Josep Pons Lluch, la fundació de la Falange a Ciutadella i la guerra

Fa dos estius hi va haver una certa controvèrsia sobre el paper de Josep Pons Lluch en la fixació del contingut de les festes de Sant Joan i si la seva ideologia tradicionalista i catòlica va influir en aquest. Naturalment, la idea que té l’historiador de la vida i la societat és present en allò que escriu, però de cap manera puc pensar que hi sigui fins el punt de manipular o tergiversar els que és l’estudi històric. Ben igual podrien dir de jo, de formació marxista, quan escric sobre les festes de Nadal, per exemple. Josep Pons Lluch és un personatge molt interessant. Amb motiu de la publicació de «L’arxiu popular de Josep Pons Lluch», vaig escriure la seva biografia.

Això no obstant, en aquell moment no disposava d’informació sobre el paper que va tenir en la creació de la Falange Espanyola a Ciutadella i el seu itinerari durant la guerra. Noves fonts m’ajuden a parlar d’aquests dos fets per perfilar més la figura del sabater arxiver. La principal són unes cartes i unes notes manuscrites d’Andreu Murillo, que són al fons de l’historiador al Consell Insular de Menorca, i que són la transcripció d’una entrevista que n’Andreu va fer a Josep Pons Lluch. En aquesta, Josep recorda la seva aproximació al principis de la Falange en uns moments en que l’organització s’estava formant. A Espanya, la FE va començar a estructurar-se en 1932 i 1933. 

A Mallorca es fundà el 1933. A principis de l’any 1934, Pons Lluch tenia 23 anys. No era un jove que descobrís el món, sinó una persona feta. Educat en una família catòlica i conservadora, recorda: «Els meus principis ideològics eren tradicionalistes, però els tradicionalistes ciutadellencs no me satisfeien prou, per la propaganda que arribava de Falange Española.   

Els primers contactes

Cap al febrer de 1934 es donen les primeres passes per la fundació de la Falange Española a Ciutadella. Al principi, els primers militants ens reuníem en el mateix local de la UDC (Unió de Dretes de Ciutadella), després vam canviar de local i vam començar a reunir-nos en el molí propietat de Maties Quetglas». La Falange neix en el sí de la Unió de Dretes de Ciutadella quan un grup de joves consideren que la posició d’aquesta és massa tèbia. Entre aquests, Matias Quetglas Montserrat (Ciutadella, 1907), que després va ser regidor en el primer Ajuntament franquista de 1939, propietari del bar El Molino i avi del pintor Maties Quetglas. Pons Lluch escriu (20/02/1924) a Emilio Alvargonzález, capità d’infanteria i conseller nacional de F.E.: «Admirado señor:    Por el gran diario La Nación del que soy subscriptor, me vengo enterando del pronunciado progreso de FE y deseando conocer a fondo el programa de ese partido me interesaría su reglamento y muy particularmente su semanario (…) No puedo comprender que haya católicos que repudien el Facio español por decir ser anticatólico; lo que no se concibe estando al frente un hijo del que fue tan buen padre para la España católica (…). Quiera Dios se vea pronto España limpia de ese infernal marxismo» [Pons Lluch, Josep. Carta 20/02/1934].

Queda clar l’interès del ciutadellenc per la idees del fascio    i per implantar F.E. a Ciutadella. Així ho contava a    Murillo: «El nostre ideari no era semblant a cap partit concret, lluitàvem contra l’anti-España, contra la decadència i contra qualsevol atemptat contra España». Una idea molt nacionalista. Alvargonzález li recomana que es posi en contacte amb el maonès Gumersind Carreras, que seria el representant oficiós de F.E. a Menorca. Gumersind havia nascut el 1912, era fill de Benjamí Carreras Pons (Maó, c.1872), comerciant, i Paula Pons Pons (Alaior, 1875); de jove havia estat redactor en cap d’El Scout, butlletí dels Exploradores de España a Menorca. Josep li demana rebre alguns nombre de la revista Falange Española, Gumersind el remet a Miquel Sintes Rotger, llavors cap d’El Bien Público i l’anima a llegir altres llibres, com «Seis meses con los nazis», de César González Ruano. El març de 1934, Pons Lluch torna escriure a Alvargonzález: «De momento no contamos con dinero pero si con muy buena voluntad y a no dudar con la ayuda de Dios llegaremos a formar un grupo de alguna importancia pero para ello antes de comprometer a nadie para que nos ayude con la parte material hemos creído conveniente acudir a ustedes. Algunos números de FE se procurarán vender y su producto se dedicará a adquirir las obras que traten del Fascio, para leerla y darlas a leer y para ello hemos de agradecer también a Vds. una relación de las obras que crean nos conviene adquirir; otros se repartirán en casa de los que puedan estar indecisos a alistarse a las filas fascistas y el resto de reservará para las bibliotecas de las entidades locales».

Alvargonzález li ha demanat quin proselitisme fan entre els joves, i Pons respon: «El elemento estudiantil en esta plaza no es interesante debido a no haber otro colegio que el dirigido por los padres salesianos en donde no se habla para nada de política; y luego el Grupo Quadrado en donde concurren los bachilleres que cursaban los primeros grado en el Colegio Salesiano y que debido a las leyes de esa República tuvo que fundarse otro dirigido por hombres de carrera, educados en el primero».

El primers membres

La intenció de Pons Lluch és crear un nucli falangista a Ciutadella, però des de Madrid li diuen que abans s’ha d’entrevistar amb Roberto Bassas, un advocat de Barcelona, per tenir «un intercambio de impresiones». Sigui com sigui, l’estiu de 1934 es crea la cèlul.la de Falange a Ciutadella. Segons Pons Lluch, els primers dirigents són, a més d’ell, el ja mencionat Maties Quetglas i Joan Coll Carretero, casat i marí: En informe de FE y de las JONS, de 1939, es detalla:    «Juan Coll: Encuadrado en la 1ª línea de la JONS fue nombrado poco después jefe local de la misma dirigiendo como tal la difusión de nuestra propaganda, habiendo contribuido especialmente al armamento de las milicias. Al estallar el Movimiento Nacional colaboró activamente y al fracasar el mismo fue seguidamente detenido por los rojos, por su ideología y por no haberse presentado a filas siendo oficial de complemento, siendo destinado a una brigada de trabajo, dirigiendo a pesar de esto la Falange clandestina hasta el 8-2-39, que contribuyó a la sublevación que incorporó la isla a la España nacional».

Ja es parla aquí de milícies falangistes armades i participació en la revolta contra la República. A més de Coll, Pons i Quetglas, els primers falangistes ciutadellencs seran: Marcos Bonet Llufriu (17 anys, fuster), Joan Benejam Riera (17 anys, tallador de pells), Joan Sarris Riera (17 anys,      ferrer), Guillem Moll Pons (17 anys, escrivent), Josep Moll,    Bartomeu Fiol León (24 anys,    representant) i Antoni León (21 anys, viatjant de comerç). Alfonso de Zayas, al seu llibre «Historia de la vieja guardia» (Madrid, 1955),    encara afegeix més noms: Joan Al·lès Quintana, Josep Barceló Sitges, Guillem Capó Riudavets, Josep Cavaller Piris, Joan Cavaller Piris, Antoni Mesquida Cavaller, Ricardo Mir Pagès, Ignasi Moll Camps, Martí Pons Lluch i Pere Pons Pons. Per tant, serien només una dotzena de persones compromeses a Ciutadella que, a més, actuaven clandestinament.

Clandestinitat i 18 de juliol

Com li conta Pons Lluch a Andreu Murillo: «Des de la fundació a Ciutadella de la F.E. fins a l’arribada del 18 de juliol, el funcionament és totalment clandestí, les seves activitats són: reunions periòdiques per llegir i discutir la propaganda rebuda; aferrar pasquins de propaganda    i murals, entre els quals record aquell de ‘España empieza a amanecer’. També una estreta col·laboració amb la UDC en les eleccions. Per les sortides activistes, per aferrar pasquins, etc., contàvem amb la col·laboració dels guàrdies jurats». És interessant aquesta referència a la implicació dels guàrdies jurats amb la FE, sobretot si recordem que l’abril de 1936, els guàrdies disparen contra uns manifestants a Ciutadella, provocant un mort i un ferit greu. Encara que les actuacions fossin d’amagat, ja és notava la presència dels falangistes.

Els socialistes maonesos ho advertien: «Socialistas, comunistas, sindicalistas y sin partido, los trabajadores todos tendrán que formar un bloque compacto rehuyendo el contacto con los afiliados a Falange Española, vivero del esquirolaje. Si las propagandas fascistas están permitidas nada tenemos que decirles a las autoridades, pero si no lo están vamos a incurrir en la ingenuidad de preguntarles si no conocen las citadas hojas de propaganda y si conociéndolas no han visto a la legua que ese Estado Sindicalista preconizado por Falange Española no es el mismo Estado corporativo de Mussolini o Hitler. Ese Estado sindicalista que auspicia FE es, trabajadores mahoneses, el Estado fascista, alemán o italiano, que termina convirtiendo en una sarcástica y sangrienta caricatura la actividad sindical del proletariado para entregarlo indefenso en poder de lo más reaccionario del del cerrilismo burgués». [Justicia Social, 13/01/1934]

Testimoni de Pons Lluch

La falange va tenir notícies de la preparació del Moviment. Pons Lluch recorda: «...ens passen avís de què pl dia 18 de juliol es prepara el Alzamiento. En Coll, un altre que no me’n record i jo, vam anar per enterar-nos. A Maó ens vam trobar amb dificultats per a tenir l’entrevista desitjada, vàrem valer-nos del camarada Vallés (Agustí Vallés Homs), al final ens la proporcionà Martínez i Pax (Bernardo Pax Estela), el militar, també de terra, ignor quina seria la seva graduació. En Vila i en Pax van tenir por i no es va realzar l’entrevista en el primer intent. Llavonses vam agafar i hi vam anar. En Vallés va preparar l’entrevista entre nosaltres i    Vila (José María Vila Ludevich) i Pax. La por o el recel va ser la tònica, l’entrevista es va fer a l’hipòdrom.    Nosaltres ens vàrem comprometre a col·laborar directament però no hi havia armes. Ells se van comprometre a entregar armes als falangistes ciutadellencs el dia 18 de juliol i que abans vindrien a Ciutadella a ultimar detalls. Però no van venir i quan va ser declarat l’estat de guerra tampoc no va ser armat cap civil. Una vegada fracassat l’alzamiento no hi va haver cap falangista perseguit com a tal. Per dos motius: un per la nostra organització totalment clandestina i l’altra per la falta d’arxius».

Pons Lluch serà cridat a files: «Jo vaig ingressar a l’exèrcit forçós, estava a Artilleria, a sa Farola des Port i estava implicat en el complot de maig de 1937, el complot va fracassar». El complot de 1937 va ser un intent de nombrosos militars i civils d’aixecar-se en armes contra la República, descobert casualment per la falta de discreció d’alguns implicats. «El novembre vaig ser declarat desafecte i tancat a Sant Felip,    després vaig anar a la brigada de treball forçós al camp d’aviació. El febrer de 1938 vaig anar al ‘Jacinto Verdaguer’ fins al juny de 1938, que vaig passar a les    ‘brigadas de la quinta columna’ i a Alcaufar. Dins aquesta vida de privació de llibertat, a part de la manca de llibertat, els dos principals problemes eren: per un costat, la fam, i, per l’altre, l’hostilitat que hi havia per part dels vigilants, que si bé és cert que no tots, molts prenien gust fent vertaderes males criances. Per altra part, la censura era total i estava prohibit cantar. He de dir que maltractes físics no en patíem, el càstig màxim era el de la incomunicació. El Socorro Blanco funcionava perfectament entre els presoners, nosaltres com a soldats, cobràvem 10 pessetes diàries, les quals eren entregades al primer que sortia per a què les donàs al Socorro Blanco. El matí del 9 de febrer,    els soldats que ens vigilaven van ser desarmats per nosaltres mateixos i els vam dur en formació cap as Castell. Quan vam ser davant el cementeri hi va haver intents de linxament, que precisament els ciutadellencs vam evitar, i vam resar després un parenostre en el mateix cementeri. Vam arribar després as Castell i ningú no se’n va voler fer càrrec d’ells, tant és així que van quedar tots en llibertat. Vam partir cap a Maó i a Comandància Militar vam trobar un autèntic bullit, no hi havia ordre    ni concert. Ens van donar un camió, amb el qual vam partir cap a Ciutadella. Per la carretera vam trobar la companyia ciclista que fugia cap a Maó, noltros érem uns cinc, i tant era el seu grau de desmoralització que els vam desarmar a tots i els vam deixar passar. Vam arribar a Ferreries, estava totalment buida, els bombardeigs de l’artilleria emplaçada dalt el Toro va fer que amb les seves bombes no hi quedàs ningú pel camí, fins arribar a sa Costa Nova, on vam entrar en contacte ja amb es ciutadellencs».