Nadal avui s’escriu amb lletres tan majúscules com desiguals: la lletra d’un potent incentiu comercial embolcallat amb elements folklòrics o d’un desitjat parèntesi vacacional, amb la cal·ligrafia d’una oferta turística d’hivern a Tailàndia o a Punta Cana o de la taula d’un extra gastronòmic amb segell de típic... Tot rastrejant el seu origen cristià en els escrits apostòlics del Nou Testament, podem redescobrir un aspecte nuclear de Nadal com el fet d’un discret acolliment amb rostre tant diví com humà. Per a una redescoberta així hem de superar una mirada superficial sobre el nadal del segle XXI, i furgar en l’arrel cristiana d’una festa que ha tenyit amb un nou sentit l’ancestral solstici d’hivern.
Ser acollit és sortir de la intempèrie deixant ben aparcat el cotxe-caravana a canvi d’una vivenda dignament assequible. Ser acollit és com passar de la fredor d’una casa de la infància al caliu d’una llar on sentir-se agombolat i segur com un més de la casa. Acollir és creuar la distància que ens separa de Déu i dels humans per trobar la comunió que ens permet créixer en la dimensió d’un amor rebut i compartit a mans plenes. Ser acollit és passar de la indefensió del foraster a palpar-se ciutadà d’un únic món. Sense l’experiència d’un acolliment recíproc, Nadal va a mà d’esdevenir una disfressa de posar-se i llevar-se en el parèntesi d’unes dates de calendari.
Segons els textos evangèlics, Maria de Natzaret supera els seus dubtes i acull ulls clucs la proposta divina de ser mare del Messies esperat. I el pobre Josep, promès de Maria, venç la sospita d’infidelitat o violació que el turmentava i, obeint l’ordre nocturna d’un àngel, acull Maria com esposa i el fill de Maria com a fill seu. I els pastors vetlant de nit són acollits en la llum de Betlem com a testimonis privilegiats de l’alegria messiànica esclatada en el seu rústic entorn. I els Mags, disfressats avui de reis, són com la caravana dels immigrants arribats en avió, a peu o en patera perseguint l’estel d’una salvació que no irradia del palau d’Herodes sinó del pessebre de Betlem.
Els seus no l’acolliren, escriu Joan, però als qui l’acullen en la feblesa de la divinitat encarnada, Déu els fa el regal de divinitzar la seva carn humana convertint els humans en fills de Déu. Acollint i deixant-nos acollir, no celebrarem Nadal perquè toca, sinó que farem Nadal i llavors el podrem celebrar compartint l’alegria dels pastors i l’esglai dels Mags, l’estorament d’una Maria i Josep que, sense acabar-ho d’entendre, ho guarden en el seu cor preparant-se per a noves sorpreses. És que Nadal no acaba en la costa de gener. Abans de fixar Nadal un 25 de desembre, qualque cosa d’açò degué entendre sant Pau escrivint a la comunitat cristiana de Roma: «Acolliu-vos els uns als altres tal com Crist us ha acollit per a glòria de Déu».
Reescrivim Nadal amb la cal·ligrafia de l’acolliment i repensem tota la resta perquè la llum pau de Betlem no sigui com penjar i despenjar lluminàries pel carrer.