El segle XX, tan irascible i tan cruel, ha donat tanmateix uns noms inoblidables en les tasques humanitàries. En un temps reculat, se’ls anomenava missioners o missioneres, malgrat que avui es prefereix la denominació de cooperants, potser perquè ha proliferat el perfil dels laics que, sense proclamar-se creients, atresoren un sentit d’auxili titànic en favor dels més afligits, els més marginats i els més maltractats —els pàries de totes les exclusions socials. Uns perfils, en definitiva, capaços d’immergir-se en sacrificis personals punyents, a vegades fins a l’extenuació i la malaltia d’ells mateixos. Recordau, si no, el cas de la Mare Teresa de Calcuta, per al supòsit de persones femenines de vida consagrada. O, també, el de Vicenç Ferrer, el cooperant català que, en una primera etapa vital, feu de missioner en la condició de jesuïta a la regió índia d’Anantapur; però que, més tard, es proclamà un simple laic «ad hominem», sense recisar, ans al contrari, la descomunal obra humanitària de lluita contra la pobresa horrible.
L’Índia ha estat una de les més llunyanes terres del planeta on aquests esperits solidaris potser més freqüentment s’hi han desplegat. Per a diversos menorquins, també aquelles regions devastades per la misèria han representat una destinació desitjada, picats d’un cor enjòlit i valent. Hi coneixem, si més no, dos noms preclars i admirables: les monges Antònia Juan Torres, de Ciutadella, i Margarita Marquès Salom, de Ferreries.
Tant l’una com l’altra foren carmelites missioneres, amb llarguíssims serveis —serveis extenuants fins al darrer minut de vida— desentrellats de la vastitud de l’Índia estant.
Recordem que la congregació de les carmelites missioneres registra a Menorca una història densa, emperò relativament recent si ens la miram amb perspectiva històrica.
El 1860, en el mes de novembre, arribà a l’illa el pare Francesc Palau i Quer (1811-1872) quan encara purgava una reclusió política a les Balears. Hi havia sol·licitat de predicar-hi la novena de les ànimes a l’església Catedral. L’estranyament a l’arxipèlag tingué a veure amb causes polítiques, per com les autoritats l’empaitaven per tal com les prèdiques sovint provocaven aldarulls populars de tendència carlina. Fou durant aquells dies que Palau experimentà la fulgor a l’ànima que ell havia d’endegar una obra fundacional. El pensament li travessà la ment i el cor mentre resava a la capella del Santíssim. En una carta va escriure: «En aquesta sortida que he fet d’Eivissa, he buscat conèixer la meva missió. Per mi, aquests darrers dies a Palma i Ciutadella són i seran memorables, perquè el Senyor s’ha dignat fixar-me d’una manera més segura el camí, la meva marxa i la meva missió... Déu, en açò, se m’ha manifestat obertament i ara estic ja resolt». En esmentar «la sortida que he fet d’Eivissa» al·ludeix al fet que romania desterrat a la pitiüsa major des de 1854, enviat pel Bienni Progressista als peus des Vedrà.
Així, durant l’estada menorquina, els seus passos es van orientar a la fundació de les primeres comunitats de carmelites missioneres.
El beat d’Aitona va habilitar una estança al pis superior del temple del Sant Crist, en el carrer del Seminari, per a les primeres ingressades, com avui ho testimonia una placa a la façana lateral. A partir de 1861, aquelles primeres professes anaren establint-se gradualment, ara una, ara una altra, a les més pobres llars de la ciutat. Definitivament, el 1899 s’acomodaren a l’actual casa del carrer de Maó, 16, que havien rebut en llegat testamentari de la timorata Casilda Caimaris, avui filla il·lustre. L’adaptació com a domicili i capella de la congregació passà per les mans de l’arquitecte català Enric Sagnier Villavechia, que llavors freqüentava Ciutadella, perquè hi dirigia els encàrrecs del santuari de Maria Auxiliadora i la seu consistorial de la plaça des Born.
L’expansió de les carmelites arribà als pobles de Maó (1862), Fornells i es Castell (1868) i Alaior (1870). Encara avui hi ha records i petjades en aquestes localitats. A Fornells, potser la vila més diminuta i remota de la geografia insular, llavors un indret encara un punt inhòspit i desolat, sempre esventat per la tramuntana irascible, va deixar una estela molt humana. Ocuparen un casalot a tocar de l’església parroquial, just en un petit pas que avui comunica el carrer de Sant Antoni amb el carrer des Governador. Si us fixau per damunt del llindar de la porta, encara s’hi observen senyals i records amb segell cristià d’aquell primer bressol. Avui, tanmateix, és un pur habitatge d’estiu.
Expliquen algunes cròniques que, sovint, les germanes acudien al port pesquer per oferir-se a la descàrrega del peix i per esventar les xarxes sobre les esplanades del port. Era una manera de guanyar-se la vida —assegurar-se, vull dir, un poc de peix a taula. També es van dedicar a l’ensenyament escolar d’infants.
Tornem, però, al cas individual d’Antònia de Jesús Juan Torres. Va néixer a la capital del ponent insular el 20 de març de 1916, filla d’Antoni Juan Marí i Catalina Torres Juan. Algunes companyes que la conegueren m’havien afirmat que va ser una dona afable, enterament entregada a tenir cura dels necessitats més esfereïts, i que havia acumulat a ses espatlles una obra ingent de gairebé cinquanta anys de missions allí on sembla que mai no hi arriba cap alè humà.
El dia 24 d’agost de 1941 ingressà a la congregació, tot professant en el noviciat de Pamplona el 2 de març següent, mentre que el 17 del mateix mes fou destinada a la clínica L’Aliança de Barcelona. El 1954 l’enviaren, finalment, a la casa matriu, a la mateixa capital catalana, per tal d’estudiar anglès i de preparar-se per al tractament sanitari de la lepra. Volia ser monja infermera especialitzada a guarir el que els metges instructors anomenaven la malaltia d’Hasen (HD).
Després d’una intensa capacitació d’infermera a la leproseria de Fontilles, a València, el 20 de novembre del mateix 1954 va partir, amb dues germanes més (Francisca Pont, catalana, i Concepción Miguéliz, de Valladolid), cap a l’Índia. En aquelles remotes latituds fundaren la primera comunitat sanitària dedicada a combatre l’espantosa lepra endèmica. Fou radicada a l’estat de Gujerat, concretament, a Junagadh.
Els inicis no van ser gens fàcils, més tost duríssims, extenuants i farcits de riscos. Aquelles tres coratjoses monges, quan van arribar a la regió, hi trobaren els leprosos en un estat lamentable: abandonats dins una fossa a la selva, rebent menjar només una o dues vegades per setmana. Els setanta malalts que pogueren agrupar foren ingressats en el centre de Junagadh. Les monges, idò, van esdevenir l’única família d’aquells postrats, ja que, com recordava la pròpia Antònia Juan, «a més de ser leprosos, també patien el rebuig de la societat, fins i tot per part de la família pròpia. El problema em va semblar que es feia costa amunt per entendre’l i acceptar-lo. Els he vist estar a l’hospital durant deu o quinze anys i no tenir una sola visita —mai, mai— dels seus parents».
Certament, l’obra missionera no va ser gens desimbolta ni riallera. I més si no oblidam que les autoritats locals es mostraven hostils amb les missioneres. Les veien com a intruses que, al capdavall, venien a fer palesa la tragèdia humana i a deixar en evidència la passivitat de les institucions civils i sanitàries. Aviat, però, van haver de reconèixer la feina complexa, austera i constant de les valentes dones, que, separades —absolutament arrencades— dels seus orígens en un món occidental més bé estable i còmode, ho volien entregar tot en favor dels empestats per l’horrorós bacteri que tants estralls provocava entre la gent, i la por terrible als contagis. No hem de negligir que la lepra, històricament, ha donat lloc a comportaments de segregació i d’exclusió social espantosos, alhora que ha simbolitzat la impuresa humana.
Ben prest, el 1956, arribaren altres dues germanes per ajudar en la feina hospitalària, i començaren també a rebre les primeres postulants. El número de germanes anà d’augment. Especialment reconfortant fou observar la incorporació d’un bon degoteig de dones índies disposades a aprendre les tècniques sanitàries i a esdevenir suports emocionals propers dels pacients.
En aquell vastíssim subcontinent d’Àsia meridional, més de cent nadiues van seguir l’exemple de la missionera Antònia de Jesús, i van acabar ingressant a l’orde carmelita. D’aquella originària leproseria de Gujerat, de llavors ençà, hi han germinat altres catorze centres, entre internats, hospitals i ambulatoris de promoció de la salut.
Quatre comunitats més viuen actualment a les zones rurals assistint les tribus Adibasi, que viuen molt per davall dels índexs de pobresa. A tots els centres d’operació missionera s’hi han construït dispensaris i internats per a filletes; i s’hi desenvolupen plans de treball social i de catequesi. En paral·lel, s’hi duen a terme programes de promoció de la dona, mitjançant l’educació escolar per a les pobres i marginades, sense condicionar-ho necessàriament als valors de la fe religiosa de les monges. En tots aquests centres també hi treballen actualment els jesuïtes, que hi sostenen escoles de fillets. A més, cada dia les germanes surten en jeep a un poble diferent per poder educar i impartir catequesi als qui no poden ser presents en els centres.
El 1973, quan per edat li corresponia abandonar la leproseria, Antònia de Jesús no s’estava de recordar que «el vint de març de l’any vinent em toca retirar-me de l’hospital definitivament. Sentiré deixar els meus malalts, perquè els estim molt i voldria fer més per ells. Però em tranquil·litza pensar que el cessament serà una ocasió perquè vengui una altra germana que, sens dubte, podrà desplegar-se molt més, mentre que jo puc treballar a qualsevol de les nostres comunitats, ja que m’hi sentiré feliç i com a casa».
El 17 de març de 1990, tres anys abans de celebrar les bodes d’or com a carmelita, ho reconeixia amb el cor ben ample: «És veritat que estim molt l’Índia, i no em cans mai de donar gràcies a Déu per haver-me portat aquí, on he estat tan feliç i he viscut sempre amb l’ànima tan conhortada; és una gràcia que desig per a totes les altres germanes».
La missionera ciutadellenca, una humil però abrivada carmelita, fundadora de la primera comunitat missionera de Gujerat, morí l’11 de setembre de 2001 en aquelles ignotes i dures terres. Hi va dedicar gairebé cinquanta anys al tractament dels leprosos, amb una generositat i un amor a Déu que a nosaltres, els seus paisans de Menorca, ens hauria de moure a testimoniar-li una gratitud perpètua, si més no a través de les monges que, en el dia, s’estan a Ciutadella. Jo salud amb afecte, idò, que la corporació municipal li hagi dedicat ara una placa a la via pública, com a testimoni permanent de l’obra imperible que va desenvolupar sense desmai, fins i tot contra la seva pròpia salut.
Així va ser: morí, en concret, a la localitat de Dediapada, a la regió de Gujarat. Allà descansen encara ara les seves despulles i les poderoses mostres d’amor a la humanitat. Si és cert que ella s’apujà a la Casa del Pare en què creia sense tebieses, la seva obra humana portentosa no hi ha deixat d’alenar vivíssima, testimonial i misericordiosa. Si no, que li ho demanin als leprosos oblidats i sotmesos als pitjors desnonaments: els abandonats de cos i de cor.
Margarita Marquès
Per a la segona carmelita menorquina, Margarita Marquès, la pauta biogràfica és bessona de l’anterior. Nascuda a Ferreries de pares pagesos, la determinació de marxar a territoris deprimits li va sorgir quan vivia destinada a Alaior d’ençà de juny de 1969. Volia desenvolupar una tasca d’abnegació, de lluita contra la pobresa, la indigència, les malalties i l’analfabetisme cruels. La principal meta fou l’Índia (1971), també a la leproseria de Gujerat. Al corresponsal del «Menorca» d’aquells anys, Arcadi Gomila, li havia declarat que «debido al temor al contagio y a la repugnancia que produce curar leprosos [...] no se encuentran enfermeras para ocupar el puesto; recibimos una educación especial de leprosería, además de nuestro título de enfermeras graduadas; y ejercemos nuestra tarea junto a un médico misionero».
Havia començat el noviciat el 28 d’agost de 1946 a la capital navarresa; i prometé els primers vots el 30 d’agost següent. Els vint primers anys a la congregació, va estar-se a Espanya exercint la infermeria a les comunitats de Terrassa, Àvila i Madrid. L’any 1961 va escoltar dins ella una crida a les missions; la crida que ens suggereix de sortir de la nostra terra, de les nostres seguretats, del món estable i equànime en què vivim. Així, el primer viatge havia de portar-la a Filipines, on continuà exercint la infermeria i el servei de superiora local durant deu anys. De nou, la «sal d’aquesta terra» li va xiuxiuejar que altra vegada ho deixés tot i que marxés més enllà encara, a l’Índia: Gujarat, Junagadh, Umarpada, Bangalore… i la capital, a Mumbai, convertides en la nova pàtria pregona. El 1991, finalment, va passar a Londres. En tancar, però, la comunitat el 2018, trobant-se ella fràgil de salut, carregada d’amor i d’anys, va tornar a Barcelona. Aquí va superar dos diagnòstics consecutius de covid, però aviat li vingué l’inevitable. Margarita Marquès emprengué el camí de reunió suprema a l’altra vida el 9 de maig de 2023, quan residia a la casa mare de Sant Josep de Barcelona.
En fi: les ensenyances rutilants d’Antònia Juan Torres i de Margarita Marquès Salom airegen que, la clau en elles dues era practicar el bé «ad gentes» per a una humanitat reparada. Idò: davant semblant convicció, es fa impossible no sentir sintonia, estiguem armats, o no, de fe religiosa major o menor. A les palpentes o a les clares —tant se val!— cal identificar-nos-hi per assolir l’admiració que mereixen.