Els carrers i places de Maó van ser el diumenge passat l'escenari de la processó del Via Crucis, amb participació de totes les confraries de la ciutat, que va ser seguida per nombroses persones. Una processó molt especial i sentida pels confrares i els assistents, però que ho va ser encara molt més per a una persona, Edith Robert Torrent, una maonesa de 19 anys que diumenge va sortir per primera vegada com a confrare dels centurions de Sant Corneli, convertint-se a més en la primera dona a fer-ho en aquesta confraria.
Actualment, Edith Robert estudia el primer curs de la carrera de Matemàtiques a la UIB i des que era molt petita sempre havia volgut sortir a la processó amb la confraria de la qual són membres son pare, el seu germà, un cosí i un conco. Afirma que ella encara no havia nascut i el seu germà amb només tres anys ja va sortir en la processó en la confraria que són membres els seus familiars, els centurions de Sant Corneli. No obstant açò, Edith ja va sortir fa uns quants anys en la processó, però amb una altra confraria «quan era molt petita durant un temps vaig sortir amb la confraria de Sant Josep, que té la seva seu a l'església de Sant Josep, però em vaig cansar i ho vaig deixar», recorda.
Passant els anys, mai va perdre la seva il·lusió de poder sortir amb els centurions i enguany, d'una manera totalment inesperada, s'ha complert el seu somni, perquè ella ni de noves s'esperava poder-ho fer. El dissabte passat, al capvespre, va anar com sol fer cada any a la confraria per ajudar amb la vestimenta als seus familiars confrares. «Vaig anar a l'església de Santa Maria a ajudar a mon pare i el meu germà, evidentment hi vaig anar sense saber res de res, ni pensant a poder sortir. Va ser el germà major de la confraria que em va dir que ensoldemà podia sortir amb ells en la processó del Via Crucis».
En aquell moment, Edith va quedar paralitzada per l'emoció, una intensa emoció per haver aconseguit fer realitat el seu somni de ser una participant més de la confraria, juntament amb els seus familiars i amics, que sortia pels carrers i places de la seva ciutat natal i que fins aquell moment només havia pogut veure com a una espectadora més. «La meva reacció quan el germà major em va dir que podia sortir a la processó va ser la de posar-me a plorar, perquè havia estat la meva il·lusió des que era molt, molt, molt petita. Estava tan emocionada i contenta que fins i tot el vespre em va costar un poquet poder dormir», recorda.
Arriba el dia
Poques hores després va arribar el Diumenge de Rams, quan Edith es va despertar amb tota la il·lusió del món. L'hora de trobada dels confrares a Santa Maria era a les cinc i mitja del capvespre, dues hores abans de l'inici de la processó, on va ser com els altres confrares, entre ells, son pare, el seu germà, el seu conco i el seu cosí. «A les cinc i mitja del capvespre vaig ser a l'església, tots els companys de la confraria em van animar, em van dir que estigués tranquil·la i que tot aniria bé. Quan vam sortir al carrer estava molt nerviosa, perquè feia anys que volia sortir, però vaig intentar tranquil·litzar-me per poder dur el pas de forma correcta i que ho fes tot bé», subratlla.