És enginyera i fa set mesos que treballa com a Product Manager de la multinacional de sanitaris Roca, però res l'ha canviada tant com haver entrat fa poc més d'un any a l'equip ciclista femení del Reial Automòbil Club de Catalunya, el RACC HolaBici. Cristina Borràs Marquès (Es Migjorn Gran, 1993) viu a Terrassa, des d'on es prepara per prendre part del 9 al 15 de juny a la Transpyr Coast to Coast, una sacrificada aventura cicloturista que, durant una setmana, la durà a travessar de punta a punta els Pirineus.
Com es prepara?
—En no ser professional, he de combinar els entrenaments amb la feina diària. Surt amb la bicicleta quatre o cinc dies per setmana i també faig molt treball al gimnàs. Són hores de dedicació i sacrifici.
Com es ficà en aquesta aventura?
—Vaig entrar a l'equip que el RACC havia creat per impulsar la mobilitat sostenible i fer visible l'esport de dones, i m'hi estic implicant. Anys enrera era difícil veure dones competir en curses de superació com aquesta, però ja hem perdut la por a participar-hi. Les dones també ho podem aconseguir.
Quina va ser la seva estrena?
—Vaig córrer la Quebrantahuesos a Sabiñánigo (Osca) i n'he fet altres com la Mussara 24 hores, on estàs tot un dia sencer pedalejant sense aturar al circuit de Montmeló.
La Transpyr sembla encara un repte major.
—Ho és. Són 1.000 quilòmetres de recorregut amb un desnivell de 20.000 metres. Et passes tota la setmana rodant cada dia de 130 a 150 quilòmetres i pujant una mitjana de 3.000 metres diaris de muntanya.
El que moltes vegades no fan ni els mateixos professionals.
—Sí que ho fan, però el ritme aquí no és el mateix. El nostre objectiu és poder acabar-la totes juntes, més que guanyar, com passaria amb els corredors professionals. És una carrera en que t'has de dosificar, però sense baixar tampoc el ritme ja que, quan abans arribis a la meta, més temps tindràs després per descansar per al dia següent.
Deuen pujar cimes mítiques del Tour als Pirineus...
—I tant! En pujam algunes que tothom coneix del Tour de França, com el Tourmalet o l'Aubisque.
Hi va sovint a veure etapes de ciclisme professional?
—Si em cauen a prop, és clar que sí. L'any passat, per exemple, la Volta a Espanya va travessar un port de muntanya proper a casa, i més recentment hi ha passat la Volta a Catalunya. El RACC era un dels patrocinadors i açò ens va permetre viure intensament tota la carrera.
A Menorca ja acostumava a anar en bicicleta?
—Sí, ja hi anava, però també jugava a bàsquet. Va ser en arribar a Barcelona i canviar de pis que vaig decidir comprar-me'n una. Sobretot després de la pandèmia, m'he animat més a sortir.A Menorca les carreteres et queden curtes si fas bicicleta de carretera. Tenim un entorn increïble, però falta una mica de muntanya si vols pujar desnivells.
Quan acabi la Transpyr, quin serà el proper repte?
—Tot i que la Transpyr és el repte més gran, en acabar encara tindrem altres dues carreres pels Pirineus: el Vielha Cycling Tour per la Val d'Aran (20 de juliol) i el Gran Fondo Pirineus. I ja al setembre ens espera la SeaOtter per Girona. En qualsevol cas, res a veure amb el que vam fer l'any passat, quan vam anar de Terrassa a València tot seguit durant tot el vespre. Són 380 quilòmetres de recorregut.
A qui se li acuden aquestes volades?
—Entre tots. Per sort, som un equip ben compenetrat i ens animam uns als altres molt fàcilment perquè som uns enamorats del ciclisme. Experiències com la de València ens uneixen encara més. Són coses que et queden marcades per sempre.