és més a prop. Són les cadires que gent com en Joan Anglada, cada any col·loquen a dalt des Born, per poder gaudir de «la millor vista del món a la festa, al caragol. D'on sec jo, veig el caixer senyor davant la catedral, com es prepara per fer l'entrada», ens diu, emocionada, la filla den Joan, Esperança Ametller (82 anys), que és per qui posa les cadires; algunes de plàstic i també qualque 'relíquia' mobiliària.
I és que fa devers 40 anys que hi posen cadires, «o anàvem 'a guardar es banc', que es diu, també devora la música. En Bepis, n'Esperança, la tia Maria, la família Caules... Cada any hi som, de tota la vida. Primer feim un arròs, cuinat per Bep Gornès (un nebot), i després anam cap allà, de prest». I per la llarga espera, «ens tornam. I un any ens duen prunes, altre any ens ofereixen un ginet o aigua... Per a mi és molt especial perquè és gairebé l'únic que veig de Sant Joan». Ara, la vista, «és la millor. Per jo ho és tot; cada any ploram d'emoció».
35 anys posant cadira
Na Sili Taltavull (61 anys) és una altra de les fixes, amb les seves cadires d'espart, as Born. «Fa uns 35 anys que les posam, ja des de petites, amb les meves germanes (Mª. Àngels i Tònia) i amigues. També els meus fills, Damià i Tita. I ara ja és pels néts (Paula, Borja i Roger) però encara m'encanta veure entrar el caixer senyor tan bé», ens diu. Açò sí, «les cadires en passen un fum, encara que siguin velles. L'any passat ens en van rompre una però bé, al moment d'anar-hi– devers les quatre– no tenim problema i la gent ho entén normalment, encara que a algú li costi».
Gracias a tots es ciutadellencs per distreura a tot foraster. Tot Cristo a Sant Joan i sa resta de menorquins a disfrutar des seu poble sensa fer renou. Amb lo guapes que eren abans ses festes i ho convertit en una disputa continua. I vos ho heu cercat tot solets amb tanta propaganda. No en voleu cap que no sigui daqui? Ja no hi sou a temps.