Thalassa convertirà es Castell en l'epicentre del patrimoni marítim de Menorca. Aquest és el desig que gira al voltant d'un centre museístic que permet assolir dues fites. Per una banda, preservar i fer un reconeixement a la tradició marinera i al vincle dels menorquins amb la mar, i per l'altra, recuperar un espai com les pedreres de s'Arraval Vella.
Aquest diumenge, de 10 a 20 hores, es farà una jornada de portes obertes perquè tothom que ho desitgi pugui contemplar el resultat final d'aquest centre d'interpretació, que vol fer justícia i resoldre un deute pendent.
Així ho entenen els impulsors del projecte, els Amics de la Mar del Port de Maó, que «ja en els estatuts fundacionals figura la necessitat de que Menorca tingués un museu dedicat al patrimoni marítim». Ho expressava aquest divendres el president de l'entitat, Tòfol Mus, qui s'emocionava quan reconeixia que «era una il·lusió que, la veritat, no ens pensàvem que tindríem l'alegria de veure realitzada» i que ha acabat per «superar totes les expectatives».
Dues sales i un recorregut
El museu consta de dos espais diàfans units per un petit passadís, tot, excavat al marès pels antics picapedrers d'aquestes pedreres situades just davall del camp de futbol des Castell.
El discurs expositiu el formen una sèrie de panells amb informacions molt variades, a més d'una mostra de disset barques antigues que els Amics de la Mar han anat recuperant al llarg dels anys, i diverses col·leccions d'eines i instruments de diferents oficis i pràctiques lligades a la mar. Hi ha, també, elements que conviden a la interacció amb el visitant, sobre nusos mariners; un sistema de bossells i politges; o una escultura participativa creada per l'artista Ana Llorens, que reivindica, per al medi marí, la importància de la posidònia.
Entre les disset barques exposades hi ha exemples de diferents tipologies. Hi ha tèquines com la «Sirena» o la «Bonanza», gussis com el «Pedro» o el «Rafael», bots com el «Maricel» o el «Margarita XVII», llanxetes com la «Maria», snipes com per exemple el «Binisermenya», bots-llaüts com l'«Ona» o «S'Olivera» o «l'única mariscadora que hi ha a Balears», explicava Mus, referint-se a la «Kety», construïda el 1926.
Aquestes embarcacions, que són el resultat de les restauracions i la perseverança dels Amics de la Mar per a conservar aquest ric patrimoni, es distribueixen entre les sales del museu, i que es poden veure seguint el recorregut, que ve indicat per unes gavines.
Per començar, s'explica al visitant la relació de Menorca amb les pedreres, de les que avui n'hi ha testimonis ben emblemàtics, com les de S'Hostal, a Ciutadella, o les de Robadones i de s'Arraval Vella, des Castell. A partir d'aquí, es posa de manifest la importància de la recuperació d'aquests espais i les seves condicions climàtiques, que esdevenen adequades per a la conservació d'embarcacions.
L'exposició mostra la importància de la mar en un territori com una illa, com són les costes menorquines, la diversitat del fons marí i la seva biodiversitat. I a poc a poc s'endinsa en temàtica marinera, parlant de qüestions que tenen a veure amb la meteorologia i als efectes en l'estat de la mar i a com açò afecta a l'hora de navegar.
Per referir-se a la mar no es poden obviar les amenaces, com la degradació del medi, la contaminació i la necessitat de preservació i d'optar per una pesca sostenible.
Material i immaterial
El muntatge es fa en unes dependències que han requerit una intervenció de neteja i de recuperació, de la mà de l'arquitecte Joan J. Gomila, de Joan Alemany com autor del projecte museogràfic, i de l'empresa Mediterranium.
El centre d'interpretació, que per Gomila, «respecta l'essència» de la pedrera i incorpora un paviment blavós, incideix tant en el patrimoni material com l'immaterial, és a dir, la transmissió de la cultura marinera, els coneixements, els costums, les cançons, refranys o toponímia, de la qual n'hi ha un bon exemple, referits als ports de Maó, Ciutadella o Fornells.
Les embarcacions tradicionals, la seva tipologia, les que es conserven i les que ja han desaparegut, són motiu de diversos panells informatius, igual com també n'hi ha de referits a la vela llatina, amb explicacions sobre les parts d'una barca, les maniobres amb les veles o tècniques de navegació.
És clar, hi ha seccions dedicades a l'ofici del mestre d'aixa, amb il·lustracions i explicacions de com es dissenya i fabrica una barca, els materials que s'empren i, fins i tot, recorda la figura de mestres referents d'aquesta professió, avui, en seriós perill d'extinció. Apareixen, per exemple, en Paco Preto ‘Miquelillo', des Castell; n'Antoni Taltavull ‘s'Obercoc', de Maó; o n'Antoni Pons ‘es Cariquillo', i en Jaume Fornaris, de Ciutadella.
En aquest punt, hi ha una col·lecció d'eines antigues, al costat d'un varador amb una barca, que ajuda a crear una atmosfera molt particular, que s'arrodoneix amb una col·lecció d'instantànies a l'«Espai Toni Vidal», on el fotògraf des Castell fa la seva aportació a un museu on no falta una bona col·lecció de fotografies, on apareixen centenars de personatges, llocs i barques, que ajudaren a configurar la història de la tradició marinera a Menorca.