L'ofici de paredador s'està quedant sense relleu

La paret seca és l'ànima del paisatge de Menorca. Milers de quilòmetres de paret recorren l'Illa per totes bandes i són testimoni d'una feina feta amb enginy i esforç durant segles. És un patrimoni immaterial molt valuós per a Menorca i així ho ha reconegut la Unesco. Però de cada vegada hi ha menys mans que la sàpiguen aixecar i cuidar.

L'ofici de paredador s'està quedant sense relleu perquè hi ha poc interès per a formar-se en aquesta tècnica especialitzada. Per pal·liar la falta de mà d'obra, fa dos anys la Fundació Laboral de la Construcció de Balears es va acreditar per tal de poder oferir cursos formatius de pedra en sec. La idea era poder generar mà d'obra qualificada per aquest ofici artesanal, propi de la idiosincràsia de Balears, amb alta ocupabilitat i bona remuneració.

«En aquests dos anys, a Mallorca ja hem fet algunes formacions de pedra en sec, que consten de 300 hores teòriques i pràctiques, però en el cas de Menorca no se n'ha fet cap per falta de demanda. No hi ha prou alumnes interessats», assegura el gerent de la Fundació, Mario Guillén. El que s'ha fet només són algunes pràctiques de paret seca dins altres cursos relacionats amb temes de construcció, però no la formació específica que podria atorgar el certificat de professionalitat de pedra en sec.

Però tot i que hi hagi poca gent interessada en fer paret seca, de feina a Menorca n'hi ha molta. Damià Portella és propietari d'una de les empreses més grosses que es dediquen a fer paret seca. Durant un temps va arribar a tenir 102 homes assegurats. Ara comenta que en té 8 però en podria agafar 20 més per tota la feina que hi ha. «No ve ningú mai a demanar feina. La gent vol comoditat, no vol passar fred ni calor. Alguns ho proven durant uns mesos i després ho deixen. I com que falta gent, hem de dir que no a algunes feines», assegura. De fet, ja agafen encàrrecs a un any vista.

Ell va començar a fer paret seca amb 14 anys amb son pare, el reconegut paredador Demetrio Portella. També van fer de paredadors uns anys els seus germans, entre ells Josep Portella, que va recollir part del saber de l'ofici al Quadern de folklore núm. 66 «Pedres, parets i paredadors».

Ara en Damià té 67 anys i encara segueix en actiu amb l'empresa familiar, on també hi fa feina el seu fill major. Amb tants anys de pràctica ha fet de tot, tant paret seca de carreteres i camins com solars de particulars, que es fa molt avui en dia. «De paret seca antiga, com aquell temps, se'n fa poca. Avui en dia tothom demana una paret més fina i més picadeta», comenta.

Aquests murs i construccions van sorgir per la necessitat de retirar el pedreny del camp per fer-lo conreable i a la vegada delimitar i ordenar les propietats. En els llocs, permetien separar les tanques, reduir els efectes del vent sobre el sembrat, evitar l'erosió i moviment de terra amb les pluges, canalitzar l'aigua i servir de refugi per al bestiar.

Tradicionalment, construir parets seques i aixecar els enderrossalls era una feina que assumia el pagès del lloc. Però amb els anys es va anar convertint en un ofici propi perquè exigeix coneixements especialitzats i dedicació. Avui en dia, encara que els pagesos també aixequen enderrossalls, la construcció de paret seca es fa més en àmbits urbans, al costat de les carreteres i a les urbanitzacions residencials i turístiques.

Una paret seca autèntica es construeix sense morter ni ciment. Es van col·locant files horitzontals de pedres les unes damunt les altres. Així, la paret té dues cares visibles que es van aixecant a la vegada i enmig s'hi posa un reblert de pedres petites. Quan la paret està aixecada, hi ha diferents tipus d'acabats que la fan resistent. Aquests acabats poden fer-se en sec amb pedres cobertores rectangulars; amb lloses planes o amb forma arrodonida a la part de dalt (esquena d'ase). En aquests dos darrers casos a l'acabat s'hi sol posar morter i s'emblanquina.