«En todas las poblaciones importantes existen zonas tituladas ‘barrios chinos', cuya descripción y características son innecesarias por ser de sobra conocidos por todos». Així es recull en un document de treball de la Direcció General de Seguretat de Balears del gener de 1966. Evidentment, el delegat de Seguretat que signa el text no es referia a un barri de població xinesa, sinó a un barri on es concentrava la marginalitat en totes les seves manifestacions. En aquest submon, les classes excloses de la societat hi trobaven un espai de tolerància i de supervivència. Per a les persones homosexuals el barri xinès era un lloc per viure i treballar, cosa que els era negat a fora, als carrers de la societat heterocisnormativa, masclista i homòfoba. Per açò al barri xinès o zones equivalents hi trobem més homosexuals -visibilitzats!- que treballen als bars, fan espectacles a teatres i cabarets, trafiquen drogues i són xapers.
L'expressió «barri xinès» és emperò molt anterior als anys 60. Neix l'any 1925 quan el periodista Francisco Madrid (Barcelona, 1900 - Buenos Aires, 1952) escriu un reportatge a «El Escándalo» on explica totes les interioritats del barri Raval de Barcelona. El terme va tenir èxit i ràpidament fou assimilat per l'imaginari de la ciutat. Pels carrers del submon del Raval d'aquella època hi trobem locals icònics, com la sala de festes La Paloma, el cine Arnau (Paral·lel, 60), el pub Barcelona de Noche (Tàpies, 5), el Cabaret Gambrinus (Guàrdia, 9) o el teatre El Molino (plaça de Bella Dorita, 99), a més de prostíbuls i hostals. Va ser precisament El Molino, i l'ambient tolerant del Raval, el que va inspirar al maonès Miquel Guàrdia Timoner durant els seus viatges a Barcelona, a posar en marxa el cabaret El Trocadero. El local va obrir les portes dia 22 de desembre de 1934, al carrer de Santa Catalina de Maó.
L'escriptora Margarita Caules ha recreat esplèndidament i de forma detallada, en diversos treballs, la història d'El Trocadero i la vida as Barrio. En un article publicat l'any 2011 al diari «Menorca» descriu Miquel Guàrdia, o en Miquelet, com un «home educat, amable, acollidor i efeminat, al que li agradava anar amb senyors». En resum, el propietari i dinamitzador d'El Trocadero era un homosexual visibilitzat, cosa que en el context d'una societat regida pels estrictes patrons de gènere sobre la masculinitat i la feminitat, el degué marcar -o definir- de per vida.
L'obertura d'El Trocadero va atreure molt prest nous locals musicals i d'espectacles. Com explica Margarita Caules en «El Trocadero i sa vida popular en Es Barrio», «aquell trosset de Maó comptava amb El Trocadero, es Petit Cabaret, La Macarena, El Rancho, El Gato Negro, es bar Celeste i sa taverna de Policarpo Trinidad. La zona, que abastava els carrers de Santa Cecilia i de Sant Sebastià, coneguda com es Barrio, concentrà a principis del segle XX la majoria de prostíbuls de la ciutat, entorn dels quals s'hi obriren bars i cabarets. En El Trocadero hi actuaven orquestres i s'hi representaven espectacles de variétés. També disposava d'algunes habitacions reservades a la planta de dalt, destinades per a ús estrictament masculí. Miquel Guàrdia, a més de regentar El Trocadero, va ser propietari d'un local de prostitució femenina, Casa Tofull, situat al carrer Santa Cecília».
Documentalment, i de forma cronològica, sabem que l'any 1935 hi havia a Maó, a més d'El Trocadero, el cabaret —inicialment cafè— La Macarena, que més endavant tornaria a convertir-se en cafè fins a l'any 1943, que desapareix. La Macarena estava ubicada al carrer Sant Sebastià, número 28, i el seu propietari era Diego González Bennasar, que el gestionà juntament amb les seves germanes Paca i Francesca. Elles també eren les propietàries d'un altre local, es Petit Cabaret, que funcionava com a bar de cites. Na Francesca no s'amagà mai de la seva homosexualitat.
A Maó, l'any 1941, a més del Cabaret Trocadero i la Casa Tofull, hi havia nou cases de prostitució: Casa Amparo (carrer de Sant Nicolau, propietat de Carmen Garido Tortosa); Casa Concha (Carrer Santa Cecília, propietat de Dolores Baiget Gomaz); Casa Maria (Carrer Santa Cecília, propietat de Maria Gutierrez Arcos); Casa Rubia (Carrer Santa Cecília, propietat de Blasa UngriaTenias); Casa de Francisca Coll Mulet (Carrer Santa Cecília); Casa Maria (Carrer Sant Sebastià, propietat de Catalina Torrens Cavalcanti); Casa Muniaco (Carrer Santa Cecília, propietat de Manuela Bonafe Tur); Casa La Viuda (Carrer Sant Sebastià, propietat de Carmen Ayarque Planas); i Casa Lupe (Carrer Santa Cecília, propietat de Guadalupe Cardona Coll). Aquest mateix any, 1941, El Trocadero consta en alguns documents com un local tancat. En qualsevol cas, si és cert que es va produir el seu tancament, aquest degué ser puntual o simplement formal (de canvi de tipologia d'establiment), perquè el trobem referenciat de nou l'any 1942 fins, almenys, el 1969.
Entre 1934 i 1939 Miquel Guàrdia passà més de quatre anys a la presó per haver format part d'un escamot d'execució de quatre persones jutjades i condemnades a mort per un Tribunal Popular, per haver intentat fugir de l'Illa. Durant aquest temps el negoci d'El Trocadero i Casa Tofull van ser assumits per la seva mare Antònia Timoner Pons (Alaior, 1873 – Maó, 1939) que, l'any 1939, tornaren a passar al seu fill Miquelet.
L'any 1942 a Maó hi havia desset cases de prostitució i quaranta dones exercint-la, segons la Delegació del Govern de Menorca. Era habitual que els cabarets actuessin de punt de trobada vinculat a cases de prostitució. Açò passava amb La Macarena, El Trocadero o el cafè musical La Pianola, situat al carrer de Santa Cecília, des del qual es podia accedir a un prostíbul.
Alguns dels clients més assidus als cafès i locals que conformen el barri xinès de Maó eren els soldats de marina, els quals eren motiu de freqüents aldarulls i denúncies. La sentència de la Causa 381 de 1942 n'és una mostra d'açò, en la qual es diu que el «marinero de la Base naval de Baleares Policarpo O. H. el dia 21 de julio de 1942 después de frecuentar diversos bares y ya en estado de embriaguez marchó a una casa de prostitución donde sostuvo una reyerta con un grupo de paisanos….». També ha treballat aquest tema Bruno De Marchin Marin en «Breve historia de los náufragos del acorazado Roma internados en España (1943-1947)», on hi trobem recollides algunes escenes dels mariners arribats a Maó en l'ambient des barrio, en el qual no hi falten els encontres homosexuals.
Arxiu d'Imatge i So de Menorca-CIM
El 9 de maig de 1956, arran del Decret llei del 13 de març del mateix any que aboleix les cases de prostitució, el Comissari de la Policia de Maó envia un informe al Delegat de Govern de Menorca en el qual es detallen «els prostíbuls i les cases de tolerància», així com els noms de «les dones dedicades al tràfic il·lícit» i les dones que practiquen la prostitució. En l'esmentat informe hi trobem les cases denominades «La Belga» (carrer Santa Catalina, 38), Sant Nicolau 7, Sant Nicolau 11, «Rancho Grande» (carrer Santa Cecília, 19), Sant Sebastià 16, Sant Sebastià 61. En total consten vuit propietàries o encarregades, i 12 «pupilas». També s'inclouen en l'informe quatre dones que exerceixen la prostitució des d'altres locals. Finalment, s'inclou una relació específica de «les tanguistas del salón Trocadero», en total 11 dones, i una valoració concloent relacionant aquestes amb l'activitat dels esmentats prostíbuls:
«Las comprendidas en la anterior relación, trabajan como tanguista en el salón Trocadero y pernoctan en la calle de San Nicolás núm. 22, o Santa Cecilia 36, casas ambas del propietario del citado cabaret, Miguel Guardia Timoner. De la casa número 72 de la calle San Nicolás se pasa interiormente al número 20 de la misma calle, propiedad del mismo individuo y en la que vive su hermano Francisco y la esposa de éste, Encarnación Navarro Manzaneda. En esta casa, hubo en tiempo una de prostitución y, en la actualidad, es utilizada por las referidas tanguistas para su tráfico carnal en las eventualidades que suelen hacerse, para cuyo acto percibe el Miguel Guardia la cantidad de 25 pesetas por ocupación».
Tot i que la prostitució ja no és legal, durant els anys seixanta i setanta encara hi trobem locals, bars especialment, en els quals sota la figura de «la cambrera» s'exerceixen serveis sexuals. Açò ho sabem per les denúncies que el delegat del govern de Menorca, Carlos de Salort (Alaior, 1916 - 1982), trasllada al Governador Civil o notifica a destinataris diversos. Així, per exemple, Carlos de Salort obre l'any 1960 una denúncia contra la propietària del bar La Pili, situat al Carrrer de Santa Cecilia, per l'exercici de la prostitució. També, l'any 1969, dia 15 de juliol, un grup de veïns de la barriada de Bellavista de Maó envia una missiva al delegat de Govern de Menorca i al Governador Civil de les Illes Balears denunciant que els carrers de Santa Rosa, Santa Cecilia, Sant Sebastià, Sant Nicolau, Bellavista i plaça de Sant Roc s'exerceix il·legalment la prostitució a través dels locals La Bilbaina, Aragón, La Florida, Casa Regina, La Mari i El Trocadero. Segons els veïns, l'activitat sexual i d'oci havia convertit la barriada en un espai concorregut per forasters i turistes, generant activitats molestes i insalubres per al veïnat.
Era llavors es Barrio un barri xinès? Si ens avenim a les característiques i funcions d'aquests barris, podrem afirmar que es Barrio, amb El Trocadero com a local més icònic, va jugar un paper semblant, a diferent escala i intensitat, al barri xinès del Raval. Allà s'hi concentraren la major part dels locals de prostitució i oci nocturn de la ciutat, configurant un clima i una xarxa de relacions inclusives i d'oportunitats per a les persones homosexuals visibilitzades. Es Barrio i el Raval no se semblen, en canvi, en altres aspectes: el Raval acollia la immigració més marginada de la ciutat de Barcelona, i es Barrio, en canvi, estava integrat principalment per la mateixa població autòctona entre la qual s'afegien persones temporeres dedicades a la prostitució. En qualsevol cas, tant en un com en l'altre hi trobem la subcultura -homosexual- dels exclosos per raó de la seva dissidència afectivosexual, que no complien amb els cànons de masculinitat i patriarcat imposats per la societat de l'època. Degué ser un barri incòmode per a les classes socials més conservadores, i fins i tot molest per algun veïnat, però va ser també un espai d'acolliment i tolerància vers les persones homosexuals.
* * *
1 Arxiu del Regne de Mallorca.
2 En aquest article s'utilitza el terme «homosexual» com a categoria històrica utilitzada per la medicina i la judicatura per a referir-se a les persones LGTBIQ+.
3 CAULES, Margarita. «La inauguración del cabaret El Trocadero y la fiesta de despedida de 1934». Menorca: Diari «Menorca», 23 de maig de 2011.
4 CAULES, Margarita. «El Trocadero i sa vida popular en Es Barrio». Quaderns de folklore, núm. 102. Menorca: Col·lectiu Folklòric de Ciutadella, 2014.
5 Arxiu Històric de la Biblioteca de Maó.
6 Arxiu Històric de la Biblioteca de Maó.
7 PORTELLA Coll, Josep. «En Quelet Guàrdia, la prostituta i el falangista». Menorca: Diari «Menorca», 6 de març de 2015.
8 Arxiu Històric de la Biblioteca de Maó.
9 Arxiu Històric de la Biblioteca de Maó.
10 Arxiu Històric Provincial de Cadis.
11 Arxiu del Regne de Mallorca.
12 Arxiu del Regne de Mallorca.