La paraula ‘caixa’ és una d’aquelles que contenen, en la nostra llengua, una riquesa semàntica extraordinària, suggeridora i pletòrica. Representa, en si mateixa, una mena de constel·lació lèxica. Admira el petit fenomen d’un mot senzill com aquest, vulgar i sense elegància fonètica a penes, que, en realitat, és una meravella d’amplitud, de diversitat i de complexitat d’usos.
Si anam al diccionari monumental de Borja Moll, ens n’adonarem de seguida, tan bon punt obrirem el volum segon per les pàgines 824, 825 i 826. És un «receptable —explica el filòleg ciutadellenc— de fusta o d’altra matèria sòlida, de forma prismàtica i de dimensions relativament grans, que serveix per estojar diversos objectes».
A Menorca, de manera singular i per antonomàsia, una caixa és un bagul, o ‘baül’, si acceptam la forma dialectal comuna, per bé que nosaltres aquesta acostumam d’usar-la com a sinònim de taüt de difunts, acomodada per emprendre el viatge a l’infinit. Tampoc el diccionari normatiu de l’IEC fa curt. I així, esmenta: caixa d’impremta, caixa de cabals, caixa forta, caixa de núvia, caixa de mariner, caixa acústica, caixa negra, etcètera. La panòplia és prou extensa i esbarzerada.
Per al nostre cas lingüístic, la denominació ‘caixa de núvia’ ha romàs segles i segles ben present en la ventura biogràfica de les joves núbils; açò és: les que són en edat de casori. Preparar-se una caixa de nuviances era anar acumulant l’aixovar —o la dot— amb el qual elles somniaven d’estrenar-se en el matrimoni: llençols brodats, tapetes, estovalles, camisons i altres intimitats blanques. Encara ara, resulta fàcil que trobem en una llar menorquina qualsevol la clàssica caixa, tinguda com a moble molt preuat, sovint transmès de mares a filles com béns que els juristes denominen dotals.
Va dissenyada amb una base rectangular, i acostuma a presentar grans dimensions, amb una tapa generalment en volta que gira sobre unes frontisses. No poques vegades, també ha estat freqüent que fos emprada per al transport dels efectes personals durant un viatge. En castellà, aquesta modalitat secular de caixa s’anomena «baúl mundo». I és amb aquesta denominació que ens apareix esmentat en una gasetilla simpàtica, irònica i picardiosa del diari «El Bien Público» de l’any 1874. Escolteu-la: «Dícese que a altas horas de la noche de anteayer [día 18 de septiembre], buscándose a cierto funcionario, se le encontró en calzoncillos, escondido dentro de un grueso baúl, vulgo mundo, en casa ajena non sancta» [20-9-1874, 467]. Dit en altres paraules: localitzaren el cràpula funcionari amagat dins d’una caixa en una casa de barrets. O bé va témer per la seva reputació personal com a servidor públic, i cregué dels cas buscar l’evasió del mag Houdini, sense prou resultats; o bé va maldar de salvar el seu matrimoni, si era del cas que es tractava d’un home casat. La clarícia és mala de descabdellar, i moltíssima més avui dia, quan han cent cinquanta anys molt ben reculats.
Tanmateix, la nota periodística seria absolutament anodina i irrellevant si no hi hagués irromput el comentari maliciós del diari rival d’aleshores. Ens referim a «El Noticiero de Menorca». Heus aquí el que va comentar: «El periódico ‘El Bien Público’ publica en su número de ayer los dos siguientes sueltos, uno a continuación de otro, los cuales rabian de verse juntos: «Dícese que a altas horas de la noche de anteayer, buscándose a cierto funcionario, se le encontró en calzoncillos escondido dentro de un grueso baúl o caja vulgo mundo, en casa ajena non sancta». A continuación, d’aquest primer solt, venia el segon, de la següent literalitat, aparentant no tenir relació alguna amb cap altre d’anterior: «Parece ser que en la mañana de ayer [día 19] presentó la dimisión de su cargo de subinspector de orden público D. Antonio Sotillo, fundándola en motivos de salud» (!!!)», [21-9-1874, 126]. El director de la publicació crítica al paper conservador, Bernat Fàbregues Sintes, aleshores un retut republicà federal, era així de subtil a hora de manejar la literatura informativa, i més encara si les sagetes picaven sobre les anques d’una capçalera catòlica i tradicionalista.
Demolidora concatenació de notícies, idò, la que va glossar el senyor Fàbregues des de les planes del seu darrer experiment periodístic abans de marxar a complir un desterrament de Menorca. A mi em sembla que queda palesa la relació de causa i efecte entre totes dues gasetilles. L’afer, crec, no presenta gairebé dubtes del que havia passat de debò. Resulta que el senyor Antonio Sotillo, autoritat pública responsable de l’ordre públic a Maó, s’havia escatat una llicenciosa vetllada a la casa d’una senyoreta de les que llavors fumaven per a goig dels cavallers d’eròtica exacerbada. Semblant disbauxa la visqué, a tot estirar, en calçotets desfermats.
Va ser així, abillat amb una indumentària tan mínima i pudorosa, que el respectable senyor, al galop, hagué d’amagar-se dins la caixa de núvia de la meretriu. Frissava de desaparèixer de l’escena quan alguna altra autoritat va entrar-hi demanant per ell. Fou a altes hores la matinada, que remarcaven els gasetillers. En conseqüència, l’endemà, dia 19, el tal Sotillo feia formal, solemne i adusta renúncia al càrrec, sense més pal·liatius ni rèmores. Ho feu, ben segur, no sols per no haver sabut mantenir el bon ordre en aquell habitatge de randes transparents, fumaroles i barrets; sinó, sobretot, per curar-se, potser, del refredat espantós de bufeta que se li encomanà en l’alegra rauxa, escassament cobertes com tenia les vergonyes per uns calçotets impropis de la dignitat pública que encarnava. Oh tempora, oh mores!, exclamarien els llatins més puritans. Idò, açò: en el XIX també s’escatava peix —i en el XVIII i en el XVII i en el XVI..., fins a l’alba dels temps.
Conat de massacre
En altres circumstàncies, la casta funcionarial de la ciutat de Maó ha patit altres alarmes que han causat —no rialles, com la del funcionari Sotillos—, sinó pànic literal i físic. M’explicaré.
Sovint caiem en la flaquesa teòrica d’explicar determinats comportaments patològics del ser humà com si talment fossin fruits verinosos de la societat de consum insolidària i tecnofílica, diríem, que ens ha tocat de viure en el tombant del segle XXI. O sigui: en la blasmada postmodernitat, quan ens trobam desarmats de doctrines noves i de seductors filòsofs que obrin camins de progressió i d’esperança ètica. De fet, som avui a l’altre extrem.
Pens, ara, en els sinistres i macabres afers d’individus que irrompen en alguna dependència pública i s’embriaguen a trets de pistola contra tot allò que es belluga: i millor si són éssers consemblants a l’agressor. Idò bé: el 13 d’octubre de 1908, ara fa més de cent-quinze anys, va passar a Maó un episodi que només de recordar-lo fa estremir, encara ara. Tanmateix, els fets que explicaré, lamentablement, projecten una pàtina d’enraonada «normalitat» a la conducta humana, a la d’ara mateix i a la del passat. Sí, la humanitat de tostemps.
Tot respectant la llengua periodística del diari «La Voz de Menorca» de Maó, vet aquí el relat transcrit a la lletra castellana en què fou publicat: «Ayer mañana [dia 13] ocurrió en las Casas Consistoriales un hecho que hubiera podido resultar de fatales consecuencias. Desde hace unos días el escribiente don Juan Bañuls Benejam, debido a que había presentado accesos de enajenación mental, no asistía a las oficinas, enviándosele el trabajo a su casa. Sin duda, en una de estas crisis nerviosas concibió y ejecutó el acto de que nos ocupamos. Serían próximamente las once de la mañana de ayer cuando, aprovechando el señor Bañuls un momento en que no había vigilancia en la puerta de las Casas Consistoriales, penetró en ellas revólver en mano. Inmediatamente, dirigióse a la Secretaría, y no hallando en ella al secretario señor Maspoch, fuése a donde se encontraban los escribientes don Lorenzo Seguí y don Juan Coll».
Val a explicar que senyor Bañuls Benejam, en aquells hores, era un escrivent dels anomenats temporers, com també ho eren Gabriel Marsal Moll, Llorenç Seguí Lluch i ell mateix.
Però continuem el relat periodístic, que va prosseguir en aquests termes: «Allí, sin decir palabra, hizo su primer disparo del que salvó por milagro el señor Seguí, por cuanto el proyectil fue a incrustarse en la pared y a un palmo de distancia del sitio en donde éste trabajaba. Acto seguido, dirigió el agresor el arma contra el señor Coll, y éste, guarecido detrás de una mesa sobre la que había una máquina de escribir sistema Yost, que quedó destrozada, esquivó el segundo disparo, y al procurar huir se oyó el tercero, sin que por fortuna ninguno hiciera blanco. Entonces el señor Coll, viéndose perdido, revistióse de valor y, sin mirar el grave peligro que corría, se abalanzó sobre el agresor, arrojándolo al suelo y arrebatándole el arma que aún contenía tres cápsulas, pues iba cargada con seis. Por espacio de cinco minutos luchó el señor Coll con el agresor, sin que acudiera persona alguna en su auxilio, hasta que, al final, y cuando ya había logrado dominarlo, se presentaron unos transeúntes, quienes ayudaron a sujetar al señor Bañuls, hasta que llegó el inspector de policía señor Valdivielso, quien se llevó preso al agresor. Restablecida la calma, llenáronse de público las Casas Consistoriales, acudiendo el alcalde y el juez y secretario municipal, para instruir las primeras diligencias. El agresor fue puesto a disposición del señor juez de instrucción del partido» [14-10-1908, 600].
Desconec en quina mena de mobbing laboral se sentia, potser, agitat el senyor Bañuls. Ara bé: que tingué un capteniment patològic i desequilibrat psíquicament, no cal dubtar-ho.
Desenganyem-nos, però. Els criminals en massa no són espècimens exclusius de la genuïna mentalitat nord-americana, ni una funesta conseqüència de l’anomenada NRA, o National Rifle Associaction dels Estats Units, no. Tampoc de la personalitat freda i polar de l’Europa del nord, com haurien fet evident casos com els registrats a Finlàndia o a Suècia, entre d’altres de l’Europa tinguda per civilitzada i més condreta. No. Tampoc no reflecteix una malaltia del nostre temps actual, del món que ha experimentat el trànsit cap al mític segle XXI, potser desmoblat, tanmateix, de cultura, civilitat i sentit humà de la vida. A Maó, fa cents, ja se n’hi donà un, d’episodi. Qui ens ho havia de dir!
Entretant, fet encarcerar de seguida, Joan Bañuls va ser presentat davant un tribunal de justícia gairebé dos anys després dels fets. Hi va comparèixer dia 12 de març de 1910, assistit per l’advocat local Jaume Allès i el procurador Gabriel Orfila. La vista oral no fou gaire prolixa: eren fets provats eren palesos i els testimonis de càrrec, tremendament acusadors.
La premsa, de nou, actuava de memòria viva: «En la causa seguida sobre disparo de arma de fuego contra Juan Bañuls Benejam, cuya vista se celebró en la mañana de ayer, la sección de Derecho ha pronunciado sentencia de conformidad con las pretensiones de la defensa, a cargo del letrado D. Jaime Allés Mesa [amb despatx a Maó des de 1898], mediante la que se absuelve libremente al Bañuls, declarando las costas de oficio, aunque ordenando la reclusión en un establecimiento de enfermos de los de su clase, del que no podrá salir sin previa autorización del Tribunal» [11-3-1910, 11064].
Circumstancialment, la sentència tingué un desenllaç terrible. Tres dies després d’haver escoltat el veredicte dels jutges, «anoche falleció en la celda que ocupaba en la cárcel de este partido el preso Juan Bañuls Benejam. El difunto debía de ser recluido en un establecimiento de alienados, según orden dictada por la Sección de Derecho de la Audiencia de este territorio en la vista en juicio oral que contra él tuvo lugar en la Sala de este Juzgado el día diez del actual. A las seis de esta mañana el cadáver del desventurado Bañuls ha sido conducido al cementerio, donde le será practicada la autopsia» [«La Voz de Menorca», 15-3-1910, 1025]. Totes les proves forenses van ser dutes a terme pels facultatius maonesos Eduardo Colorado y Aparicio i Antoni Blanc Escrivà.
Mai es va informar sobre els resultats, ni es van esclarir les circumstàncies d’aquella mort inesperada. Menys encara, la premsa local no els va inquirir, ni les autoritats es molestaren mínimament van posar llum sobre l’embolic. Tampoc la corporació municipal, ni d’un signe polític ni del contrari, tingueren cap actuació municipal ni a les comissions ni al plenari. Simplement, l’orat es donà per difunt, l’enterraren, i tothom que no era de la seva família mai més se’n va recordar del personatge malfactor.