En Manel Linares és de Maó, però el poble de Llucmaçanes el va acollir quan hi va anar a viure amb la seva dona, n'Esther, llucmaçanera i també caixera batlesa del bienni anteriors biennis.
Té 35 anys i el destí va voler que la seva aventura com a cavaller, als 14, comencés jutament al poble que avui representa.
La seva passió pels cavalls ve quasi per casualitat. Va començar amb una excursió a cavall, du 21 anys qualcant a les festes patronals de l'illa i serà el segon com a caixer batle.
Quina va ser l'experiència de l'any passat?
—Va ser mot polida, al cap i a la fi, respresentes al poble, a Llucmaçanes, també a Sant Climent i Maó. Representes als veïns i tots estan orgullosos en aquell moment de que tu siguis el seu batle. És una experiència molt diferent a la de sortir com a cavaller ras.
Quin va ser el moment més emocionant?
—Quan vaig obrir el jaleo. Sempre estàs acostumat a entrar quan ja està començat. Sent el caixer batle, la música esclata quan tu entres a la plaça. També destacaria els passacarrers, que sent un poble tan petit, coneixes a tothom, et saluden, i li fas un bot davant ca seva a la gent que no pot anar al jaleo.
Què diferència Sant Gaietà de la resta de festes patronals en les quals ha qualcat?
—Com que és un poble petit, és com una gran família. A Maó, jo soc maonès, també és un sentiment molt gros, però passes per molts de carrers que no sols conèixer a ningú. A Llumaçanes no queda cap casa que no sàpigues qui hi viu o que no tinguis ningú conegut.
Com han canviat les festes d'ençà que va començar?
—L'ambient que l'envolta ha anat canviant, sobretot veus molta més gent jove. Aquest any, però, que coincideix amb Es Migjorn hi haurà menys gent, seran més de poble.
Què espera d'enguany?
—Espero que sigui una festa amb precaució, que ningú es faci mal i que la calor ens respecti, tant a caixers com a cavalls. Personalment, és una pena que s'acabi l'experiència de participar en la Junta, perquè no sé quan tornaré a formar part d'ella.